Les violències “patriarcals, racistes i aporofòbiques” de l’administració que denuncien diversos grups de dones organitzades no prenen només forma de retirada de custòdia. Les activistes expliquen que els processos de recuperació de les criatures per la via administrativa són plens d’obstacles, però que de vegades ni tan sols amb l’ordre d’un jutge es procedeix de forma immediata al retorn, havent-se arribat a trobar amb casos en els quals ja s’han iniciat processos d’adopció. A més, també denuncien retirades de passaport de les filles com a mesura de control.
“És un laberint”, així defineix l’activista i mare Linda Porn el procés d’intentar recuperar una filla després de perdre’n la custòdia. S’inicia, explica, un procés dissenyat per l’administració que, en teoria, en haver estat completat, ha de finalitzar amb el retorn de l’infant. Però no sempre és així. “Quan ets dins del sistema no te’n pots sortir”, assegurava en un acte al Palau de la Virreina de Barcelona Rosa Gómez Villoro, membre de Marea Turquesa, un altre grup de mares unides contra la retirada dels seus fills o filles per l’administració pública. La trobada tenia per títol “Colono, ladrón, devuelve al menor” i també hi participaven activistes com Linda Porn, Anne Cath, Fatima Zouiri i Daniela Ortiz, que exposaven les múltiples violències patides per dones, fills i filles.
Relaten que, a vegades, ni tan sols amb l’ordre d’un jutge es procedeix de forma immediata al retorn de l’infant
Naia fa servir un nom fictici per compartir el seu cas, “el meu procés no m’ho permet, si parlo públicament i saben que soc jo, em privarien de veure el meu fill”. La seva experiència comença en una visita a Serveis Socials, en la qual cercava suport: “Les portes de Serveis Socials són les portes de l’infern, allà comença l’interrogatori, ho qüestionen tot i et menystenen”, explica. “M’han arribat a dir que el collit –dormir amb la criatura– és una ‘conducta sexual inapropiada’, tot i que per a feministes blanques és supermodern”.
Pla de treball interminable
El procés comença amb la imposició d’un pla de treball, que segons Naia és inassumible: “Les condicions de retorn són impossibles”, assegura. “En la retirada de custòdia hi ha moltes acusacions”, explica Linda, “habitatge, situació irregular, xarxes familiars, treball sexual, absentisme escolar i també trastorns mentals”. Al principi, en funció dels arguments utilitzats per a la retirada, l’administració crea un pla de treball, “si t’acusen de no tenir un habitatge, doncs has de tenir un habitatge”. N’hi ha de dirigits a l’àmbit laboral, altres a les condicions materials de vida o també als estats emocionals i psicològics. Molts dels plans de treball, a més, comporten l’exigència d’un procés terapèutic i l’acceptació d’una medicalització. Quan l’habitatge és el pla de treball, assolir-lo esdevé un carreró sense sortida, “com esperen que una dona que es dedica al treball sexual aconsegueixi un contracte de lloguer al seu nom? Amb quina nòmina?”, critica Linda.
L’entitat Madrecitas considera un “xantatge” l’obligació de fer teràpies psiquiàtriques amb medicació
El bufet d’advocats Silvia Cuatrecasas recull en un post al seu bloc algunes de les recomanacions per a persones a qui l’administració ha retirat la pàtria potestat i la custòdia dels seus fills i filles. Entre elles s’hi pot llegir: “No emetre qualsevol mena de queixa directament als centres”, “col·laborar al màxim quan els equips de treball es posin en contacte amb els pares” o “acudir a les teràpies que l’administració proposi tot i considerar que potser no són necessàries”. Les recomanacions, però, van encara més enllà, amb un punt concret sobre “canviar l’actitud amb la qual s’afronta la situació; no ancorar-se al passat i en què hi ha una injustícia, centrar-se en el present i construir el futur que se sol·licita, reconèixer les carències i no enfrontar-se frontalment a l’administració”.
Segons explica l’activista Daniela Ortiz, “una qüestió crucial que bloqueja els processos de devolució d’un infant té a veure amb el grau de col·laboració de pares i mares, si la família no col·labora o es nega a assumir plans de treball, pot ser considerat un altre factor de risc”. És per això que, des de l’entitat Madrecitas rebutgen que els plans de treball incloguin teràpies psicològiques i psiquiàtriques amb medicació, perquè creuen que tot això esdevé un “xantatge” per a la recuperació de la custòdia de la criatura. “Cal assumir que tot allò de què t’acusen és cert i, per tant, assumir un procés de rehabilitació per poder tornar a veure els teus fills”, es lamenta Linda.
