Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quatre mirades des del territori cinquanta dies després del temporal Gloria

Ara que el Gloria queda lluny dels focus i les portades, entrevistem quatre persones coneixedores del context ambiental, polític i social de quatre territoris dels Països Catalans, dos mesos després del temporal. Totes elles comparteixen la seva excepcionalitat, tot i que també apunten diferents accions urgents, sobretot en matèria d'urbanisme a la costa, si no es volen repetir o incrementar els danys en l'ecosistema i la població

Efectes del Glòria al parc de la Draga de Banyoles / Aleix Auber

El territori camina, treballa i respira com pot, sovint quan el deixen, o més aviat quan el deixem. Quasi dos mesos després del temporal Gloria, hem buscat amb la perspectiva d’haver deixat passar unes setmanes, quatre mirades directes, conscients i molt coneixedores del context ambiental i social de quatre territoris diferents dels Països Catalans.

Des del coneixement directe del context, les quatre persones entrevistades aporten una singular mirada que, a part de trobar-hi les circumstàncies pròpies de cadascú, ens apropa tot i la distància. Parlen de l’abast del Gloria i del passat i el futur del territori que, ferit per l’especulació i la dèbil voluntat de reparació, es veu abocat a nous reptes i, en definitiva, ens interpel·len directament a actuar.

 

Eva Tudela: “O desocupem el litoral de manera ordenada i planificada, o ho farà la mar a colp de temporal”

Eva Tudela és membre de la comissió de territori d’Acció Ecologista-Agró, una associació ecologista que actua des dels anys vuitanta al País Valencià. En la seva opinió no es pot condicionar tot a un determinat model de turisme, «hi ha moltes més coses en risc en el nostre territori». Es mostra partidària de «desocupar la costa a través d’expropiacions, indemnitzacions o bescanvis de terrenys».


Fins a quin punt el Gloria va ser excepcional en un entorn com el vostre?

Sembla que no va ser tan excepcional, no és el primer temporal ni serà l’últim. El que sí que sembla és que els temporals d’aquest tipus cada vegada tenen més energia, són més destructius. Els vents i les ones tenen més força i arriben cada vegada més lluny: penetren més cap a l’interior de la costa i afecta a més zones en extensió. Per això és necessària una bona planificació dels recursos a invertir i una bona planificació territorial: on va cada infraestructura, construcció o instal·lació, i on cal invertir econòmicament a revertir el territori: eliminar passejos marítims i recuperar la vegetació dunar, deixar de construir dics, contradics, espigons, ampliar ports, etc. i permetre a la dinàmica marina ficar cada cosa al seu lloc.


El Gloria ens ha mostrat una radiografia de l’estat actual del territori?

El que ha deixat en evidència el temporal és que no estem preparats per aquest tipus d’esdeveniments climatològics. S’alerta a la població, es prenen mesures de seguretat com tancar col·legis o centres de treball, però les edificacions no estan preparades, els espais urbans tampoc ho estan, i per descomptat, les platges i les habitatges de primera línia de mar tampoc. Destaquen sobretot les construccions afectades per la proximitat al perill: a la vora del mar, al costat d’un riu o d’un barranc que de normal no tenen gairebé circulació d’aigua, i de sobte, eixe cabal és insuficient per absorbir la quantitat d’aigua que ha de circular-ne. Açò és conseqüència d’una mala planificació territorial, d’una mala gestió dels plans d’ordenació urbans municipals i supramunicipals, que amb mesures correctores, han permès la construcció de habitatges i instal·lacions on ara, aquestes «mesures correctores» són insuficients. La radiografia és d’un territori mal gestionat que ara observa les conseqüències d’anys i anys de mala planificació.


Quin paper creus que ha de jugar l’administració pública i quina actitud creus que ha de tenir la població davant d’episodis com aquests?

