“La masturbació femenina és política”. Aquesta és una de les darreres publicacions a Instagram de @solamegusto, el compte d’una parella ubicada a Barcelona formada per la porto-riquenya Larissa Pagán i Nazareth Dos Santos, de Zamora. Mitjançant fotografies de cossos diversos, frases amb missatge i molt de color rosa, el projecte vol combatre l’heteropatriarcat i apoderar les dones a través de l’autoestima i la sexualitat. El feminisme, ara, està de moda i ha arribat a Instagram per quedar-se.
Lyona és el nom artístic d’una il·lustradora i directora audiovisual que no se sent còmoda amb l’etiqueta d’il·lustradora feminista però que, tanmateix, admet: “El meu punt de vista a l’hora de fer un llibre com Sex¡oh! (Random Cómics) és, evidentment, feminista, perquè defensa la idea que el sistema heteropatriarcal, al llarg de la història, ha reprimit el plaer a les dones”. I afegeix: “Amb aquest projecte m’he adonat que, per molt que al meu entorn hagi rebut una educació feminista, la societat que ens envolta ens ha omplert el cervell de tabús, pors, vergonyes i prejudicis que no ens deixen gaudir del potencial sexual que tenim”. A les seves publicacions, el color rosa corre a dojo i ella ho explica així: “Durant molts anys, el rosa ha estat associat a la distinció entre gèneres i ens l’han fet odiar per allò que significava. Jo intento recuperar-lo per fer-ne una lectura més punk i l’associo amb la força i la transgressió. M’agradaria que deixés d’estar associat, únicament, al que és femení”. Lyona posa en evidència el patriarcat, però d’una manera dolça: “El punt naïf i l’humor fan que la crítica sigui digerible. Tanmateix, rebo força missatges d’odi per part de haters incapaços d’entendre que la meva crítica es dirigeix cap a l’heteropatriarcat i no cap a l’home. L’home no és l’enemic, sinó el sistema”, apunta.
La il·lustradora Lyona creu que les dones estan en auge al seu sector: “Cada vegada som més i se’ns visibilitza més, encara que penso que sovint se’ns menysté”
@solamegusto i @lyona_ivanova comparteixen el rosa i el sexe, però elles no són les úniques que parlen d’aquest tema. Altres feministes, il·lustradores o artistes el fan servir com a arma d’apoderament femení. Així ho fan Lola Vendetta, amb Más vale Lola que mal acompañada; Emma Clit, amb Un autre regard, o Lídia Yebras, amb 21 días de masturbación, artistes que han publicat llibres o guies il·lustrades que conjuguen dona i sexe. Lyona creu que la figura de les il·lustradores està en auge: “Cada vegada som més i cada vegada se’ns visibilitza més, encara que penso que sovint se’ns menysté. Força vegades m’han dit allò d’‘ah, tu fas dibuixets!’. Veieu algú dient aquesta frase a un il·lustrador?”.
Icones per a la diversitat
Mariona López és la fundadora de Waitala, una plataforma i agència de comunicació ètica, i parla del seu projecte així: “La inquietud de comunicar de forma més inclusiva fa temps que em rondava pel cap. Un dia, caminant per Montgat (Maresme), vaig veure el senyal que diu ‘prohibit banyar-se’ i vaig adonar-me que el llenguatge visual, com el verbal, és binari. Així, per defecte, empra el masculí per representar totes les persones i només en ocasions singulars fa servir representacions femenines. Aquestes, sovint, reprodueixen estereotips i rols (el senyal als lavabos que estan equipats per canviar bolquers, per exemple), o bé mostra posicions secundàries (figures femenines que acompanyen la principal, que és un home)”.
López aprofundeix més en la qüestió de la representació visual i afegeix: “Penso que identificar el gènere femení amb una faldilla no és fidel a la nostra realitat, per exemple, i que tot plegat fa necessari fer alguna cosa més que denunciar-ho. Jo vaig plantejar-me que hi havia d’haver una manera alternativa de comunicar que no reproduís estereotips. Així és com vam engegar un projecte de disseny d’icones que mostra una diversitat més àmplia”. Les icones per a la diversitat de Waitala mostren una “mirada feminista interseccional” que arriben a tenir repercussió en altres àmbits, de l’economia social i solidària i l’acció social a les lluites populars i l’activisme.
