Ens preguntem si el concepte de productivitat ha estat present durant els deu mil anys d’història de l’agricultura. La resposta és un sí, però dubitatiu.
L’agricultura que coneixem ara, on hem naturalitzat la mecanització i l’ús del petroli, és molt recent, ni tan sols té un segle d’antiguitat. És un model que ha assumit per complet els dogmes de la racionalitat econòmica, segons els quals una cosa tan complexa com la reproducció de la vida es pot organitzar en funció de l’afany de lucre. A partir d’eixa premissa, s’ha jugat amb el treball i els béns naturals –considerats com a mercaderies– i, més tard, també amb les regles del mercat globalitzat per a maximitzar el benefici final. Aquests mecanismes i lògiques al voltant d’una idea particular de “rendiment” han funcionat no només per a l’agricultura, sinó per a tota la configuració de l’economia, però fins i tot també per als nostres caps i les nostres vides. Ara, tenim com a resultat l’esgotament i la degradació de la naturalesa i els seus efectes en el clima, que ens obliguen a reconsiderar tot aquest monstre que hem creat i posen a prova la nostra capacitat per a trobar un camí d’eixida.
En el cas del primer sector, un d’aquests camins, el que està apoderant-se del discurs institucional, és aquell que, en el marc de la transició ecològica, afegeix la paraula sostenible darrere d’agricultura i alimentació sense qüestionar el mite fundacional del capitalisme. Podem analitzar cadascuna de les “innovacions” que naixen a cavall d’aquesta proposta, però, de nou, encara que siga amb agricultura digital, drons o modernització de regadius, la finalitat de la producció és obtindre guanys, commodities o utilitats –fent servir termes econòmics– i no garantir l’alimentació de la gent.
Per a construir un nou sistema alimentari s’ha de tornar a vincular l’acció de produir aliments amb el seu propòsit original
De poc serveix aquesta rentada de cara del sistema productiu si, com explica la paradoxa de Jevons, les possibles millores pel que fa a eficiència o productivitat, no només no acaben disminuint les agressions sobre la terra ni sobre les persones sinó que les multipliquen. Patentar una varietat de soja transgènica resistent a la sequera, per posar un exemple d’“agricultura sostenible”, farà augmentar la productivitat d’un cultiu a gran escala destinat a recórrer milers de quilòmetres per a convertir-se en pinso, que engreixarà porcs per a una part de la població amb excedent de consum de proteïna animal. Podríem posar també exemples d’aliments certificats com a “ecològics” produïts en monocultius o sota explotació laboral, que s’exportaran a l’altra banda del món. La lògica és la mateixa, els aliments semblen atrets per una mena de força centrípeta que els porta allà on el mercat garanteix beneficis. Tot indica que és un camí equivocat.
Com podem explorar altres vies? Aquesta crida a la necessitat de transformació de l’àmbit agroalimentari és tan vella com el mateix sistema intensiu. Les resistències a ser part de l’explotació de la terra i a sotmetre’s a les dependències, endeutaments i altres riscos del model hiperproductiu, han existit sempre, per sort, i és per això que encara queden pràctiques, finques i granges on perviu el model de pagesia tradicional o un patró agroecològic que la pren com a referència. Trobem exemples per tot arreu. Una de les seues característiques és que són projectes vinculats al territori, que el coneixen i han sabut adaptar-se a la seua realitat, tant física com econòmica i social. En aquests models agroalimentaris, molt més pareguts als que han alimentat al món durant els últims mil·lennis que el model industrial, també existeix el concepte de productivitat, però mai està deslligat de l’objectiu primer i últim de l’activitat: alimentar la gent cuidant la terra. Producció i ús final són una mateixa entitat, a diferència de la visió capitalista, on la producció i el seu rendiment econòmic estan del tot deslligades de la utilitat d’allò que s’ha produït, que no és important (de fet, l’aliment sovint es malbarata).
Aleshores, no hi ha una única visió de productivitat. Per a construir un nou sistema alimentari s’ha de tornar a vincular l’acció de produir aliments amb el seu propòsit original. Ara bé, és possible que això siga “rendible” dins d’un model que es resisteix a eixir del capitalisme? Poden conviure dos models radicalment diferents? La resposta és no, i ho veiem darrere de tot l’esforç que han de fer els projectes més xicotets per sobreviure i véncer els obstacles del mercat i de la legislació, com ha documentat i denunciat fa poc el col·lectiu Ramaderes de Catalunya en el seu informe “Foc als papers”. I és que la regulació i la intervenció pública –l’únic contrapés amb què podem guarir la producció alimentària del que significa fiar-ho tot als mercats– en aquest camp tampoc existeix. Val la pena conéixer les reflexions que a França s’estan fent al respecte on, partint del fet que l’alimentació és un dret, es planteja explorar un model de Seguretat Social de l’Alimentació per a tractar-la com tractem altres drets com l’educació o la sanitat.
En qualsevol cas, la crítica a la visió productivista de l’agricultura ha d’anar més lluny i ha d’arribar a la desconstrucció d’imaginaris. Ens cal desentrellar en els pensaments imposats de la modernitat occidental, les causes estructurals responsables de la situació de col·lapse que vivim. Analitzar el sistema alimentari, pel seu vincle amb la terra, serveix per a visibilitzar que la racionalitat econòmica esdevé un far de l’organització social. Però si burxem una mica més, també prendrem consciència de com la modernitat considera la natura simplement com un objecte i situa a l’ésser humà i als seus judicis per sobre de tot, i com, en conseqüència, confia en un futur dirigit per la tecnologia i els mercats.
