Va estudiar biologia “fascinada” per entendre el cervell: “M’interessava saber com pot ser que de l’entramat de neurones sorgeixi tot el que els humans hem creat: les matemàtiques, l’art, la literatura… D’on surt tot això? La pregunta és apassionant”, diu Marina Vegué. Transmet que l’emoció no l’ha deixat, tot i haver decidit allunyar-se de la neurociència per l’ús d’animals en aquest camp de recerca. Ara és professora al Departament de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i investigadora al Grup de Sistemes Dinàmics.
Després de biologia, Vegué també es va llicenciar en matemàtiques i va obtenir una beca per fer la tesi sobre neurociència matemàtica, que consisteix, explicat per ella mateixa de forma senzilla, a “estudiar el cervell fent servir les matemàtiques”. Va fer-la dins del Grup de Neurociència Computacional del Centre de Recerca Matemàtica, que, si bé no treballa directament amb animals, col·labora amb laboratoris que obtenen les dades per mitjà d’experimentar-hi. “Quan, per alguna raó, un dia comences a preguntar-te per tot el que hi ha al darrere, entres a l’infern. Molts dels experiments no seria exagerat dir que són una tortura”, afirma.
“Sovint els micos seuen en una cadira que els immobilitza i viuen amb accés quasi inexistent a l’aigua: i quan fan bé l’experiment, els donen unes gotetes”
“No pots agafar un ésser humà per perforar-li el cervell i posar-li un elèctrode. Amb els animals sí que pots. La legislació t’ho permet quan vols estudiar, per exemple, la presa de decisions. Hi ha un cert nombre de grups a Barcelona que es dediquen a això; a la neurociència teòrica”, explica. Per mitjà dels anomenats Journal clubs, que es reuneixen per parlar de recerques publicades, Vegué va poder veure el tipus d’experiments que es fan, concretament, en primats no humans. La sorprenia, diu, que en aquestes trobades setmanals, les discussions fossin “absolutament distanciades dels subjectes” de la investigació. “Si les dades haguessin vingut d’uns robots, les analitzarien de la mateixa manera”, s’exclama. Defensa que, en el moment en què “amb els teus experiments afectes les vides d’altres éssers, no pots obviar-ho. I és el que es fa: sistemàticament obviar-ho”.
“Ningú explica d’on ha sortit l’animal, i com ha crescut. I a l’hora d’explicar ben bé com es fa l’experiment, hi passen molt de puntetes; o directament no es diu. Com s’aconsegueix que un mico estigui assegut davant de la pantalla fent el que tu vols? Primer, normalment, estan asseguts en una cadira dissenyada per immobilitzar-los. A més, moltes vegades, viuen amb un accés quasi inexistent a l’aigua. I quan fan bé l’experiment, els donen unes gotetes. No es pregunten com són les cirurgies que es fan als animals dels quals obtenen les dades. Ni tan sols hi ha fotografies als articles científics, sinó esquemes, que et distancien enormement dels subjectes”, detalla, i conclou: “Quan t’has posat a fer això i tota la teva carrera, els teus articles i el teu prestigi, s’ha basat en això, costa molt veure-ho amb distància i avaluar-ho. Hi ha un conflicte d’interès molt gran”.
