Parc de la Ciutadella, Barcelona, 15 de juny de 2011. El moviment del 15M crida a envoltar el Parlament de Catalunya per protestar contra el ple que –hores més tard del previst– acabarà aprovant la llei òmnibus, un paquet de mesures dirigides a disminuir la despesa pública de la Generalitat. El govern de Convergència i Unió, encapçalat per Artur Mas i amb el Departament d’Interior comandat per Felip Puig, ordena el desplegament d’un dispositiu policial a tots ulls insuficient que acaba desbordat per les indignades. Algunes diputades fan marxa enrere i decideixen no entrar a l’hemicicle, d’altres hi accedeixen entre crits i algun llançament d’aigua o pintura. El president i alguns consellers hi arriben en helicòpter per esquivar la protesta.
Quatre mesos després de l’acció coneguda com “Aturem el Parlament”, detenen sis persones quan es presenten voluntàriament a declarar a la Ciutat de la Justícia, amb la pretensió d’evitar una operació policial com la que dies abans havia acabat amb la detenció de deu persones. Les investiguen per aquells fets, però no es poden pas imaginar que estan entrant en un laberint judicial del qual algunes d’elles encara no han sortit una dècada més tard. Ángela Bergillos ara té 36 anys, un fill de dos, està embarassada d’un segon i li queda molta vida per davant: “Se m’acusa d’impedir a un diputat l’entrada al Parlament, però ell no va voler entrar, va fer mitja volta i va marxar caminant. Ens vam posar amb els braços en alt i no vam fer res més”. Per aquests fets la van jutjar la primavera de 2014 a l’Audiència Nacional (AN) espanyola, juntament amb altres divuit persones processades per un delicte contra les institucions de l’Estat.
Ángela Bergillos, condemnada en el cas “Aturem el Parlament”, ara té 36 anys, un fill de dos i està embarassada
Rubén Molina també seia a la banqueta dels acusats. Ara té 32 anys i una filla a punt de complir-ne un, i aquest curs s’ha estrenat com a docent a l’ensenyament públic. “La nostra lluita era contra un model de falsa representativitat de la població per mitjà d’unes institucions que aprovaven lleis al marge del que la societat demanava”, afirma alhora que recorda com el seu cas “va suposar un punt d’inflexió, ja que en el judici del procés al Tribunal Suprem van utilitzar-lo per argumentar la violència ambiental que va servir per condemnar els líders socials i polítics independentistes”. Malgrat que l’AN va decretar l’absolució de totes les encausades, els recursos de la Fiscalia i les acusacions –entre les quals el mateix govern català– van possibilitar que l’any 2015 el Tribunal Suprem (TS) condemnés a vuit d’elles a tres anys de presó, decisió rubricada pel magistrat Manuel Marchena.
El futur, penjant d’un fil
“Al principi no em va pesar molt, però amb el pas dels anys cada vegada es fa més gran i quan vols plantejar-te un projecte de vida, sempre tens això que et persegueix”, reconeix Ángela Bergillos, a qui aquest procés ha condicionat a l’hora de prendre decisions personals i amb la seva parella. “Tens el neguit de quedar-te embarassada i que et demanin entrar a la presó, però al final tires endavant, perquè no deixaràs de fer el que et ve de gust per una condemna injusta”, diu mentre somriu. En el moment que va decidir tenir el seu fill feia vuit anys dels fets i ja tenia a sobre l’espasa de Dàmocles de la pena de presó, avui dia segueix en la mateixa situació d’aleshores.
Com Bergillos, Rubén Molina i sis persones més esperen una resposta del Tribunal Constitucional (TC) i del Consell de Ministres. Després de la sentència del TS, van rebre les notificacions de l’AN per ingressar a la presó, extrem que van aconseguir paralitzar amb la tramitació d’unes peticions d’indult que ni l’anterior executiu espanyol ni l’actual han resolt. Paral·lelament, van interposar sengles recursos al TC, dos dels quals ja van ser rebutjats, motiu pel qual les defenses d’aquests condemnats van acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Tanmateix, l’òrgan judicial amb seu a Estrasburg (Estat francès) els va desestimar sense entrar al fons de la qüestió, en considerar que fins que el TC no es pronunciés sobre tots els recursos interposats pel mateix cas, no es podia donar per esgotada la jurisdicció interna, condició necessària perquè el TEDH intervingui.
