La intervenció militar de Rússia a Ucraïna ha generat a Occident un relat hegemònic basat en la construcció d’un nosaltres enfront d’un altre demonitzat que simplement s’aborda des de la seva malignitat absoluta; un relat on la propaganda militarista es disfressa d’un fals pacifisme emocional, on l’escàndol per la vulneració dels drets humans es combina amb mesures que enquisten el conflicte i condueixen a més guerra.
Aquest relat és antitètic del de Rússia, que empra els tòpics del nacionalisme imperial, però acaba conduint a un punt comú: la justificació de la guerra i del militarisme. Un discurs emocional binari i maniqueu s’imposa. És més fàcil deixar-se anar per l’emotivitat a flor de pell, quan no per fòbies evidents, que per l’anàlisi rigorosa basada en arguments racionals. I entre emotivitat, tertulians setciències i tweets, els governs dels països de l’OTAN ens colen transferència massiva d’armament cap a Ucraïna i augment de la despesa militar. Descol·locada, l’esquerra suposadament alternativa o ha aplaudit per no ser desplaçada de la foto o ha protestat amb la boca petita. Costa entendre des de diversos punts de vista com aquest relat, justificador del bel·licisme i del rearmament, es pot haver imposat de manera tan absoluta, amb tan poques veus crítiques. I, tanmateix, hi ha contradiccions evidents entre aquest relat, una realitat material classista i la geopolítica del capitalisme global.
Costa entendre des de diversos punts de vista com aquest relat, justificador del bel·licisme i del rearmament, es pot haver imposat de manera tan absoluta, amb tan poques veus crítiques
Primera contradicció: si vivim en una societat on regeixen la llibertat d’expressió i el pluralisme, com pot ser que el relat que ens ofereixen els mitjans sigui tan unívoc, tan unidireccional? Aquí hem de tenir en compte com es construeixen els grans consensos hegemònics en les societats democràtiques contemporànies. Els mitjans de comunicació de masses, òbviament amb unes lleialtats polítiques i de classe determinades, hi tenen un paper primordial. Hi ha qüestions on el pluralisme ideològic es pot manifestar lliurement (amb tot el joc d’ortodòxia i heterodòxia); en altres, que normalment afecten el cor de la ideologia dominant, aquest pluralisme queda esborrat per consensos construïts que bloquen tota discussió o crítica. La dictadura del temps i per captar l’atenció fa la resta pel que fa a la marginació de l’anàlisi de certes qüestions, com la que ens ocupa, des del rigor i la profunditat. Prima l’espectacle de les tertúlies, on tothom parla de tot sense saber res de gran cosa, l’espectacle de les imatges sense contextualitzar, del titular d’impacte, que ens inciten a indignar-nos. Empatia momentània, ràbia, inacció, frustració. El món passa davant de nosaltres per una pantalla i, contaminats per un excés d’informació perible, acabem no entenent res del que hi passa. Internet i les xarxes contribueixen a amplificar aquest caos inconnex de bocins d’informació sense contrastar.
Segona contradicció: el discurs humanitari que ha pregonat Occident en aquesta crisi política contrasta de forma clamorosa amb el discurs i la pràctica que els mateixos països han dut a terme en altres crisis recents. Per què la ferma voluntat d’ajudar els refugiats ucraïnesos, de donar-los acollida per la via d’urgència, no es va produir en el cas de la crisi humanitària originada per la guerra de Síria? Per què no s’acull amb la mateixa celeritat els refugiats provinents de països amb guerres i conflictes crònics, la majoria de les vegades provocades per aquest Occident civilitzat i civilitzador? Per què Frontex, l’agència europea de control fronterer, deixa morir milers d’immigrants a les aigües del Mediterrani? Per què la UE subvenciona i col·labora amb un estat fallit com Líbia per retenir-hi immigrants que es podreixen en camps de refugiats? Per què la UE paga un dineral a Turquia (governada a sang i foc per Recep Erdogan) perquè hi retingui milions de migrants? Hi ha immigrants de primera i de segona? Hi ha tragèdies humanes que mereixen la nostra solidaritat i n’hi ha que no? Segurament aquesta diferència de tractament obeeix en part a l’existència de prejudicis culturalistes, fet que resulta com a mínim preocupant. Tanmateix, vista la trajectòria d’hipocresia a què ens tenen acostumats els Estats Units i els seus socis quan es tracta d’esgrimir el respecte envers els drets humans i la integritat territorial dels estats, potser simplement hauríem de reconèixer que altre cop s’està fent una utilització interessada del drama humà implícit en una guerra.
