Xavier Montanyà (Barcelona, 1961) és un periodista especialitzat en la recerca d’esdeveniments històrics desconeguts o mal coneguts, o on s’ha imposat una versió oficial en la qual quedaven ombres per il·luminar. Ha reunit els seus treballs en diversos llibres i documentals. Ha escrit sobre el colonialisme espanyol a Àfrica, o sobre la persecució al periodista Xavier Vinader, a qui considera referent. Però el gruix de les seves recerques s’han centrat en la repressió de la dictadura franquista, l’oblit de les seves víctimes, la desmemòria sobre l’època republicana i de bona part dels sectors que es van enfrontar al règim i el desmuntatge de les mirades que sobre aquests períodes s’han bastit a partir de l’anomenat “pacte de la transició”. De tot això escriu fa anys en un bloc a Vilaweb, i alguns d’aquests textos, publicats durant els últims quinze anys, s’han recollit ara al volum Contra el silenci i la impunitat, editat per la col·lecció de llibres d’aquest diari digital, coincidint amb els cinquanta anys de la mort del Caudillo. Moltes qüestions sobre la taula, i amb moltes arestes, per una sola conversa.
El govern espanyol ha preparat una campanya per commemorar el mig segle de la mort de Franco i l’inici del regnat de Joan Carles I. L’anomenen “Espanya en llibertat”, com si la desaparició del dictador ja hagués dut de forma automàtica la democràcia. Com la valores, si és que ho has seguit?
Si vols que et digui la veritat no n’estic molt al cas. Ho podria haver mirat i no ho he fet. No hi he tingut gaire interès. Segurament perquè ja imaginava una cosa no gaire diferent del relat que s’ha anat alimentant durant aquests cinquanta anys anys. No deixa de ser un resum, un más de lo mismo.
Però heu tret un llibre coincidint amb l’aniversari.
Justament per contrarestar tot això. Quan vaig ser conscient que farien uns actes pels cinquanta anys de la mort del dictador, vaig comentar a Vilaweb, la idea d’aprofitar els cinquanta anys per explicar el que hem estat explicant molts anys nosaltres, en minoria. He fet molts articles a Vilaweb durant vint anys sobre memòria històrica, el franquisme transició, sobre maquis, els anarquistes… Temes que han estat volgudament silenciats. La meva idea era que en fessin una tria i que, per exemple, cada dissabte de l’any anessin publicant-los. La selecció va ser difícil. I al final s’ha decidit publicar en forma de llibre.
El llibre s’ha titulat “contra el silenci i la impunitat”. Son les paraules clau que expliquen la relació entre el postfranquisme i el franquisme?
Sí, exacte. Per una banda hi ha hagut la impunitat. I en segon lloc, no s’ha fet una bona explicació de la història, sobretot a les escoles. Fins als anys noranta s’explicava molt poc, arribava l’últim trimestre i el franquisme i la Guerra Civil no s’havia tractat. No hi ha hagut un esforç de crear un coneixement sobre el que ha passat, perquè el que va passar va ser molt greu, encara que ara pretenguin dissimular-ho. És una guerra de tres anys, i després són quaranta anys d’una dictadura feixista militar. De vegades em pregunto que no sé perquè se l’anomena “el franquisme”. Per què no li diem pel seu nom? És una dictadura militar d’inspiració i d’origen feixista, va ser aliada de Hitler i de Mussolini. Sense Hitler i Mussolini no guanyen la guerra. I després s’imposa una “pau” entre cometes, perquè l’acord de pau no va existir mai: Franco va dir “cautivo y desarmado el ejército rojo” i punt, però els maquis i la Guàrdia Civil van seguir en guerra.
El franquisme va ser un genocidi?