“La meva percepció és que el sistema judicial no funciona bé i intenta criminalitzar contínuament els moviments socials. Necessitaven frenar aquell cicle de protesta amb repressió i nosaltres sabíem que no tindríem un judici just i que ho feien per aixafar-nos”, reflexiona Bergillos, que d’un dia per un altre va veure exposada la seva imatge en diferents mitjans de comunicació. “Em feia una mica de ràbia, perquè veig altres processos judicials en els quals vigilen que no aparegui la cara de ningú… Cal que surti el meu nom i rostre a La Vanguardia?”, es pregunta.
Les seves paraules concorden amb l’anàlisi que fa Elisenda Pradell, coordinadora de l’àrea psicosocial del Centre Irídia per la defensa dels drets humans: “S’ha creat un paradigma en el qual el mateix procediment judicial és una eina repressiva, i això, pel que fa a la qualitat democràtica, és un problema molt greu. Suposa un desgast econòmic, emocional, d’hores i de temps que fa que et condicioni de tal forma que, fins i tot, et puguis arribar a plantejar la teva manera de fer activisme”, detalla l’especialista.
L’advocat Benet Salellas alerta que “el procés és el càstig i té una voluntat d’efecte inhibidor, també en l’entorn”
Un dels advocats que els ha acompanyat tots aquests anys és Benet Salellas, que té molt clar el paper que exerceixen els tribunals en casos com aquest: “L’amenaça del sistema judicial acaba sent més gran que el que realment s’acaba fent efectiu al final; el procés és el càstig i té una voluntat d’efecte inhibidor, de prevenció i de contenció claríssima cap a la ciutadania afectada i cap al seu entorn”. Per exemplificar-ho, destaca l’aplicació de mesures cautelars com la retirada de passaport, la prohibició d’algun tipus de moviment o la compareixença periòdica al jutjat, que es va aplicar a les encausades d’“Aturem el Parlament” durant els tres anys previs a la celebració del judici.
Una patata calenta
La immensa majoria de procediments judicials contra fets presumptament delictius ocorreguts en contextos de mobilització social coincideixen en els tipus penals que s’imputen a les persones encausades. “Atemptat contra l’autoritat, resistència i desobediència són els clàssics. És com una paleta de color a la qual pots posar més o menys intensitat”, explica Salellas. “Darrerament, s’ha estès l’aplicació de les coaccions i s’ha vinculat a accions de protesta com encadenar-se, i els desordres públics en contextos d’aldarulls, que normalment es complementen i concreten amb lesions i danys, bé perquè hi ha hagut un policia que ha pres mal o bé per mobiliari urbà que s’ha danyat”, conclou.
Gairebé un any després del fets d’“Aturem el Parlament”, el 29 de març de 2012, es va convocar una vaga general a l’Estat espanyol que va assolir un gran seguiment arreu dels Països Catalans. Com en altres punts del territori, al barri de Sants de Barcelona es va organitzar un piquet informatiu durant el qual es van viure moments de tensió amb comerciants i treballadores contràries a l’aturada. Arran d’aquella jornada, els Mossos d’Esquadra van elaborar atestats de diferents fets que van acabar unificant en un sol per provar d’acusar d’organització criminal set persones, que després serien detingudes. Una d’elles era Rubén Molina, qui conjuntament amb Andreu Curto va ingressar en presó preventiva –en un primer moment, al centre penitenciari la Model, a Barcelona– per ordre del jutjat de guàrdia, en aplicació de la mesura cautelar més estricta possible de les que preveu el Codi Penal. En el seu cas, els va suposar la reclusió en diferents presons durant 12 i 24 dies, respectivament.