A tall d’exemple, Waitala ha introduït les icones que indiquen els espais on és possible alletar, on es treballa l’apoderament o on hi ha sororitat. Aquestes dues darreres són emprades per entitats i agents de l’economia social i solidària, cooperatives, equips de professionals liberals o docents que, a més, els han fet servir per tractar críticament la reproducció dels estereotips a les aules. “Utilitzar les icones és gratuït. Així en podem fer una difusió més gran i promoure un ideal de comunicació divers, que és l’objectiu principal de l’agència”, conclou López.
De l’activisme a la institució
“Feminismes!” és una exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i està dividida en dues seccions: ‘L’avantguarda feminista dels anys 70. Obres de la Verbund Collection, Viena’ i ‘Coreografies del gènere’, que és un recull de relats diversos i actuals sobre feminismes i gènere. L’exposició es pot veure fins al dia 1 de desembre i ofereix, també, un extens programa d’activitats que posa en diàleg el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals.
El fet que la paraula feminisme arribi a una institució com el CCCB no és fruit de la casualitat. “Això ha estat possible perquè, per primera vegada, es va escollir una dona com a directora, Judit Carrera. Des que va assumir la tasca de programació derivada del seu mandat, Carrera va pensar que era el moment d’ampliar l’aposta pel feminisme que el museu vehiculava amb cursos i conferències amb protagonistes com Judith Butler o Angela Davis. Per tant, oferir una exposició integral semblava una manera de consolidar aquest esforç”, explica Marta Segarra, investigadora catalana en qüestions de gènere i comissària de l’exposició.
A “Feminismes!” trobem una amalgama d’obres produïdes a la Viena dels anys setanta per artistes com Ulrike Rosenbach –que signa la reinterpretació de l’Elvis warholià que dona vida al cartell de “Feminismes!”–o Penny Slinger –autora de collages fotogràfics que denuncien la submissió femenina a través de l’erotisme, la ironia i l’humor. El recorregut arriba fins a l’actualitat i inclou projeccions de peces visuals produïdes per artistes com Mireia Sellarés (qui, clarivident, sentencia: “Les dones són les guardianes del patriarcat”) o les performances criticopornogràfiques de Linda Porn.
Part de l’exposició “Feminismes!” es basa en què “les etiquetes d’homes i dona han estat superades pels esdeveniments”, afirma la comissària Marta Segarra
Si passegem entre les obres, veiem que s’hi tracten dos temes en especial: el cos i la sexualitat. La comissària de l’exposició comenta: “Hi ha molts més temes, però en els feminismes, tant dels setanta com els d’ara, són dues qüestions que estan molt presents i que, a més, travessen altres temàtiques. Si ens fixem en el pla del llenguatge artístic i plàstic, observarem que aquest, gairebé sempre, passa pels cossos i la sexualitat”.
L’autora d’aquest reportatge, en la visita a l’exposició, va observar molt poca presència d’homes. En va comptar, només, quatre. “Per què no venen a veure-la? Els fa por o mandra? No se senten al·ludits?”, exclama Segarra. Tampoc es veu que hi hagi autors homes que signin les obres, una situació davant la qual la comissària exposa: “Als setanta, el que fan les artistes és posar en primer pla les dones perquè, fins aleshores, sempre havien estat objectes i no subjectes. En el cas de la secció expositiva ‘Les coreografies del gènere’, la tesi de base és que l’etiqueta d’home i l’etiqueta de dona ha estat superada pels esdeveniments”.
Cal preguntar a Segarra si l’exposició té ànim de denúncia. La resposta és clara: “El patriarcat s’acusa a si mateix. Presentem el que ha estat l’estructura patriarcal i, en funció del que s’hi mostra, cadascú ho jutjarà. L’art és art. I l’art que només acusa, potser, deixa de ser-ho. Les obres que mostrem tenen intenció artística, potser també crítica, però no acusatòria perquè l’art no fa justícia. El que sí que pot fer és interrogar-nos sobre allò que és just, sobre què significa que una societat sigui igualitària o que tothom pugui tenir vides vivibles. La funció de l’art no és fer una societat justa”. Nosaltres, la ciutadania, sí que podem responsabilitzar-nos i mirar de col·laborar per a una societat justa. Homes, correu a veure-la!
Per la gent amb criatures...
El 16 de novembre se celebra la Segona trobada vers les escoles feministes, una proposta educativa que busca la transformació social, l’emancipació de les persones
i tornar a posar la vida al centre, des de i per a l’escola pública. La trobada, que es farà a l’Escola Pegaso de Barcelona, també tractarà les pedagogies feministes a l’art, en un taller a càrrec de Roser Pineda, experta en coeducació i educació visual plàstica i artística, on es plantejaran altres maneres de pensar i de fer mitjançant l’acció creativa.
