La posidònia captura i emmagatzema grans quantitats de CO2 atmosfèric durant segles. Actua com un embornal natural de carboni blau. A més, amorteix l’energia de les onades, protegeix la costa de les tempestes i acull una biodiversitat marina espectacular. Però aquest tresor verd està en perill.
Entre el 13 % i el 50 % de l’extensió de la superfície de praderies marines de posidònia a la conca mediterrània s’ha perdut, i les que encara hi resten poden haver reduït la densitat de brots en un 50 % durant els darrers vint anys i s’han fragmentat en extensions més petites. Les causes? La contaminació, els fondejos d’embarcacions, les obres costaneres… Amb les directives europees, la situació va començar a millorar: la qualitat de l’aigua va augmentar i la regressió es va frenar. Però ara una nova amenaça s’obre pas: l’escalfament del mar. La posidònia no tolera bé les altes temperatures. Si les praderies desapareixen, perdem un aliat natural contra la crisi climàtica.
I replantar no és la solució. La posidònia creix lentament –pocs centímetres l’any– i restaurar-la costa dècades. Per això, la comunitat científica aposta per la preservació: reduir les pressions, evitar fondejos, millorar les aigües i protegir-la legalment.
I sí, aquells munts de fulles a la platja són un bon senyal. Indiquen que hi ha praderies sanes a prop. En lloc de veure-les com brutícia, hauríem d’aprendre a veure-les com el que són: una prova que el mar encara respira.