“Les dilacions tenen una afectació important en la vida de les encausades”, apunta Edu Cáliz d’Alerta Solidària
Un dels seus advocats és Eduardo Cáliz, lletrat d’Arrels Advocats i d’Alerta Solidària, organització antirepressiva de l’esquerra independentista. Té clar que “la intenció era criminalitzar i fer veure que tot formava part d’un conjunt i que el mateix exercici de la vaga significava la comissió d’un delicte”. La fase d’instrucció del cas es va complicar per una qüestió de competència entre el jutjat de guàrdia del dia que es van produir els fets, el del dia que es van efectuar les detencions i el que va rebre les denúncies que arribaven. “De vegades, els mateixos jutges no tenen interès a agafar aquests casos, quan l’expedient té relació amb la conflictivitat social, saben que els pot comportar molta feina i que han de tenir molta més cura amb tot el que fan, per la transcendència mediàtica que pot tenir. Volen passar desapercebuts i que no es parli d’ells”, considera Cáliz.
No va ser fins a l’any 2019 que va arribar l’escrit de qualificació de la Fiscalia, que demana, per a cadascuna de les set processades, entre dos anys i sis mesos i tres anys de privació de llibertat per desordres públics, lesions i danys. L’advocat es mostra convençut que “tot i no saber les penes que podrien demanar-los, durant tot aquest temps, les persones investigades tenien neguit perquè el procés els podia comportar una pena de presó elevada”. Dos anys després de conèixer les acusacions i nou anys després dels fets, encara no s’ha fixat data pel judici.
La Fiscalia fa política
“La dilació dels processos té una afectació important en la vida de les encausades i pot ser encara major si les penes que es demanen per part de la Fiscalia són més elevades, per això, de vegades, inflen la gravetat dels fets, com ha passat en el cas de Som 27 i més, que és un paradigma”, continua Eduardo Cáliz. Es refereix a la causa oberta contra 25 estudiants, un professor i un membre del personal d’administració i serveis de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a qui el Ministeri Fiscal demana més de 300 anys de presó per l’ocupació del Rectorat l’any 2013. “Aquest cas podria haver acabat en un judici de faltes per un delicte lleu, però van fer una instrucció molt minuciosa, amb prop de quaranta testimonis, que es va allargar pel cúmul de diligències que s’havien de practicar”, aclareix el lletrat.
Vint-i-cinc estudiants, un professor i un membre del personal administratiu de la UAB fa vuit anys que esperen el seu judici
Així doncs, la instrucció es va tancar la primavera de 2016 i l’escrit d’acusació de la Fiscalia va arribar poc després amb peticions de fins a catorze anys de presó, però se segueix a l’espera de data de judici després que no fructifiqués una vista de conciliació celebrada fa poc. “Està en un jutjat de Sabadell que, per un judici amb tantes encausades i testimonis, hauria de muntar una infraestructura tan gran que bloquejaria el jutjat durant un temps, tot per uns fets que no tenen la transcendència ni rellevància penal que expressa l’escrit d’acusació de la Fiscalia, que per l’ocupació d’un rectorat demana penes equivalents a matar a una persona”, rebla Cáliz. “La persistència de la Fiscalia en el seu ànim de càstig amb unes penes tan desmesurades és per enviar un missatge de terror a una part de la societat, sap que no hi haurà una condemna de presó en els termes que demana, però també sap que aconsegueix neutralitzar persones mobilitzades durant el temps que duri tot el procés judicial, és el que es coneix com a ‘pena de banqueta’”.
