Anar fins al moll de l’os i a la vegada fer pessigolles és una doble fita improbable, a l’abast de ben poques companyies. La Calòrica l’ha aconseguida sovint, al llarg dels deu anys que porten picant pedra. Amb l’obra que té a la cartellera barcelonina, ara s’atreveix a enfrontar-se amb un dels problemes més urgents de la humanitat i del món: el canvi climàtic. Un problema que ve de lluny, és del tot actual i no ha fet més que començar a mostrar la seva cara més sinistra: la reestrena de l’obra coincideix en el temps amb notícies inquietants provinents del Canadà (incendis i onades de calor sense precedents), Mèxic (fugues petrolieres i mars en flames), Japó (pluges torrencials desastroses) i un etcètera llarguíssim i amb massa punts suspensius. El tema és vast i complex, però tractar la gravetat global des d’un punt de vista concret i desimbolt és quelcom que La Calòrica sap fer molt bé.
Si Greta Thunberg és la cara consternada i seriosa de la sostenibilitat, La Calòrica s’atreveix a postular-se com la creu xiroia i descarada de la presa de consciència
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda ja va fer temporada entre el març i l’abril a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el teatre públic que ha produït l’obra. Aleshores va penjar el cartell de sold out i va rebre molt bones crítiques. Era el moment del retorn als teatres i de “la cultura és segura”, i als aforaments limitats es responia amb un entusiasme sense límits. Els calòrics tornen al Teatre Poliorama amb aquell èxit i, en la segona volta de l’obra a la cartellera, van per compte propi i al marge del Festival Grec, fins al 7 d’agost.
De què va la cosa?
La tesi principal de l’obra és diàfana: la inconsciència i la irresponsabilitat de bona part de “la societat”, esperonada per l’agenda d’alguns agents malintencionats i amb ressò mediàtic, conduiran a un caos ridícul i finalment al desastre ecològic irreversible. Val a dir que aquesta sinopsi no fa justícia a un espectacle complex i conscienciat, que és ric en calories i alegre amb les frivolitats. Perquè, si Greta Thunberg és la cara consternada i seriosa de la sostenibilitat, La Calòrica s’atreveix a postular-se com la creu xiroia i descarada de la presa de consciència. El seu discurs va despullant els tòpics i recreant-se en el revers de les històries, tal com han anat fent en muntatges anteriors on, en tractar la utopia, havien acabat bregant amb els populismes (Els ocells), i en representar l’emprenedoria parlaven de la precarietat (Fairfly). Amb el seu teatre, La Calòrica pren molt bé el pols arrítmic d’una època que, si superficialment pot semblar graciosa i banal, en realitat té un fons grotesc i podrit que dia rere dia ens va revelant un nihilisme curtterminista insostenible. D’aquesta manera la companyia ha descobert finalment com la modernitat no només era líquida, com va dir aquell assagista polonès, sinó que el líquid en qüestió era pura merda.
Al teatre català estem assistint en directe a un relleu generacional molt interessant, ja que ens ofereix una pluralitat estètica que té com a comú denominador el missatge social més crític, amb companyies destacades com José y sus hermanas, Mos Maiorum, Agrupación Señor Serrano i Toloza-Azkona, entre altres. En el cas de La Calòrica, a això s’afegeix el fet d’haver trobat una veu pròpia tot incorporant el bo i millor d’antecedents bombàstics com La Cubana (facció Teresines) i Els Joglars, inspirant-se especialment en la rauxa d’obres com El retablo de las maravillas.
Amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda els calòrics han assumit alguns reptes importants: la incorporació d’una gran actriu a l’elenc (Mònica López) i el suport d’uns audiovisuals que casen molt bé amb una estructura imprevisible i sorprenent. Amb el seu calaix de sastre teatral, combinen la profunditat agredolça i la lleugeresa tragicòmica, tot parlant en primera persona del plural i escodrinyant des de l’escenari en tots els equívocs, procrastinacions, autoenganys, contrasentits i contradiccions que dia rere dia contaminen els discursos ecologistes, tant des de les diverses palestres polítiques, científiques i mediàtiques com des del peu de carrer de la quotidianitat.
