Són dos quarts de dotze del matí de l’11 d’abril de 2016. En una taula del bar Rabbar, a la plaça de la Concòrdia del districte de les Corts de Barcelona, s’asseu el jove Quim Gimeno, un activista social i polític barceloní detingut el 28 d’octubre de 2015 pels Mossos d’Esquadra i acusat de “pertinença a organització criminal amb finalitats terroristes” en el marc de l’operació Pandora. L’acompanyen dos homes d’edat més avançada, que s’identifiquen com a Torres Méndez i Daniel Sánchez Garcés. Mentre prenen un cafè amb llet detallen a l’activista una oferta de col·laboració
–subministrar informació del dia a dia dels casals i ateneus de l’entorn anarquista– amb el Cos Nacional de Policia espanyola a canvi de diners i regals. Es presenten com a membres de la “seguretat de l’Estat” i ben aviat se sabria que Torres Méndez en realitat era el comissari de la Brigada Provincial d’Informació (BPI), conegut amb el sobrenom de Jordi. Una càmera d’alta resolució i un dispositiu d’enregistrament d’àudio de la Directa van captar l’escena, i van demostrar per primer cop amb proves com funcionen els mecanismes d’infiltració policial.
Un cop destapat el cas, vuit persones més van explicar que havien patit suborns policials similars per part de Jordi, i així es va dibuixar un cronograma que es remuntaria, com a mínim, a mitjans dels anys noranta del segle passat. Talps i confidents que haurien rebut cobertura, des del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), arreu de la geografia de l’Estat espanyol, també al País Valencià i a les Illes. Quim Gimeno es va querellar contra els policies pels presumptes delictes de suborn i coaccions. Tant la fiscalia com el jutjat van posar fre a la investigació i se’n va decretar l’arxivament.
Divuit mesos més tard, el 26 d’octubre de 2017, poques hores abans del ple del Parlament en el qual es votaria la proclamació de la República Catalana, tres vehicles camuflats dels Mossos d’Esquadra van sortir des de l’edifici Egara del macrocomplex policial de Sabadell en direcció a la incineradora Tersa de Sant Adrià de Besòs. Transportaven 36 caixes amb 500 informes confidencials, una vintena de discs durs i un centenar de suports digitals amb enregistraments d’àudio i vídeo. Tot el material quedaria confiscat per ordre judicial, després que el Ministeri de l’Interior espanyol alertés que es pretenien destruir proves de la participació de la policia catalana en la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Res més lluny de la realitat. L’inventari del material requisat posava a la llum més de vint anys de feina discreta i perseverant dels serveis d’informació dels Mossos: seguiments, control perimetral d’actes i reunions, monitorització de xarxes socials, instal·lació de dispositius de gravació de vídeo i àudio, amb l’objectiu de conèixer l’activitat i censar la militància dels sindicats alternatius, l’esquerra independentista, l’anarquisme i els moviments socials. Una repressió més tecnològica i menys presencial. Des de l’any 2014, l’organització antirepressiva Alerta Solidària ja havia denunciat l’existència de bases de dades d’activistes a partir de la identificació i la detenció de militants d’Arran sense antecedents i que mai havien estat fitxats.
Les tècniques de control de la població implementades durant el confinament podrien ser només una prova pilot
La primavera de 2020, i a cavall de la crisi del coronavirus, tant el Ministeri de l’Interior espanyol com el Departament d’Interior català van reconèixer, com no havien fet mai fins aleshores, quin grau de coordinació mantenen amb les grans operadores tecnològiques a l’hora de controlar la ciutadania. El ministre de Foment, José Luis Ábalos, deia en roda de premsa que uns trenta milions de persones estaven obeint el confinament des del seu domicili principal, una xifra que “doblava” els hàbits previs a l’excepcionalitat. Miquel Buch, per la seva banda, apostava per l’ús de la tecnologia mòbil via app per controlar en temps real les persones malaltes de COVID-19. Les declaracions d’ambdós, doncs, confirmaven que empreses com Movistar, Vodafone o Orange emmagatzemen i posen a disposició dels governs les dades de geolocalització.
I més enllà de l’ús que en facin les empreses, en la lletra petita del software que instal·lem als nostres Android o iPhone donem el vistiplau perquè puguin controlar els nostres itineraris. Quan ens fem una selfie amb el mòbil i la compartim a través d’una app que ens porta al futur i ens mostra com haurem envellit d’aquí a quaranta anys, som nosaltres qui col·laborem amb la maquinària de control. Des de fa dos anys, empreses tecnològiques emergents han implementat “inofensives” aplicacions que pretenen perfeccionar el software de reconeixement facial que després comercialitzaran. Cossos policials i serveis d’intel·ligència seran alguns dels principals clients de VisionIPnet, Herta Security, SenseTime, Amazon Rekognition, Identix, Facephi, Smowl o Emotient, entre d’altres, per aplicar aquesta tecnologia a les imatges que enregistren en l’actualitat i a les que van començar a emmagatzemar des de fa una dècada. Mossos d’Esquadra, Cos Nacional de Policia o Guàrdia Civil estalviaran pressupost en captació d’activistes, seguiments o informes d’activitat amb la geolocalització i el reconeixement facial. Les infiltrades som nosaltres.