L’activista Daniela Ortiz diu que “es tracta d’una violència legal; no són errors, és un sistema amb molta gent sostenint-lo”
A més, Ortiz assegura que part d’aquests plans impliquen que la mare acabi acceptant que la retirada era justa i necessària, “el fet que la mare no ho accepti és considerat per l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) una trava al pla de millora”. Per a Linda, la retirada de la custòdia de la seva filla encara continua vigent: “Els processos es renoven cada dos anys, però sempre hi ha alguna cosa més”, denuncia. La darrera vegada, amb totes les anàlisis i altes psiquiàtriques i psicològiques van tornar a negar-li el retorn de la seva filla. “Em van dir que tard o d’hora tornaria a beure i em van tornar a enviar al psicòleg”, conclou.
L’advocada especialitzada en retirades de custòdia Arlene Cruz Carrasco explica que l’article 123 de la llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència estableix que “els progenitors no es poden oposar a les decisions o mesures que s’adoptin per a la protecció de l’infant o l’adolescent” un cop passat el termini d’un any o confirmat judicialment el desemparament. Això suposa que, en cas de voler impugnar una resolució que estengui la retirada de custòdia, la DGAIA pot respondre que la petició és “extemporània” perquè ja hi ha una decisió judicial prèvia i que només es pot qüestionar el règim de visites. Cruz fins i tot dubta de la constitucionalitat de l’article, mentre des del departament de Drets Socials diuen que “la retirada de custòdia és sempre una mesura cautelar, no definitiva. Serveis Socials acompanyen la família perquè puguin recuperar la tutela”.
Informes amb presumpció de veracitat
Aquest procés per aconseguir el retorn de la tutela de part de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat de Catalunya (DGAIA) es nodreix de diversos informes de seguiment, tant de les mares, amb relació a què se’ls hagi demanat en el pla de treball, com de les visites amb treballadores i educadores socials, fins a dossiers analitzant les visites tutelades de les mares amb l’infant. Una de les principals denúncies que fan les activistes i afectades és que la redacció d’aquests informes és “subjectiva i esbiaixada”. Linda assegura que “els informes els fan educadores socials; no psicòlogues, ni psiquiatres, ni advocades. Aquestes tècniques estan emparades i exerceixen molt de poder”. Daniela Ortiz afegeix que “es tracta d’una violència legal. No són errors, és un sistema que té molta gent als seus llocs de feina sostenint-lo”.
Des del departament de Drets Socials s’alega que “la retirada de custòdia és sempre una mesura cautelar, no definitiva”
Els documents, segons denuncien, esdevenen “valoracions subjectives que semblen més un safareig que un informe tècnic”, però cal recordar que tenen presumpció de veracitat. En alguns dels informes consultats per fer aquest reportatge trobem frases que descriuen les visites i que citem literalment: “Sembla una mica tensa davant les nostres visites, el que s’observa en el llenguatge gestual: mou molt la boca, arrufa els llavis, apuja les celles, la seva cara no està relaxada (…) a pesar que procurem que la conversa sigui distesa, se sent observada i tem la nostra intervenció”. O d’altres com: “Contínua sent sorprenent el posicionament passiu que va prendre la mare durant l’entrevista per recuperar la custòdia de la seva filla”. També s’hi recullen valoracions subjectives sobre els habitatges de les mares, com ara: “És una mica inhòspit, ja que no té adorn per a fer-la confortable, sinó aquells elements purament pràctics i de batalla (mobles de pis llogat), a l’hora de la visita (9-10 hores) està només mitjanament ordenada”.
Una de les qüestions que Naia també critica és que els plans de treball sempre tenen algun detall al qual no es pot arribar. Tot i això, assegura que si aconsegueixen assolir el que els ha estat marcat, apareixen noves exigències. En un altre dels informes de seguiment als quals hem tingut accés s’especifiquen quatre nous factors de risc llistats després de la retirada: “nucli monoparental, la família extensa viu en un altre país, la progenitora es queda vídua fa aproximadament tres anys després de la mort per càncer del seu marit i ingressos irregulars”.
Linda denuncia la gran inversió de temps que requereixen aquests processos: analítiques setmanals, cites amb treballadores i educadores, etc. “De vegades, suposa faltar a la feina cada tres dies. I, per descomptat, oblida’t de fer algun viatge”. Cal sumar-hi també l’impacte en la salut mental, que Naia defineix com “una política de terror psicològic que ens manté lligades. Creen tot un entramat perquè acabem creient que tenen raó. En algun moment, algunes de nosaltres ens ho hem cregut, hem dubtat de nosaltres mateixes i hem pensat que som males mares, però no, seguim aquí denunciant, que és el que hem de fer”.