L’humor escatològic, amb llarga tradició a Catalunya, fa la funció de lubricar el missatge ecologista i permet la fluïdesa necessària per introduir la farsa caricaturesca dins la bastida del teatre pseudodocumental
En una doble trama paral·lela, a l’obra es narren les peripècies dels membres de la companyia al seu nou local d’assaig, quan es troben amb problemes d’embussos al vàter que els causa un accident escatològic que acaba involucrant tots els veïns de l’escala. Des d’aquí munten una exploració d’ecologia social “basada en fets reals”. Aquesta història s’intercala amb l’altra trama, on veiem les maniobres d’una ideòloga de l’alt right (Mònica López) que acusa “els milionaris liberals” d’haver viralitzat els discursos ecologistes. La negacionista climàtica és membre d’un lobby poderós i tenebrós que munta congressos i debats, es desplega amb tot l’arsenal mediàtic propi dels heralds de les fake news i es conxorxa per introduir les seves idees a la cimera del clima de Madrid. (Per cert: ara recordo que per un dels actes de la cimera real s’hi passejava l’alcalde del PP José Luís Martínez-Almeida, lluint amb tota tranquil·litat una samarreta amb la inscripció “There is no planet B”. Així que aquí la ficció iguala la realitat, com a mínim).
L’artefacte escènic final és una hibridació que camina sense xarxa per la corda fluixa del ritme teatral, perquè inclou escenes llargues i discursives que boicotegen sense avisar les expectatives del respectable, expulsant-lo de cop de la concatenació més picadeta de gags salpebrats de música, deliris i transformisme (inclosa una gamba crooner, servida pel gran Aitor Galisteo-Rocher). L’humor escatològic, amb llarga tradició a Catalunya, fa la seva funció de lubricar el missatge ecologista i permet la fluïdesa necessària per introduir la farsa caricaturesca dins la bastida del teatre pseudodocumental.
Com es va fer la cosa?
Aquest muntatge és el més ambiciós de La Calòrica fins al moment, i l’ha bastit l’equip habitual format pel director Israel Solà, l’escenògraf Albert Pascual i la il·luminació de Raimon Rius. L’elenc interpretatiu funciona a la perfecció, i suma Mònica López als noms de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol. Per saber-ne més, hem parlat amb el dramaturg titular de la companyia, Joan Yago, qui ens ha deixat de pasta de moniato en fer referència a Els Simpson i a Jocs de Trons en parlar de l’estructura i el missatge de fons del muntatge.
Yago ens ha explicat que volien “fer una metàfora eloqüent sobre el canvi climàtic, però que fos comprensible, i sense limitar-nos a fer una faula superxula… I la vida ens va posar davant d’una situació a partir de la qual vam decidir explicar la història que ens havia passat, deixant que les metàfores anessin aterrant”. Les obres de la companyia solen connectar molt bé amb el públic. A banda de les virtuts innegables de cadascun dels seus membres individuals, això segur que es deu al fet que els processos de treball són col·lectius, tal com diu Yago: “Amb La Calòrica sempre fem un treball molt horitzontal. Som una companyia convertida en una productora, però mantenint l’esperit i el funcionament assembleari”. El procés de treball a l’obrador de la companyia se surt una mica del que és habitual i incorpora aquesta manera més orgànica de fer teatre: “El procés comença amb l’equip d’intèrprets, el director, el dramaturg i l’escenògraf, parlant durant setmanes. Van apareixent idees d’arguments, trames, personatges, escenes. Ho desenvolupem tot entre tots i ho fem tot junts, però respectant les parcel·les individuals. I arriba un dia en què jo marxo cap a casa i escric un text. Durant aquest procés d’escriptura, jo ja tinc al cap idees d’escenografia, de direcció i de registre interpretatiu. El presento a la companyia, el discutim, ens hi barallem i apareixen les versions posteriors…”.
El dramaturg titular de la companyia, Joan Yago, ha deixat de pasta de moniato en fer referència a ‘Els Simpson’ i a ‘Joc de Trons’ en parlar de l’estructura i el missatge de fons del muntatge
Però en aquesta ocasió, aquesta fase de l’escriptura dramàtica es va veure seriosament trasbalsada a causa d’una altra emergència: la sanitària. El dramaturg assegura que “la pandèmia em va bloquejar molt. Vaig pensar que no tenia sentit explicar una història sobre l’emergència climàtica… Però finalment hem aconseguit fer aterrar la COVID-19 a l’obra, sense que xupi càmera. Fent que el virus no tapi les qüestions importants: què estem fent amb el nostre planeta? Com ens estem (o no ens estem) relacionant amb l’enorme problema que ens ve al damunt?”. En preguntar-li sobre els jocs amb l’humor i les situacions absurdes que caracteritzen els muntatges de la companyia, Yago es refereix precisament al protagonisme que els negacionistes climàtics tenen a l’obra, especialment a l’escena del debat estrambòtic i anticientífic que interromp l’espectacle creant sobre l’escenari un moment d’anticlímax extraordinari: “el que m’agrada és que aquesta escena arrenca una reacció ideològica del públic. Si la gent aplaudeix, ho fa més per ideologia que per si l’escena funciona o no. Tinc la sensació que, aleshores, estem fent servir el teatre per allò per a què realment serveix”.