Les tècniques de control de la població implementades durant el confinament podrien ser només una prova pilot. En el llibre Pandèmia: drets humans, sistema penal i control social (en temps de coronavirus), coordinat pel professor de la Universitat de Barcelona Iñaki Rivera Beiras i amb l’aportació de 24 especialistes en l’àmbit de les llibertats públiques d’arreu del planeta, es llancen les primeres advertències: després del confinament caldrà un “retorn a la vida en llibertat, no a qualsevol tipus de vida, sinó a una vida que mereixi ser adjectivada com a digna”.
Cuidant-se de la repressió
Els darrers anys, l’avanç de la repressió ha impactat sobre tota forma de dissidència social i/o política. A escala global, els estats no han dubtat a utilitzar la violència (militar, policial i judicial), amb mètodes més o menys sofisticats: des de la tortura, l’assassinat i la mort sota custòdia fins a empresonaments, muntatges, multes, sancions o deportacions. En paral·lel, grups d’activistes, equips legals i (para)mèdics, entitats socials i xarxes de familiars s’han organitzat per acompanyar i donar suport sanitari, psicoemocional, econòmic o jurídic enfront dels impactes del trauma per la violència policial als carrers o per la reclusió en presons i espais psiquiàtrics, entre d’altres.
Algunes formes d’organització antirepressiva han tingut un caràcter informal i temporal, altres iniciatives, en camps com la defensa jurídica o la psicoteràpia, han desenvolupat una estructura més permanent. “A través de la desobediència civil s’han socialitzat els drets, però l’Estat ha respost amb un increment dels empresonaments, violència policial i vulneració dels drets processals”, considera Edu Cáliz, advocat d’Alerta Solidària, una de les entitats de referència en la lluita antirepressiva. Anaïs Franquesa, jurista del centre de defensa dels drets humans Irídia, destaca que “hem millorat molt pel que fa a la consciència social davant la violència institucional. Els moviments socials, les entitats de drets humans i la ciutadania en general tenen més capacitat d’incidència en aquest àmbit”. Per contra, creu que “les reformes legislatives han criminalitzat formes de protesta fins fa poc admeses i això ha fet que l’administració pública sigui menys tolerant, contravenint el dret internacional”.
Atiant el fantasma del ‘terrorisme anarquista’
El moviment anarquista ha patit campanyes de criminalització i operacions policials i mediàtiques. Destaca el cas de Núria Pórtulas, que el 2007 va ser acusada pels Mossos de col·laboració amb banda armada. Va ser absolta pel Tribunal Suprem després de tres anys de calvari. El 2014, l’operació Pandora va colpejar persones i espais del moviment anarquista. Després vindrien les operacions Pandora II i Pinyata. L’operació Ice, contra membres del moviment Straight Edge a Madrid, elevava a 39 les detingudes en un any. Dos anys i mig després, arxivament o absolució de totes les causes i persones investigades.
Guerra de les policies locals contra la venda ambulant
Batudes i agressions de la Guàrdia Urbana de Barcelona, reformes urbanístiques antimanters, confiscació de material, sancions a venedors i compradors, detencions i deportacions. Davant d’això, l’any 2015 es funda el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, una entitat que dota els manters d’eines organitzatives i jurídiques, alhora que n’amplia la base social solidària. Arrenca el procés d’apoderament d’una comunitat que se sent perseguida per raons racistes. En la crisi del coronavirus, els venedors, integrats en una cooperativa, han elaborat mascaretes i bates destinades a persones en exclusió i centres sanitaris.
Llei mordassa: govern i policia esdevenen jutges
La Llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, també coneguda com a llei mordassa, va ser aprovada l’any 2015. Permet als agents de policia sancionar determinades infraccions administratives a la ciutadania, sempre sota el criteri policial, que té presumpció de veracitat i no ha de comunicar-ho a un superior. Emparant-se en la seva ambigüitat i en la interpretació de l’agent, des de la seva entrada en vigor fins a finals del 2018 es van sancionar 766.416 persones per manifestacions a la via pública, desobediència, enregistraments o faltes de respecte a agents de policia.
Despenalització de la crema de simbologia monàrquica
L’any 2018, el Tribunal d’Estrasburg condemnava l’Estat espanyol a indemnitzar Jaume Roura i Enric Stern, a qui l’Audiència Nacional havia imposat quinze mesos de presó l’any 2008 per un delicte d’injúries a la Corona per cremar fotos del rei Joan Carles I durant una manifestació a la plaça del Vi de Girona. El TEDH emmarca la crema de símbols monàrquics dins de la llibertat d’expressió, descartant la incitació a l’odi i posant fi a anys de persecució a aquestes pràctiques, amb condemnes i sancions a desenes de militants de l’Esquerra Independentista, especialment durant els 11-S.
