Fa poc més d’un any, 37 persones van morir, 77 van desaparèixer i 470 van ser deportades col·lectivament al Marroc, la majoria provinents del Sudan, quan intentaven saltar la tanca pel pas fronterer del “Barrio chino”. “Ni tan sols s’ha pogut garantir un dol digne a les famílies”, recorda l’advocada sahrauí i defensora dels drets humans Loveila Mint i Mamuy. Més de 300 organitzacions han demanat una investigació independent de la massacre de Melilla, l’erradicació de la discriminació racial en l’accés a la protecció internacional i recursos per a les famílies per buscar les persones desaparegudes.
Precisament, la Caravana Obrim Fronteres, que va recórrer Melilla, Andalusia i el País Valencià del 23 de juny a l’1 de juliol, ha posat el focus en la manca de mecanismes per a la recerca i identificació dels éssers estimats. Des de 2016, com a acció anual de denúncia itinerant, la Caravana posa el focus en la negació dels drets més bàsics a les persones que migren i a les seves famílies que són també invisibilitzades i oblidades.
La manca de mecanismes per cercar persones desaparegudes i per identificar-ne els cossos és sovint una realitat poc visibilitzada als mitjans que la Caravana Obrint Fronteres d’enguany ha tornat a treure a llum a través de testimonis. Elisa Cabrerizo, metge forense de Granada, explica que treballen amb fotos i objectes proporcionats per les famílies i les entitats per identificar els cossos en procediments que no es consideren oficials. És a dir, tot i el pes de les evidències, sovint no es pot garantir una identificació positiva.
Elisa Cabrerizo, metge forense de Granada, explica que treballen amb fotos i objectes proporcionats per les famílies i les entitats per identificar els cossos en procediments que no es consideren oficials
Es troben amb dificultats com el fet que no existeix un banc internacional d’ADN, com el que té la Interpol pels països membres, i no s’introdueixen les dades de les desaparegudes en frontera en el Centre Nacional de Persones Desaparegudes creat l’any 2007 pel Ministeri d’Interior espanyol. La causa és clara, segons aquesta metge forense: “la identificació seria possible per diverses vies, amb mostres genètiques vehiculades a través de consolats en països d’origen o bé acceptant la identificació que es fa ara via fotografies contrastades amb escàners 3D dels cranis, però això no s’accepta, no hi ha voluntat”.
La conseqüència és que les persones són enterrades sense identificar. Al cementiri de Motril –que va visitar la Caravana–, una quarantena de tombes tenen plaques on només figura un número i algunes dades de referència (com el sexe i l’edat), elaborades per entitats del municipi que reivindiquen el dret a la memòria. En altres localitats, com a la ciutat d’Almeria, la situació encara és pitjor i moltes són incinerades per ordre judicial, tancant la possibilitat d’una identificació posterior.
Per això, l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA) va iniciar ara fa poc més d’un any la campanya “Vides Sense Rastre. Pels drets de les persones mortes i desaparegudes a la frontera sud i els de les seves famílies”. L’associació alerta que la falta d’identificació comporta conseqüències emocionals i psicològiques, i també jurídiques i econòmiques vinculades a les herències, l’estat civil o bé les pensions d’orfandat i viudetat. Davant la manca i la dificultat dels procediments, demanen una oficina única d’informació per a familiars de persones mortes i desaparegudes que asseguri una atenció integral.
L’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia alerta que la falta d’identificació comporta conseqüències emocionals i psicològiques, i també jurídiques i econòmiques vinculades a les herències, l’estat civil o bé les pensions d’orfandat i viudetat
La situació és similar a la d’altres països d’Europa, com Itàlia. N’ha estat testimoni directe Zahra Barati, afganesa refugiada a Finlàndia que ha participat enguany de la Caravana. El seu germà, Sajad Barati, va morir ofegat en un naufragi prop de les costes de Cutro a Itàlia el passat mes de febrer. Quan ella s’hi va desplaçar per identificar i repatriar el cos, es va arribar a reunir amb la Georgia Meloni, presidenta del Consell de Ministres, que “ens va prometre suport, però després no vam rebre cap ajuda”, denuncia Zahra.
Una altra de les participants en la Caravana, María Herrero, és mare de quatre fills desapareguts en la ruta migratòria de Centreamèrica i integrant de la Red de Enlaces Nacionales, creada l’any 2014 a Mèxic i formada per més d’un centenar d’associacions, prop de 2.000 persones i més de 2.500 casos de persones familiars desaparegudes. “Busquem amb pics i pales”, explica Herrero, “volem donar-los una sepultura digna”.
Enguany la Caravana ha homenatjat el també mexicà Mario Vergara, mort recentment en accident laboral i buscador infatigable de persones desaparegudes a Centreamèrica, incloent-hi un germà. El seu vincle i compromís amb la Caravana, iniciat el 2019 a través de Carovane Migranti, va ser recordat com un exemple de com la solidaritat trena esforços, persones i lluites a partir d’un reconeixement mutu que enllaça espais d’activisme a Europa, Àfrica, Àsia i Llatinoamèrica.
Davant la manca i la dificultat dels procediments, demanen una oficina única d’informació per a familiars de persones mortes i desaparegudes que asseguri una atenció integral
A la Caravana Obrint Fronteres les desaparicions, i els silencis que les envolten, han anat esdevenint un pont que enllaça les migracions globals amb la nostra memòria històrica. La Caravana ha estat un espai per reivindicar les fosses comunes encara per exhumar, els exilis i camps de concentració de guerres també viscudes en sòl europeu.
Enguany, s’ha homenatjat La Desbandá, l’assassinat de milers de persones quan fugien de Màlaga a Almeria el febrer de 1937 davant la imminent arribada a la ciutat de les tropes feixistes, i s’han visitat les fosses del cementiri de Paterna, a València. De nou, són les famílies les grans oblidades i les que mantenen una memòria que, com subratlla la mexicana María Herrero, “sobretot sostenen les dones”. Ho demostren projectes com el de la “manta de la memòria”, que des de fa anys acompanya la Caravana Obrint Fronteres, un llençol on mares i familiars broden els noms de les persones desaparegudes en el trajecte migratori, cosint la memòria col·lectiva i fent emergir la història silenciada d’avui.