Laura Gené, una de les encausades amb petició de pena més elevada, expressa el cansament que generen processos com aquest: “Cada vegada que avança el procés en petites coses, fa que se’ns pari la vida i tornem enrere. Hem anat evolucionant ideològicament i creixent personalment i no som les mateixes que ens vam tancar al rectorat el 2013. Això no vol dir que ens en penedim, però les responsabilitats pesen i els canvis hi són. Els projectes a llarg termini no te’ls planteges de la mateixa manera, mai res acaba de ser definitiu”. La psicòloga Elisenda Pradell reafirma aquesta sensació de bloqueig: “La càrrega que suposa deriva en una incapacitat de projectar en un futur més pròxim, perquè no saps que passarà; poses en mans d’una justícia que no consideres justa la construcció de la teva vida futura i això suposa un impacte més greu que les mateixes conseqüències penals que pugui tenir finalment el procediment. Has de dissociar el procés com un tràmit que has de passar i cercar fora d’ell els aprenentatges que et pugui reportar”.
“Poses en mans d’una justícia que no consideres justa la construcció del teu futur”, alerta la psicòloga d’Irídia Elisenda Pradell
Benet Salellas explica l’habitual diferència entre les penes que demana la Fiscalia i la resolució final dels casos d’una forma senzilla: “La Fiscalia sempre acusa amb les penes del Codi Penal per la part alta de la forquilla. En canvi, els jutges tenen un criteri jurisprudencial segons el qual –excepte que no hi hagi una raó que ho justifiqui– han de posar la pena en el grau mínim. Per això es produeix aquesta desinflada de les peticions fiscals. Acusen per sobre de les seves possibilitats perquè saben que la recepció d’aquesta petició per part de l’acusat té un efecte repressiu molt clar”. La Fiscalia és una organització jeràrquica, i en un mateix procediment intervenen fiscals diferents, però segons Cáliz “tots ells responen a una estratègia conjunta que a Catalunya marca el fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia. Dubto que un escrit de qualificació com el de Som 27 i més es faci sense el coneixement del fiscal en cap, que depèn de la Fiscalia General de l’Estat i del govern central”.
Judicialitzar tots els fronts
Més enllà de les lluites contra les retallades i pels serveis públics, les d’àmbit laboral, en el marc de les vagues generals i les educatives encapçalades pel moviment estudiantil, són múltiples i diverses les reivindicacions que han estat en el punt de mira de processos judicials els darrers anys. Les protestes ecologistes i contra el turisme massiu han pres especial rellevància i han estat castigades amb duresa, com, per exemple, seria el cas de les mobilitzacions contra les línies elèctriques de Molt Alta Tensió (MAT) a les comarques gironines i al País Valencià.
Quatre persones van esperar durant sis anys el judici per les accions contra la MAT a la Vall d’Albaida, però al final van quedar absoltes
Rafa Soler va estar encausat per la lluita contra el traçat d’alta tensió a la Vall d’Albaida, que en dotze quilòmetres afectava quatre termes municipals i que es va acabar construint malgrat l’àmplia oposició que va despertar. Soler i tres persones més van ser acusades l’any 2011 d’un delicte de danys i un altre de coaccions, pels quals els demanaven a cadascuna d’elles 17.000 euros i un any i deu mesos de presó. “Primer, ens van enviar al jutjat de pau d’Ontinyent, on es tracten les faltes administratives. Allí van al·legar que era un delicte penal i que no els pertocava, aleshores ens van passar a un jutjat d’Alzira, però uns membres de l’empresa no van aparèixer en el judici i el van ajornar tres anys. Després, el van enviar a la Ciutat de la Justícia de València, però el van tornar a ajornar”. Al final, van anar a judici l’any 2017 acusades per la Fiscalia, amb el resultat d’una absolució per falta de proves.
L’estiu del 2017, el Moll Vell de Palma va ser l’escenari d’una acció simbòlica d’Arran contra el model turístic. Cèsar Oltra, portaveu d’Alerta Solidària a Mallorca, explica que es va desplegar una pancarta acompanyada de pots de fum i es va llençar confeti davant d’un restaurant a una zona del port envaïda per iots de luxe. Per aquests fets, dotze persones estan encausades i la Fiscalia els demana entre dos i quatre anys de presó per un delicte de desordres públics. Pau Oliver, un dels processats, assegura que la majoria no es trobaven ni tan sols presents al lloc dels fets i les identificacions es van fer a partir de fitxers policials: “Ho has d’explicar constantment, perquè quan dius que et demanen tres anys de presó per desplegar una pancarta i tirar confeti no et creuen. Hi ha una sospita que vas fer alguna cosa més. Si, a sobre, dius que no hi eres, ja sembla que t’ho estàs inventant tot”.