Can Vies, Banc Expropiat i resistències a peu de carrer
Les okupacions i els desallotjaments de centres socials dels darrers anys han escenificat l’estira-i-arronsa constant entre els moviments socials i el poder, en un pols desafiant entre legalitat i legitimitat. Desallotjaments per la via exprés extrajudicial o amb data oberta, un cicle que a Barcelona ha tingut episodis significatius com la resistència de la Kasa de la Muntanya (2001) i Can Masdeu (2002) o els desallotjaments de la Hamsa (2004) i la Makabra (2006). El CSA Can Vies de Sants (2014), el Banc Expropiat de Gràcia (2016) i els blocs d’habitatges han consolidat les resistències dins dels immobles i a peu de carrer.
Persecució administrativa i penal a la prostitució
El debat prostitució sí o no s’ha encarnat en el xoc entre postures abolicionistes –que acusen l’activitat d’afavorir el tràfic de dones, la violència i l’esclavitud– i les regulacionistes –que es reivindiquen com a subjecte polític i membres de la classe obrera, i exigeixen garanties i drets humans en la seva activitat. En aquesta línia, han sorgit iniciatives com la secció sindical de treballadores i treballadors sexuals de la IAC o col·lectius com Aprosex, Putes Indignades i Putes Llibertàries, que lluiten per promoure el reconeixement de drets i impulsen l’autoorganització de les treballadores sexuals.
Lluita activa dins i fora de les presons
Taules reivindicatives, motins, vagues de fam i accions de suport al carrer. Aquesta ha sigut l’estratègia de resistència dins de les presons des dels temps de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), que es va gestar a finals dels anys setanta per exigir l’amnistia general de totes les persones empresonades durant la dictadura –no només els “presos polítics”– i la millora de les condicions de vida dins dels centres penitenciaris. Aquesta lluita, durament reprimida per l’Estat espanyol i que canviaria l’arquitectura i el model de les presons per augmentar-ne la seguretat, conclouria amb l’aprovació de la llei orgànica penitenciària de 1979. Si bé és cert que aquesta legislació va recollir algunes de les reivindicacions de la COPEL, també va resultar insuficient per a la majoria dels participants en la coordinadora.
Bona prova d’això són les diferents lluites engegades per la població penitenciària des d’aleshores: durant la dècada dels vuitanta, molts reclusos ho intentaven a través de les fugues “a la brava” i els motins, la lluita dels preventius –que va aconseguir l’excarceració de vora 7.000 persones en 1983–, la creació de l’Associació de Presos en Règim Especial (APRE) a principis dels noranta –que pretenia visibilitzar la situació dels departaments d’aïllament– o la resistència contra els fitxers d’interns d’especial seguiment (FIES) que es van començar a aplicar l’any 1991 amb l’objectiu de posar fi la dissidència murs endins.
La campanya “Presó = Tortura” s’engegava en 2011 amb la idea de visibilitzar les pèssimes condicions de vida i els maltractaments, i en 2015, es creava l’Associació de Presos en Lluita Activa (ASPRELA)
Aquesta lluita es va estendre també a l’exterior dels centres durant la primera dècada del segle XXI, que exigia la fi de la dispersió, l’excarceració de les persones malaltes i la fixació d’un màxim de compliment de pena als vint anys. Tot i que el Tribunal Suprem declarava il·legal el règim FIES l’any 2009, després d’una gran campanya reivindicativa impulsada per l’associació Mares Unides contra la Droga, Institucions Penitenciàries sempre ha trobat les escletxes per fer-ne una aplicació encoberta a través de petites modificacions en el reglament.
La campanya “Presó = Tortura” s’engegava en 2011 amb la idea de visibilitzar les pèssimes condicions de vida i els maltractaments, i poc després, en 2015, diversos presos creaven l’Associació de Presos en Lluita Activa (ASPRELA). Aquesta associació es transformaria en col·lectiu, i va ser la llavor de l’actual proposta de lluita activa, en la qual des de 2016 participen una trentena de persones preses i que s’estan coordinant per dur a terme dejunis, escrits de denúncia i vagues de fam a les presons de l’Estat espanyol amb l’objectiu de donar a conéixer una taula reivindicativa de catorze punts. Reclamen mesures tan bàsiques com l’erradicació de les tortures, l’excarceració de les persones malaltes i majors de setanta anys, la investigació de les morts, la fi de la cadena perpetua “encoberta” mitjançant la presó permanent revisable o la reinstauració de la redempció de penes.
Des de fora, grups de suport, associacions de familiars i entitats en defensa de drets humans s’han encarregat de treure a l’exterior les veus de les persones privades de llibertat i denunciar les constants vulneracions que s’hi perpetren. Tot i que han aconseguit algunes petites victòries, com la condemna del sotsdirector de la presó de Quatre Camins i cinc funcionaris per maltractar un grup de presos que va participar en un motí l’any 2004, les actuals reivindicacions de les persones privades de llibertat mostren que les coses no han canviat tant en els darrers quaranta anys i que encara queda un llarg camí per recórrer perquè es respecten els drets fonamentals.