“Franco i la seva generació de militars tenen un comportament racista, xenòfob i genocida contra els berbers. Aquest patró és el que apliquen després amb els rojos”
L’historiador Paul Preston, que ho ha estudiat molt, parla de política d’extermini de llarga duració. I aquesta qualificació ja porta implícita la idea de genocidi. Perquè si vols exterminar, del conjunt de fets que provoquen l’extermini se’n diu genocidi. Però clar, el genocidi ha passat a ser un terme jurídic amb conseqüències penals. I aquí està la discussió. Però està clar que si un historiador prestigiós ho qualifica, amb xifres i tot, de política d’extermini, el resultat és un genocidi. I que es va estendre molt en el temps. És que, a veure… Franco i tota la seva generació de militars comencen al nord d’Àfrica. Es foguegen allà. I tenen un comportament racista, xenòfob i genocida contra els berbers. Aquesta mentalitat africanista, que vol dir imperialista, colonialista i xenòfoba, és la que apliquen després quan salten l’estret. El que passa és que en lloc d’amazics, el que hi ha són rojos. Hi ha episodis a la guerra que són autènticament genocides, com el de la plaça de braus de Badajoz. Allò va ser un Srebrenica. Hi ha la mateixa voluntat d’odi i de menyspreu total cap a la persona, cap a l’individu que no pensa com tu, que no és com tu, o que et posa en dubte.
I també hi va haver mortaldat per falta de recursos, per fam. Reforça la teoria del genocidi?
Hi ha estudis que evidencien que als anys quaranta hi va haver 200.000 morts de gana, i 300.000 si hi afegim les malalties derivades. Tenien un menyspreu absolut, i aquí entraria lo d’extermini i lo de genocidi, pel republicà i pel roig i pel que no pensava com ells. I sempre ens havien venut que clar, després d’una guerra, hi ha la pobresa, i coincideix amb la Segona Guerra Mundial, l’aïllament internacional… És com si els desastres de la guerra, explicats pel franquisme, no els haguessin fet ells. Tot s’adjudica als republicans.
El relat oficial de la dictadura que s’ha volgut imposar ha afectat també la noció general que es té de l’època republicana?
És així. No s’ha parlat de la República en profunditat. S’ha imposat el discurs que va ser un desgavell, un desastre… Bé, va durar els anys que va durar, va ser un primer intent després de segles, de fer una Espanya més moderna, democràtica i avançada. La república va suposar un pas endavant impressionant pel que fa a drets socials, o a drets de les dones, comparat amb l’Espanya negra que existia fins aquell moment, amb un predomini molt fort de l’Església catòlica, dels terratinents, de banquers, dels grans capitalistes que s’havien enriquit amb els negocis colonials. I la monarquia per descomptat, o l’Església. I tot això el franquisme ho rescata i després es manté. El poble espanyol no va poder decidir quin tipus d’estat volia. El lògic després d’una dictadura de quaranta anys és que hi hagués hagut una república. Perquè la república és el que s’havia perdut no? Franco va abolir una república, no una monarquia. L’any 1931 unes eleccions que guanyen les forces republicanes fan que el rei se’n vagi. I això no es va tenir en compte l’any 1975. Evidentment, Espanya no és una dictadura avui. És una democràcia, però és una democràcia restringida, perquè hi ha una sèrie de coses que no han avançat. I també la Constitució és un trajo que va néixer estret i s’ha anat quedant més estret. S’ha generat una inèrcia que és considerar la Constitució també com una cosa inamovible, com una llei orgànica de Franco. I el tema del dret d’autodeterminació, que estava a la majoria de programes dels partits d’esquerres antifranquistes, també de cop i volta va desaparèixer.
El gran argument clàssic de la dreta més afí, o hereva, del franquisme, contra les polítiques de memòria, és que no porta enlloc remoure “ferides del passat”, que s’ha de mirar endavant, etc.