L’advocada Laia Serra n’extreu una part positiva: “El temps permet que els temes perdin importància i la gravetat es dilueixi”
Oltra aclareix que “la causa s’està allargant perquè, d’entrada, això ho va dur un jutjat ordinari, però la Fiscalia va demanar fins a quatre anys a una de les persones. El fet que l’agreujant que se li aplica contempli fins a cinc anys de presó ha fet que el cas passi a l’Audiència Provincial, que té pendent donar una data de judici”. Malgrat tot, l’advocada penalista Laia Serra extreu una part positiva per a les persones imputades en procediments judicials que es dilaten, perquè considera que “de vegades, el fet que passi molt de temps permet que els contextos siguin diferents, que els temes perdin importància i la gravetat es dilueixi, que l’interès de les parts en el procediment no sigui tan gran o que s’hagi reconfigurat el joc polític i les escales de poder que hi interfereixen”. Cáliz comparteix l’anàlisi i afegeix que “els judicis tenen menor rigor, perquè ni els testimonis recorden tan bé els fets ni els policies els atestats. Així doncs, en la majoria dels casos, es valora més el dret a la presumpció d’innocència a l’hora de dictar sentència”.
Aquest és el cas de José Núñez, activista ecologista que va participar en nombroses accions contra la construcció del pla Caufec, un projecte amb gratacels i centres comercials a Esplugues de Llobregat, al peu de la serra de Collserola. Una setantena de persones van ser denunciades entre els anys 2004 i 2009 per aquelles mobilitzacions, però els judicis que es van celebrar set anys més tard van acabar en absolució. “La família pateix molt tot el procés. La incertesa angoixa l’entorn i la gestió emocional de tot plegat sovint és difícil. Els aprenentatges i creixements personals també uneixen a casa i alimenten debats que potser mai hagueren tingut lloc”, matisa. I afegeix: “Tot plegat, a mi no m’ha desmobilitzat o allunyat del carrer. La repressió forma part de la meva evolució política i personal i la meva quotidianitat ve condicionada per aquest aprenentatge”.
Família i grups de suport, peces clau
Les persones consultades per elaborar aquest reportatge comparteixen a l’uníson una certesa: l’angoixa que ha generat la situació als seus entorns familiars. “Els que pitjor ho han portat en aquest procés han estat els meus pares, no entenien res ni sabien com podien ajudar-me. Tu tampoc saps com ajudar-los a ells, perquè estàs en un moment de molt estrès, ells estan nerviosos i els has d’acompanyar, però tampoc et sents capaç”, lamenta Ángela Bergillos. El seu company en el procés d’“Aturem el Parlament”, Rubén Molina, manifesta: “Tu estàs patint una repressió política per unes accions que has triat fer. La teva família no ho ha decidit, però sí que en rep les conseqüències, i això genera una càrrega emocional molt forta”.
Elisenda Pradell, d’Irídia, ha comprovat que la majoria de gent “no té coneixement de com funcionen els processos judicials, i això genera molta desconfiança, perquè no controlen els termes jurídics, no saben que passarà i què pot implicar”. Bergillos, en aquest sentit, considera que “nosaltres estem més preparats per afrontar tot el que ens ve a sobre, però a les famílies els ve imposat, i això genera un sentiment de culpa”. En el seu cas, els va ajudar molt la creació de l’Assemblea de Familiars per la Llibertat de les persones encausades del Parlament: “Vam detectar que hi havia una necessitat de fer quelcom en l’àmbit familiar i que es sentissin partícips, això els va ajudar molt i d’allí també ha acabat sorgint un grup d’amics”.