Vegué afegeix tot seguit que no considera que res d’això s’expliqui perquè les investigadores que usen animals siguin “males persones”; sinó que, considera, s’explica pel fet d’“estar desconnectades”. “És molt fàcil no voler veure-ho, i creure’t la narrativa que tot això ho fem pel bé de la humanitat, tant sigui per curar una malaltia com pel progrés intel·lectual, i que és part d’aquesta empresa tan noble. Molta gent dirà que perforar cranis per ficar-los uns elèctrodes i veure què fan les neurones mentre els animals estan prenent una decisió, és una informació molt valuosa perquè hem pogut saber què està passant dins el cervell. Algú et podria dir: ‘quina alternativa hi ha?’ Hi estic d’acord, no hi ha cap alternativa. Però la qüestió és: cal que ens estiguem fent aquesta pregunta si fem tant mal pel camí? On porten aquests experiments?”, planteja la biòloga. “Fa anys que publiquem milers d’articles sobre això i, sí, hem descobert coses sobre què fan les neurones mentre els animals prenen decisions. Però aquests coneixements no s’han traslladat en cap millora de la salut mental humana ni en cap millora en termes de les malalties neurològiques humanes. És un coneixement que anem adquirint per l’amor al coneixement. La curiositat humana per entendre més la natura justifica el dolor que estem provocant? Cadascú hauria d’analitzar-ho, però el que veig és que això no es posa en dubte, ni de manera subtil”, problematitza.
En acabar la tesi, Vegué va haver de plantejar-se què fer. El pas natural era anar a un altre centre d’investigació en neurociència i continuar fent aquest tipus de recerca basada en l’experimentació en animals. Va decidir “no continuar legitimant-ho”. “No és fàcil canviar quan has estat molt temps de la teva vida formant-te en una direcció. Aquest és un dels motius pels quals és tan difícil que el sistema, com funciona el món de la recerca científica, canviï. Perquè la inèrcia és molt gran. Si has passat molts anys investigant en ratolins, fent sempre un tipus de coses, i al laboratori tens la maquinària per fer aquelles coses que, a més, és una maquinària molt cara, i tot l’aprenentatge d’aquelles tècniques ha costat molt d’esforç, posar-te a fer una cosa completament diferent és difícil. Per això, hi hauria d’haver incentius per fer que la gent faci el pas”, planteja.
“Sí, hem descobert coses sobre què fan les neurones dels animals mentre prenen decisions, però no s’han traslladat en cap millora de la salut humana”
Vegué defensa que, si vetllar per la salut de les persones és l’objectiu de fons que justifica mantenir l’experimentació en models animals, hi ha molts fronts que, fora de la ciència, no s’estan volent abordar: “Un investigador de la Universitat de Granada, Nicolás Olea, explica que el seu grup fa anys que publica articles que indiquen que ens estem intoxicant amb substàncies presents en plàstics, pesticides, cosmètics… I no s’han pres pràcticament mesures per posar-hi fre. Com podem dir que amb la ciència estem intentant salvar la humanitat, o lluitant contra el càncer, si tenim l’evidència i podem prevenir càncers i altres problemes, com ara de salut reproductiva, i políticament no es fa? És una hipocresia enorme. Que l’alcohol és dolent fa molt que ho sabem. Realment cal estudiar encara l’alcoholisme usant rosegadors? Cal anar a estudiar això fins als últims detalls? O el que hauríem de fer és intentar acompanyar les persones que pateixen l’addicció i prevenir que afecti més gent? Potser, fins i tot, es podria prohibir l’alcohol. Però hi ha un negoci que és molt lucratiu”, reflexiona la investigadora.
La gran distància entre una problemàtica de salut mental en una persona i la que se li genera a un model no humà és, segons Vegué, una de les mostres més clares que estudiar en animals per deduir aspectes de la salut humana “no és un bon mètode”. “No vol dir que no funcioni a vegades. Però moltes vegades no. Per tant, és un mètode altament ineficient –recalca–. I encara que funcionés, ens hem de preguntar si seria ètic fer-ho. Aquesta és una pregunta que la majoria no està disposada a afrontar”. La investigadora defensa que “la compassió i l’empatia són una mirada complementària a l’objectivitat científica” que permet fer “millor ciència”. Però que ha tendit a ser anul·lada, perquè, diu, es titlla de “sensiblera, d’infantil, fins i tot de femenina, en un món en què la ‘virilitat’ ha dut a llocs molt foscos; d’explotació de grups humans i animals no humans”. Reconèixer-ho, planteja Vegué, demana “sortir d’un marc de pensament que va molt més enllà de l’experimentació”.