“L’ONU ha demanat a Espanya que es revoqui o es corregeixi la llei d’amnistia, perquè impedeix que es jutgin els crims que podrien estar sotmesos al dret internacional”
En això son insuportables. No és que la Història s’hagi de regular per llei. No, no: aquí s’han de regular delictes i reparació de les víctimes. Són vostès que han imposat una Història i ens l’hem hagut d’empassar. Sempre estem parlant de la memòria i de l’oblit. I a mi m’agrada molt més el que deia un historiador fa poc, que parlava de coneixement i ignorància. Perquè la memòria pot significar una cosa més íntima, més psicològica. Però el coneixement del que hem estat, del que hem patit i del que ha passat és fonamental. Si no, no sabem d’on venim, i llavors passen coses com que l’altre dia els diputats de Vox els al Parlament de Catalunya van posar un cartell, bastant mal fet, que deia “Companys assassí”. I això es pot fer perquè hi ha hagut un abandonament important, sobretot en els primers vint anys del Govern de la Generalitat. Ja es parlava del procés a Companys, ja hi havia llibres. Els historiadors havien fet una feina magnífica, però la reclamació a l’Estat de revisar el procés, d’anul·lar-lo i de demanar una reparació històrica, no va existir en aquell moment. Comença a fer-se la reivindicació de la rehabilitació del Companys amb el tripartit. I durant aquests primers 25 anys explicar totes aquestes coses era molt complex. I no es va aprovar una llei de la memòria fins el 2007 i amb tantes deficiències que, per pressió dels grups activistes, se’n va haver de fer una altra ell 2022. I perquè tothom està d’acord que un dels impediments màxims per poder jutjar els crims del franquisme ha sigut la llei d’amnistia de l’any 1977.
Aquesta llei s’hauria d’abolir? I es podria abolir?
És una llei preconstitucional, del 1977. I la Constitució és del 1978. I, si no m’equivoco, més de deu vegades, l’ONU, de diferents maneres, ha demanat a Espanya que aquesta llei es revoqui o es corregeixi. Perquè s’està aplicant per impedir que es jutgin els crims de la policia, dels militars i dels polítics durant la dictadura. Hi ha delictes d’aquests que podrien estar sotmesos al dret internacional, que no són amnistiables, són crims de lesa humanitat, tortures o desaparicions. La majoria d’aquests crims que s’han intentat remoure, els jutges ho han parat emparant-se amb la llei d’amnistia.
Aquests dies hem sentit el rei dit emèrit fent declaracions gairebé enaltint la figura del dictador, cosa que durant el seu regnat més aviat hi havia passat de puntetes. Creus que ara hi ha un context polític que l’ajuda a sincerar-se amb aquesta qüestió?
Sí. Segurament ell –a part que ja està gran, està emprenyat amb la seva família i, en aquestes circumstàncies pot començar a dir coses simplement per provocar o per tocar la pera– potser sí que s’ha sentit més valent per dir el que pensa perquè veu que hi ha uns sectors en auge i es veu més legitimat per atrevir-s’hi. La qual cosa vol dir que ha mentit, durant els anys anteriors. Perquè, és clar, no pots sortir amb això i després dir que “jo vaig portar la democràcia a Espanya”. Per aquesta teoria podríem dir que la democràcia la va portar Franco. Hi ha una cosa que l’explica molt bé en un llibre el Joan Garcés, que va ser assessor d’Allende i un dels impulsors del procés contra Pinochet. Ell ha estudiat molt els arxius americans classificats dels anys setanta. I demostra que els americans, des de l’any seixanta i escaig, ja estan parlant amb Franco per veure com serà la successió. I després del Consell de Guerra de Burgos, del 1970, que va haver-hi protestes internacionals, veuen que allò ho han de controlar perquè aquell home ja és gran i morirà aviat. Perquè tenien les bases militars, era temps de la guerra freda i Espanya era com una mena de portaavions dels Estats Units. I aleshores, a Vernon Walters, que després seria cap de la CIA quan va haver-hi el cop d’estat de Pinochet, l’envien a traslladar-li a Franco que creuen que a Espanya hauria d’haver-hi dos partits forts, un de més liberal i un altre de més socialdemòcrata, per tal de garantir un control. Volien una democràcia controlada, i sense el comunisme, o que fos molt marginal. Com explica el Garcés, Felipe González i Mario Soares van ser els líders socialdemòcrates creats pel canceller alemany Willy Brandt d’acord amb els americans i finançats per fundacions alemanyes per evitar que Kissinger fes a Espanya el que en primera instància volia fer, que era un Pinochet d’Europa. Però van fer una altra cosa, uns polítics cooptats, que sabien que no passarien d’un determinat marc, i el marc va ser l’OTAN, la monarquia i la unitat d’Espanya. I els socialistes van trair el seu electorat i el concepte històric que hi havia sobre ells.
El Valle de los Caídos s’hauria de demolir o, com sembla que apunten les polítiques institucionals, ressignificar-lo i convertir-lo en un gran memorial que faci pedagogia del que va ser el franquisme?
