El primer punt recollit a la Declaració dels Drets de la Infància del 1959 és el “dret a la igualtat, sense distinció d’ètnia, religió o nacionalitat”. Al seu torn, la llei d’estrangeria espanyola de l’any 2000, en l’article 31, proclama que “es considerarà regular a tots els seus efectes la residència dels menors que siguin tutelats per l’administració pública”.
L’Estat està obligat a tutelar, donar condicions dignes i tramitar la residència de la totalitat de menors. Des de l’any 2018, però, amb l’increment d’arribades de menors sense referents als Països Catalans, la comprovació de la minoria d’edat mitjançant proves d’autentificació d’edat s’ha convertit en una pràctica de la policia, l’Estat i la Fiscalia, cada vegada més habitual. Es tracta d’unes proves que avui són el pa de cada dia, però que han sigut àmpliament qüestionades, per la seva naturalesa i també per la manera com s’apliquen. Consisteixen en un examen del nivell “maduració òssia i dental”, a partir de radiografies de l’os carpià del canell, una ortopantomografia dental (que determina el grau de desenvolupament dels queixals del seny) i una tomografia de la intersecció de la clavícula amb l’estèrnum.
Segons l’activista jurídica Laia Costa, “aquesta determinació de l’edat té problemes significatius, científicament reconeguts, de fiabilitat, i un impacte devastador en el procés d’integració social dels joves.” “Quan estava al centre de menors Gaudí [a Barcelona], la Fiscalia va determinar que jo era major d’edat i em van expulsar, però era menor d’edat. I encara ho soc”, explica Marzoukou, un jove originari de Benín que demana no fer pública la seva identitat. “Vaig néixer el 26 de novembre de 2006. M’ha costat, però ja he aconseguit el meu certificat de naixement i ho diu molt clar, però la Fiscalia va dir que jo era major d’edat i vaig acabar al carrer. Gràcies a Emergència Frontera Sud ara estic dormint a un alberg i he fet cursos de català, informàtica, i ara, de peixateria, perquè m’agradaria ser peixater”, detalla.
Els recursos interposats contra els resultats dels examens acaben sovint amb sentències favorables a les demandants i obliguen les administracions a tornar-les a tutelar
Costa assegura que “en aquests moments s’estan utilitzant només les proves mèdiques, en contra del que diu la normativa europea, que és que primer s’han d’utilitzar altres sistemes com les entrevistes fetes per psicòlogues i educadores. A més, aquestes proves només es poden fer quan no hi ha certesa plena i si hi ha algun indici que la persona és menor, sempre ha de prevaldre el que diu el menor, i això no està passant”, explica l’advocada. Kandjoura Traoré recorda com li van practicar una radiografia de la mandíbula, i una del canell. “Em van fer proves dues vegades: quan vaig arribar a Màlaga, a instàncies de la policia, i mentre estava al centre d’acollida de Vilafranca, que ho va demanar la fiscalia”, explica el jove malià.
En una resolució de l’abril d’enguany de la síndica de greuges de Catalunya sobre la pràctica de proves de determinació d’edat a joves migrants, aquest òrgan afirmava: “És necessari que la DGAIA [la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència], com administració protectora, emprengui un paper més actiu en la defensa dels drets dels joves migrants sols a Catalunya amb documentació identificativa de minoria d’edat”. Davant de recursos interposats contra els resultats de les proves, en moltes ocasions, els jutjats emeten sentències favorables a les joves testades que obliguen la DGAIA a tornar-los a tutelar. En la majoria dels casos l’administració ha presentat recursos contra aquestes sentències.
L’advocat Albert Parés ha acompanyat diverses d’aquests recursos de joves contra el resultat de les proves de determinació d’edat. “M’han arribat casos en què s’han fet tot i que els afectats comptaven amb passaport que determinava que eren menors. Que jo en tingui constància, tots s’estan guanyant en primera instància o bé arran d’un recurs a l’audiència”, assegura. Per a Parés, el problema és que per molt que tinguin una sentència judicial que els declara menors a tots els efectes “tornen al centre de menors i no els tramiten el permís de residència, encara que la normativa diu que passats noranta dies s’ha de tramitar. Però no es fa encara que s’hagi impugnat i la resolució de la DGAIA i de la fiscalia i s’hagi guanyat”, denuncia el jurista.
