D’acord amb el filòsof català Josep Ramoneda, hem de remuntar-nos al convuls any 1968 per trobar una onada de protestes a escala mundial amb una força semblant a la registrada l’any que tot just s’ha acabat. El 2019 s’han anat encadenant una sèrie de protestes que han tingut Orient Mitjà i l’Amèrica Llatina com a principals protagonistes. Però no només. No oblidem que el primer moviment a aparèixer, que s’arrossegava de 2017, va ser el dels armilles grogues a París, i després s’hi van sumar també Hong Kong i Catalunya.
La llista és molt llarga i, a més dels exemples citats, inclou l’Equador, el Líban, l’Iran, Colòmbia, el Caixmir, Bolívia, el Sudan, etc. En total, el nombre de països sacsejats per la ira popular s’acosta a la vintena. Existeix una connexió entre totes aquestes protestes, que succeeixen en llocs molt llunyans i sota contextos diferents, o simplement el capritxós atzar ha volgut que coincidissin en el temps? A primera vista, sembla que les seves arrels i motivacions són de caràcter exclusivament local. Poc té a veure la petició a Hong Kong de manteniment del seu règim de llibertats amb la revolta contra el model neoliberal imposat a Xile en la dictadura o el rebuig a una corrupció voraç a l’Iraq. No obstant això, les aparences poden enganyar. De fet, alguns dels seus símbols són comuns, com ara la cançó dels partisans italians “Bella ciao!”, ressuscitada per la sèrie La casa de papel, i projectada al llogarret global a través de Netflix. Les seves notes enganxoses han servit de banda sonora des de l’Iraq fins a Xile passant per Algèria.
Certament, es pot identificar almenys un seguit de característiques comunes en quasi tots aquests moviments. Per començar, el seu esclat sol ser inesperat, i sovint el detonant és insignificant o recurrent. Ningú no va preveure a Xile que la pujada del preu del transport públic generaria unes mobilitzacions mai vistes després de la dictadura de Pinochet.
A l’Estat francès, es va tractar de la pujada dels carburants, al Líban de les trucades telefòniques, i a Algèria de l’anunci de la candidatura a la reelecció del rais Abdelaziz Bouteflika, en un estat igual de catatònic que l’any 2014. En gairebé tots els casos, el moviment de protesta apareix com una flamarada; no va creixent de forma sostinguda en el temps. En qüestió de pocs dies, ja és capaç de mobilitzar desenes de milers de persones. I això, tot i no comptar amb líders carismàtics, ni tampoc una organització formal darrere. La majoria de revoltes disposen d’una estructura horitzontal, cosa que dificulta (però no evita) la repressió. Ara bé, la violència de l’estat, en lloc de sufocar les protestes, més aviat provoca una escalada de les demandes.
En gairebé tots els casos, el moviment de protesta apareix com una flamarada; no va creixent de forma sostinguda en el temps
Més enllà d’aquestes característiques, potser sí que hi ha un fil invisible que les uneix quant a les reivindicacions. Em refereixo a la globalització de l’economia i a la revolució digital, amb la seva creativitat destructiva. En bona part del planeta, ha crescut la desigualtat entre les classes més benestants (ja sigui l’1% que assenyalava Occupy Wall Street o el 10%), i la resta de la societat, alhora que els estats perdien sobirania enfront del club de les companyies multinacionals i els totpoderosos mercats. De fet, en diverses de les protestes, el detonant és de tipus econòmic, com a Xile, l’Iran, l’Estat francès o l’Iraq. I també es podria argumentar que, en altres casos on no ha estat així, la pèrdua de nivell de poder adquisitiu és la mà amagada que agita les masses. Aquesta és una de les interpretacions sobre els esdeveniments recents a Catalunya, el Sudan o Algèria.
A més, en l’era de la “modernitat líquida” que va anunciar el clarivident filòsof polonès Zygmunt Bauman, no hi ha cap institució capaç de canalitzar aquest descontentament popular. Han desaparegut els grans sindicats de classe erigits en contrapoder, com la Solidarnosc polonesa o els partits comunistes a l’Amèrica Llatina. Partits i sindicats han estat cooptats pel sistema, perdent el seu missatge emancipador i, alhora, la seva credibilitat. La desconfiança abasta tot l’establishment polític i social.
Potser la pregunta més rellevant no és tant quin és el nexe d’unió de les protestes, sinó el seu significat de cara al futur. Anuncien l’arribada d’un profund canvi social i polític global? Cal recordar que, curiosament, les primeres eleccions després del maig 68 francès les va guanyar el conservador Georges Pompidou. I és que les societats humanes tendeixen a preferir la tirania al caos. Com si fos un negre auguri, l’extrema dreta o el neofeixisme treu el cap i les orelles en parlaments de mig món. Els paral·lelismes amb els anys trenta resulten pertorbadors.