Jo, en un article, he demanat, una mica provocativament, que el deixin abandonat i que la natura segueixi el seu curs. Això sí, que treguin tots els pobres que encara estan allà enterrats. El que han fet és treure’n Franco. Els altres estan allà, molts d’ells hi van anar a parar sense dir res a les famílies. Franco en realitat volia fer un monument pels seus i punt. Però com que el volia santificar, que fos una basílica, la diplomàcia vaticana li va dir que si volia la consagració havia d’haver-hi morts dels dos bàndols. Llavors van anar com bojos buscant, buidant cementiris, etcètera. Doncs, si ara es parla de resignificar-ho, l’església no pot ser allà: fora els benedictins i fora la creu. I aleshores, sí, que facin un museu o el que vulguin. Com el que és avui el camp d’Auschwitz, un bon memorial… Jo als anys noranta, per un reportatge, em vaig acostar a una visita guiada i l’explicació era al·lucinant. Era la versió del Franco.
És difícil ressignificar en aquestes condicions quan el nacionalcatolicisme formava part de la ideologia del règim i continuen administrant el conjunt els qui va designar Franco…
Clar, i seria important que l’Estat espanyol manifestés un cert desacord amb l’actitud històrica que va tenir l’església catòlica durant el règim, però sembla quelcom intocable. Em sembla que fa anys els bisbes van demanar perdó de forma molt suau, però mai hi hagut una declaració seriosa. I molts d’aquells morts de la postguerra estan també sobre les seves consciències –parlo de l’estructura eh, no de la gent creient. I encara està traient molts beneficis de l’educació, en un país teòricament no confessional. Aquest estiu Vox va fer una exposició sobre el Valle de los Caídos al Parlament Europeu que es deia *La cruz, el símbolo de las raíces cristianas*. Vaig llegir que els plafons deien els treballadors cobraven sous com els que estaven en llibertat. Això és una fal·làcia monumental, estaven allà precisament per castigar-los. Potser per això va durar tant, també, perquè era una forma de càstig. És una banalització terrible perquè estem parlant de moltes vides humanes, de molta injustícia de molta gent que ha callat i s’ha mort amb el dolor d’haver perdut un familiar. L’oblit no és natural, no es pot imposar i acaba descobrint-se la veritat, per molt lent i feixuc que sigui.
Hi ha enquestes que assenyalen un repunt de la mirada amable sobre el franquisme, sobretot entre gent jove, que no existia fa cinquanta anys…
“Jo preguntaria als joves que justifiquen el franquisme com és que els partits que defensen aquesta idea no els recolzen perquè tinguin una vivenda digna”
Amb aquests joves d’avui que diuen que el franquisme “fue bueno o muy bueno para España”, potser s’hauria de començar preguntant-los si saben què va ser el franquisme, perquè crec que no ho saben. I, en segon lloc preguntar-los, com és que els partits que defensen aquesta idea no els recolzen perquè tinguin una vivenda digna, una feina ben pagada i una sèrie de drets socials que han anat enrere. Uns drets que potser la república volia consolidar ja fa quasi un segle. En aquest sentit el franquisme va ser un endarreriment bestial.
En molts dels teus textos tens també una mirada poc complaent amb l’antifranquisme que va acollir-se al pacte de la transició. També el fas corresponsable d’aquest acord de silenci i impunitat. De vegades des d’aquests entorns s’argumenta que el règim era impossible de derrocar i el que es va fer era el que es el millor que podia fer en aquell moment. Què en penses?
El Joan Garcés diu que hi havia altres camins a l’hora de pactar. Jo crec que la gent d’aquesta generació va passar de la por de viure en una dictadura a acceptar a contracorrent el que li imposaven per la por. Jo tampoc estic d’acord amb què és l’únic que es podia fer. Però si no, en qualsevol cas, si el seu pragmatisme diu que no tenien prou forces per fer en aquell moment una altra cosa, per què no ho han fet en els cinquanta anys següents? Tenim una Constitució intocable, una llei electoral espanyola que facilita el bipartidisme que volien els americans. I no s’ha avançat en absolut tampoc en un diàleg Intel·ligent, constructiu, progressista i realista sobre l’estructura territorial de l’Estat. I tot això ha provocat deficiències burocràtiques, administratives i de corrupció. Les elits econòmiques que s’havien reforçat durant el franquisme segueixen sent les mateixes amb la transició. La corrupció és un fenomen universal, és com l’oxigen, però aquí les llavors de la corrupció estan clavades a l’interior.