Hi ha immigrants de primera i de segona? Hi ha tragèdies humanes que mereixen la nostra solidaritat i n’hi ha que no?
Tercera contradicció: la fermesa i unanimitat amb què s’ha condemnat la intervenció militar russa, per contravenir la legalitat internacional, seria lloable si no fos per l’ampli historial d’intervencions militars directes o indirectes dels Estats Units i els seus aliats, àmpliament recolzades pels mitjans creadors d’opinió pública. L’OTAN atacant Sèrbia l’any 1999 i propiciant la separació de Kosovo; els Estats Units atacant i ocupant, l’any 2001, l’Afganistan dels talibans (sorgits dels mujahidins que la superpotència americana havia armat dos decennis abans per combatre el govern prosoviètic del país); els Estats Units i els seus aliats atacant i ocupant l’any 2003 l’Iraq de Saddam Hussein (el mateix que havien armat fins a les dents dues dècades abans per combatre l’Iran dels aiatol·làs); els països de l’OTAN, amb el suport de les petromonarquies del Golf, armant milícies islamistes i després atacant Líbia l’any 2011 per fer caure el règim de Gaddafi, provocant un autèntic caos que dura fins al dia d’avui… i que els permet endur-se’n el petroli; els Estats Units i els seus aliats armant milícies islamistes per derrocar el règim d’Al-Assad a Síria i plantejant una partició del seu territori; Turquia massacrant els kurds i envaint l’any 2019 una part del Kurdistan sirià; l’Aràbia Saudita bombardejant el Iemen per enderrocar-hi el govern sorgit de la revolta dels houtis xiïtes, en una guerra que dura des de 2011; Israel ocupant els alts del Golan i controlant militarment una part del territori del Líban fins avui; per no parlar dels territoris ocupats de Palestina; per no parlar dels bombardejos crònics sobre Gaza. Són només alguns exemples recents d’accions militars unilaterals, similars a les que avui l’anomenada “comunitat internacional” denuncia, però que no han rebut cap mena de sanció ni condemna. Ja se sap que els crims de guerra són només condemnables en alguns casos i en funció de qui els perpetra.
Darrera contradicció: costa d’entendre també la resposta de les grans empreses occidentals, acceptant el boicot als productes i al mercat rus. Des d’una lògica estrictament capitalista, com pot ser que una gran corporació accepti deixar de guanyar milions? Aquesta és una contradicció només si ho mirem des del punt de vista del curt termini i de la lògica microeconòmica d’empresa. El capital funciona segons una lògica competitiva que porta les empreses a lluitar ferotgement per majors quotes de mercat i per accedir a fonts de treball més barat. Però també funciona segons una lògica de classe, fet que davant certes circumstàncies condueix les mateixes empreses a una treva, a deixar de banda aquesta competència ferotge i a actuar amb una lògica més política. Els estats són la punta de llança estratègica del capital en un món amb importants línies de conflicte geopolític. Les empreses occidentals amb relacions amb Rússia han optat en aquesta ocasió per quadrar-se amb el seu bloc i donar suport a un bloqueig que podria conduir a la implosió de la Rússia de Putin, obrint un escenari molt més favorable als seus interessos. Una Rússia democràtica i liberal segons els estàndards occidentals, seria més business friendly i oferiria més oportunitats que l’actual Rússia de capitalisme tancat i oligopolista. Naturalment, tal boicot també demostra i posa en evidència qui defineix les regles del “lliure mercat” global i on està l’hegemonia en les grans institucions internacionals. Ens podem arribar a imaginar que s’hagués boicotejat massivament els Estats Units, la Gran Bretanya, l’Estat espanyol i d’altres que van col·laborar en la invasió il·legal de l’Iraq? No, naturalment que no.
Ja se sap que els crims de guerra són només condemnables en alguns casos i en funció de qui els perpetra
Tal com va deixar escrit Karl Marx al 18 de brumari de Lluís Bonaparte, la història es repeteix, la primera vegada com a tragèdia; la segona vegada com a miserable farsa. La història de l’occident civilitzador i els altres bàrbars. La història dels bons i dolents de la història. La història de les armes fluint a dojo i la indústria armamentística on fire. La història de la guerra de pobles i la pau entre classes. Una història massa vista, molt més de dues vegades.