Per molt que hi hagi una sentència que els declara menors a tots els efectes “tornen al centre de menors i no els tramiten el permís de residència, encara que la normativa diu que passats noranta dies s’ha de tramitar”, denuncia l’advocat Albert Parés
Però no tothom que es veu sotmès a les proves té l’oportunitat de rebre un acompanyament jurídic per impugnar les resolucions que determinen la seva majoria d’edat, ni tothom disposa de passaport per demostrar la seva edat verdadera. La Directa ha sol·licitat a la DGAIA i a la Fiscalia de Menors la xifra de joves que han expulsat del sistema de protecció de menors després d’obtenir els resultats de la prova de determinació de l’edat, i no ha estat possible aconseguir-la. “Hauríem de veure quantes persones han entrat a la DGAIA o se’ls hi ha obert un expedient de protecció de menors i després se’ls hi ha tancat aquest expedient per considerar-los majors d’edat, però és possible que aquesta dada no la tinguin”, aventura Parés. En definitiva, “estan fent fora nois menors i no estan tramitant permisos de residència de nois que fa més d’un any que estan als centres, però tot això ho estem judicialitzant”, continua l’advocat.
La Generalitat de Catalunya, davant la reiterada situació en els llimbs en la qual es troben molts joves mentre esperen el resultat de les proves, i la gran quantitat de joves menors a qui aquest procediment ha determinat una edat superior als 18 anys, han creat des del 2016 un servei residencial anomenat Itineraris Personalitzats d’Inserció Social (IPIS). “Els IPIS, en realitat, són un recurs que s’inventen davant la desinstitucionalització forçada i prematura, quan veuen que hi ha massa joves desemparats al carrer a causa del resultat d’una prova”, assegura Maria Creixell, activista d’Emergència Frontera Sud. “Amb els IPIS, els joves viuen en un estat d’angoixa permanent, veuen com els seus companys són expulsats del centre en rebre els decrets de majoria d’edat, per anar directament al carrer”, explica Costa.
Al carrer i sense ‘papers’
Tot i que des del sistema de protecció de menors s’ha d’iniciar la tramitació de la documentació de tots els casos com a màxim tres mesos després de començar la tutela, tal com explicava Parés, això no està succeint. D’aquesta manera, molts joves expulsats dels centres després de les proves de determinació de l’edat o que arriben als 18 anys sense haver aconseguit la documentació, va a parar al carrer i en situació administrativa irregular. “La documentació és una necessitat molt bàsica per aquests joves, passen per nivells molt alts d’angoixa per aconseguir els papers. I no obtenir-los pot truncar totalment un camí, afecta directament la salut mental”, explica l’educadora social Nadia Ainhoa Douhaibi.
“Una de les paradoxes més evidents és la manera que els professionals que estan als centres tenen d’encarar tota la gestió de la documentació. No hi ha prou coneixement específic d’estrangeria i d’antiracisme per gestionar coses que són part imprescindible del desenvolupament vital dels joves”, assegura Eunice Romero, exdirectora de Migracions i Antiracisme de la Generalitat de Catalunya.
“Nosaltres el que fèiem era anticipar-nos perquè no es pogués aplicar la normativa, no esperàvem que el jove fes els 18 per activar-nos, removíem cel i terra per trobar abans un sostre i unes condicions d’emancipació”, explica Lara Ponce –que demana protegir la seva identitat amb un nom fictici–, antiga educadora social d’un centre d’acollida. “La llei ja és racista, almenys nosaltres hem de procurar no deixar-los al carrer. Fer un informe desfavorable és negar a algú els seus drets com a persona: significa que ja no li faran proposta d’un pis semitutelat, que ja no se sol·licitarà a DGAIA un allargament de mesures, és ser còmplice del racisme institucional”, sentencia.