En diversos articles del llibre també ets molt crític amb l’actuació dels governs de Jordi Pujol, pel que fa a la seva manca d’interès en remoure la revisió de la dictadura i la repressió franquista. Paradoxament ell en va ser una víctima. Què expliques que se sumés de forma tan abnegada a jugar aquest paper?
M’ho he preguntat però no tinc una resposta que sigui perfecta. Clar, Pujol havia fet Banca Catalana, que va rebentar. Per ell tenir al costat el poder econòmic de Catalunya era fonamental. Si havien d’acceptar una sèrie de pactes amb els poders fàctics espanyols, ja els anava bé. Quan es va crear Convergència i s’havia d’anar a unes eleccions, a molts pobles i comarques de Catalunya no hi havia ni un convergent i aleshores per fer les llistes van tirar de molts antics càrrecs franquistes elegits a dit. Per exemple Josep Gomis, que era alcalde de Montblanc i president de la Diputació de Tarragona. I després arribaria a conseller de la Generalitat. És gent que venia de la cultura política d’una dictadura, i posar-los en democràcia amb càrrecs de responsabilitat política, és greu. Però el què Importava era crear un partit per controlar tot i això és el que el Pujol va aconseguir amb Convergència. I aquests vint i escaig d’anys de Pujol han marcat molt l’educació sobre la història recent a les escoles catalanes, els reportatges i el comportament del periodisme, sobretot en els primers vint-i-escaig anys, respecte aquests temes de la memòria –que jo m’hi he trobat. Quan es crea el Memorial Democràtic, en temps del tripartit i quan es reivindica la revisió del procés a Lluís Companys, Duran i Lleida va dir que potser Joan Saura també hauria de demanar perdó pels crims del PSUC; i el Pujol va dir que el potser el president de la Generalitat hauria de demanar perdó perquè Companys va perdre el control dels carrers el juliol del 36. Ells pensaven que, aconseguint que no es parlés de tot això, desapareixeria per les clavegueres de la història.
En el llibre també relaciones aquest desinterès de la Generalitat pujolista per la memòria antifranquista amb el poc entusiasme amb què TV3 va rebre la teva proposta d’un documental sobre el cas de Francisco Granados i Joaquín Delgado, dos militants anarquistes condemnats a mort el 1963 acusats de col·locar uns explosius a Madrid.
Quan vaig tenir la història de Granados i Delgado jo treballava a TV3, amb la Lala Gomà. Els vaig proposar el tema i no el van voler. Em van dir que era per fer-ne una pel·lícula. Al final ho va produir tot el canal francès Arte, va tenir un premi i va tenir certa repercussió. Jo demanava uns mesos de treball d’investigació. Perquè no es tracta només de tenir dos senyors i els seus companys que deien que les bombes no les havien posat ells, sinó que necessites el sumari de les declaracions policials i investigar tots els fets que van haver-hi al voltant. Els francesos ho van entendre perfectament i ens van donar les garanties de poder-ho fer amb temps. I les famílies un cop es va fer, amb els anarquistes que eren companys activistes dels dos executats i que havien participat d’alguna manera en l’operatiu, es van unir i van posar una demanda a l’estat per la revisió del procés, que va anar al Tribunal Suprem Militar, que va dictaminar que no “ha a lugar” perquè s’havia sentenciat conforme amb la llei vigent en el seu moment. Però després el Tribunal Constitucional va anul·lar la decisió del Suprem Militar i els demanava que estudiés tot el que havia aparegut nou en el documental. El Suprem Militar va analitzar els nous testimonis i finalment, per tres vots a dos, van dir que “no procede” la revisió. Però aquest cas va ser una mica punta de llança de molts altres que van iniciar el procediment per reobrir-se, com el de Joan Peiró, el de Puig Antich o el de Julián Grimau. Fins llavors no es plantejava res d’això, o es veia com una muntanya insalvable. En aquest cas va haver-hi una cosa que va ser determinant, que és l’aparició d’un “hecho nuevo” que força la reconsideració.