“Hem entès que la justícia no funciona”, diu Mercè Juan, de la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes
Mercè Juan és membre d’aquest col·lectiu, de la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes i mare d’Olga, una altra de les vuit condemnades pels fets d’“Aturem el Parlament”. Relata la seva experiència: “Organitzar-nos ens ha portat salut mental. Mai ens havíem vist amb res semblant i no saps per on començar. Aquí veus gent que és igual que tu, que pateix tant com tu, i et sents reconeguda. Ens hem ajudat, ens hem donat ànims, hem entès com funciona el poder i la política”. I explica com el procés repressiu contra la seva filla li ha canviat la mirada sobre la nostra societat: “Hem entès que hi ha un món que no és el que ens diuen, que la justícia no funciona encara que abans crèiem que sí. La Xarxa ens ha representat quan no hi hem pogut ser, saps que hi ha algú que et dona veu. És una solidaritat entre totes les famílies”.
En la mateixa línia, Rubén Molina creu que “els grups de suport són imprescindibles a l’hora de portar col·lectivament la causa, perquè generen un sentit al fet pel qual t’estan reprimint i permet emmarcar-ho en una lluita global que no acaba amb el teu cas sinó en un context de moviment social ampli i continuat”. A més a més, afegeix: “Es genera atenció mediàtica, una politització i sensibilitat cap a la víctima i un coixí que dona recursos legals i acompanyament”, tot i admetre que “quan els casos es dilaten molt, el problema és que no es pot aprofitar en el seu vessant més polític, i la lluita acaba sent el cas repressiu concret, perd el significat”.
Des de la xarxa destaquen que el fet d’organitzar-se els ha portat “salut mental i sentir-se reconegudes”
Arribats a aquest punt, sorgeix una pregunta: Realment es pot fer justícia sobre fets d’aquestes característiques tant temps després que hagin succeït? Laia Serra ho té clar: “Una justícia deslligada de la proximitat dels fets mai és justícia, perquè hi ha un context, un moment i un estadi vital d’aquella persona. Tots els estàndards internacionals demanen que l’administració de justícia ha d’actuar prompte i ser àgil”. La psicòloga Elisenda Pradell llança una advertència a tall de conclusió: “Estem normalitzant la repressió quan hauríem de poder confiar que l’administració de justícia serà, certament, justa”. I llença un repte: “Construir mecanismes per restablir la confiança, no traslladar el missatge que les coses no poden canviar”.
Quan la justícia ràpida també vulnera drets
Detingut i empresonat el mes de maig de 2016, deportat al Senegal nou mesos després. En el cas de Sidil Moctar el procés judicial sí que va ser ràpid i diligent. El jutjat penal número 25 de Barcelona el va condemnar a cinc anys de presó per haver colpejat amb la branca d’un arbre un agent de la unitat d’antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona que prèviament li havia confiscat mercaderia de venda ambulant. A la pràctica, la pena de reclusió es va substituir per l’expulsió al seu país d’origen. Moctar no podrà tornar a l’Estat espanyol durant un període de deu anys. Andrés García, advocat del Centre Irídia, reflexiona al voltant de la vulneració de drets de les persones migrades: “Quan estem davant de procediments judicials contra persones especialment estigmatitzades, com les que es troben sota l’amenaça de la llei d’estrangeria, els terminis poden ser sorprenentment ràpids”, detalla. “Els jutges tenen la mirada posada en l’expulsió, i per això decreten molt fàcilment presó preventiva i fixen amb celeritat els judicis”. García es queixa de la vulneració del dret a la defensa, fruit de l’alta velocitat judicial d’aquests casos: “No ho fan per garantir els drets fonamentals i no allargar la presó preventiva, sinó per forçar conformitats davant del dilema d’haver d’escollir entre seguir a la presó o pujar a un vol de deportació”. Un cas paradigmàtic fou el de les protestes contra la sentència del procés. Tres dels joves detinguts, Mohammed, Ayoub i Ashraf van ser expeditivament deportats al Marroc, sense que les seves defenses poguessin ni tan sols llegir ni recórrer l’argumentari del procediment d’expulsió.