El teu treball com a periodista i documentalista no només ha versat sobre el franquisme, però sempre ha orbitat al voltant de la recuperació de la memòria i el desmuntatge dels relats oficials.
“Si dius que la primera mort d’ETA va ser una nena de dos anys i no un policia torturador entrenat per la Gestapo, canvies tota la seva història”
Sí, això és veritat. Això m’ha passat amb aquests temes de república, la guerra civil i franquisme i m’ha passat també amb el colonialisme africà. Vaig fer un documental que es diu Memòria Negra, sobre el colonialisme espanyol a la Guinea Ecuatorial. I en aquell moment d’aquesta història gairebé no se’n sabia res, perquè si s’ha censurat l’explicació històrica sobre la república, la guerra i el franquisme, sobre les colònies encara molt més. Havien caigut tonelades de silenci. Sí, sempre m’ha agradat posar el focus en aquelles parts que el poder decideix que et quedin a l’ombra de la història. I treure a la llum algunes manipulacions que s’han fet de la història, algunes de les quals estan reflectides en aquest llibre. Per exemple hi ha el tema, que he treballat molt, de la primera víctima d’ETA. La primera víctima entre cometes. Una història que va començar amb un article de l’Ernest Lluch. Després jo faig un llibre parlant precisament del grup que havia posat unes bombes, l’any 1960, una de les quals, malauradament, va afectar una nena de dos anys, que es va morir. Aquesta bomba, de l’any 1960, formava una campanya que fa un grup, el DRIL (Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament) que actua des de l’exterior, a l’exili –França, Veneçuela i més llocs– i fan accions a dins d’Espanya. Són espanyols i portuguesos. I en aquella campanya en posen cinc que esclaten a diferents estacions. La història de “la primera bomba d’ETA” surt a partir d’un peu de plana d’una espècie d’història de l’organització que va fer el vicari Pagola, de Sant Sebastià, recollint el que li havia dit un veí de no sé quin poble. Aleshores vaig investigar-ho, reobrint arxius i més arxius de la Brigada Político-Social (que també podríem parlar molt de com els arxius han anat impedint que s’investigui la història) fins que vaig trobar el document en què la mateixa policia franquista ho certificava. Semblava que el tema s’havia tancat. Però la brama va anar seguint. Fins que clar, el Ministeri d’Interior, per fer la correcció, es va inventar una estratègia que consistia en buscar-se una associació de víctimes de terrorisme, vinculada al mateix ministeri, van fer una investigació paral·lela a la meva per “descobrir” el que jo ja havia descobert.
Podem arribar a fer la hipòtesi que, més enllà d’haver imposat aquest relat fals, sí que hi havia algun tipus d’interès en establir que ETA ja era una organització armada des del principi quan sabem que durant els primers anys no va ser així?
ETA en aquells moments –i tinc documents també del que sabia la policia d’investigació franquistasobre ETA– pràcticament no li donaven cap importància: era una organització nacionalista basca que bàsicament es dedicava a fer pintades i a penjar ikurriñas. No havien passat a les armes. La primera víctima reivindicada és el Melitón Manzanas [cap de la Brigada Político-social de Guipúscoa], que és l’any 68. És clar, dient que l’any seixanta aquesta organització havia començat d’aquesta manera, canvies l’origen i canvies tota la seva història. No és el mateix començar executant un comissari de policia que havia estat entrenat per la Gestapo i que era un torturador, que una nena de dos anys. Jo no sé si el Lluch ho va fer amb mala intenció o no. Però ho va dir, no en un sinó en dos articles. I molta altra gent va col·laborar a inflar aquest globus, com Florencio Domínguez, que era l’especialista de La Vanguardia sobre ETA, amb un llibre que es diu Vidas rotas. I això va arribar al Congrés, i el president José Bono declara el dia 27 de juny dia d’homenatge a les víctimes del terrorisme. I va ser pesat però finalment vam aconseguir que aflorés la veritat.