“Des de les conselleries de medi ambient i política territorial s’ha parlat de replantejar-se la reconstrucció dels passejos destruïts pel temporal, però des de la conselleria de turisme només es vol que es retorne a l’estat actual siga quin siga el cost. Açò no es pot permetre”

Les administracions públiques són les primeres que han de demostrar que es volen fer les coses correctament. Des de les conselleries de medi ambient i política territorial s’ha parlat de replantejar-se la reconstrucció dels passejos destruïts pel temporal, però des de la conselleria de turisme només es vol que es retorne a l’estat actual siga quin siga el cost. Açò no es pot permetre! Des del Consell de la Generalitat Valenciana es deuria prendre mesures eficients, efectives i unànimes respecte a com actuar enfront d’aquest tipus de temporals, planificar el territori perquè no torne a afectar i/o destruir infraestructures acabades d’arreglar. No podem pensar només en el turisme, hi ha moltes més coses en risc al nostre territori. La mar, en cada temporal, reclama el territori que li ha sigut usurpat per a la construcció de passejos marítims i cases. O desocupem el litoral de manera ordenada i planificada o ho farà la mar a colp de temporal. Per això, es deuria determinar quin tipus de turisme volem i com gestionar-lo de la forma més sostenible possible, no pot ser que el turisme condicione la construcció-destrucció de la primera línia de costa per molts diners que deixen en els negocis valencians. Durant les últimes dècades s’ha ocupat massivament i sense cap trellat el litoral. La majoria d’estos habitatges no s’haurien d’haver construït mai. I ara toca reflexionar i decidir què fer amb ells. Nosaltres ho tenim clar: cal desocupar la costa a través d’expropiacions, indemnitzacions o bescanvis de terrenys. Esta pot ser una solució costosa des del punt de vista econòmic. Però, a mitjà i llarg termini, resultarà més barata que construir espigons i esculleres i que realitzar aportacions artificials d’arena. Unes aportacions que servixen per a ben poc, ja que el pròxim temporal s’engolirà de nou les platges i s’emportarà l’arena. Més encara si tenim en compte que, amb el canvi climàtic que ja patim, els temporals seran cada vegada més freqüents i durs. Ací la població és clau en aquestes qüestions: la població afectada ha d’entendre que no es poden reparar tots els anys les cases afectades, i que s’ha d’assumir que el canvi climàtic, l’augment del nivell del mar, i la magnitud dels temporals formen part del nostre clima i territori, i hem de conviure amb ells. I per a conviure bé hem d’aprendre a canviar, a modificar i adaptar-nos. I per això cal actuar, fer alguna cosa.


Davant d’una situació així, podem dir que aquestes comencen a ser les conseqüències del canvi climàtic al mediterrani?

Temporals hem tingut sempre, però a partir d’ara seran més virulents. I mantenir un model territorial d’ocupació massiva del litoral només farà que agreujar les conseqüències d’estos temporals. Per això, per a protegir la costa a mitjà i llarg termini hem d’apostar sí o sí per conservar i millorar els ecosistemes dunars i per restaurar-los allí on han sigut eliminats. El canvi climàtic no és tant un «canvi» en aquest aspecte, sinó més aviat una exageració dels problemes que ja teníem: més cabal d’aigua en menys temps, vents més forts i destructius, ones més altes i fortes, temporals més sovint en el temps, temporades més llargues de calor i sense pluja. I les seues conseqüències ja fa anys que les vivim: més incendis, més erosió, més pèrdua de sòl fèrtil i la desaparició de la cobertura vegetal protectora, que a la vegada provoquen que ploga cada vegada menys, faça més calor, els temporals siguen més virulents, i així successivament.


Sembla que els estats no estan fent els deures en qüestions mediambientals, què hi podem fer nosaltres?

A més de la destrucció de habitatges i passejos marítims, Gloria ha retornat a la costa milers de residus submarins que romanien allí des de fa anys i dècades. La gestió dels residus humans és un dels problemes més greus que afecten el nostre medi ambient, per tot arreu, en tots els llocs, i ara la mar ens recorda que allí també l’afecta, i molt. S’han de fer coses contundents per revertir aquestes situacions: reduir de forma dràstica la fabricació i ús de plàstics, posar en marxa sistemes de devolució d’envasos eficients i funcionals, fer un seguiment eficient de tots els nostres residus, etc. Però sabem que els estats i els governs no fan coses contundents pel medi ambient, és el tema del qual sempre es parla però sobre el que no es treballa seriosament, i açò ja no pot ser. Per la nostra banda hem de continuar pressionant perquè es milloren aquest tipus de polítiques, però també crear consciència ciutadana sobre aquests problemes. Des d’Acció Ecologista-Agró treballem voluntariats per restaurar vegetació dunar, retirar residus, fem tallers i xerrades sobre aquests temes, educació ambiental, etc. I denunciar. Nosaltres denunciem i ens fiquem en contra de grans projectes que només contribueixen a empitjorar el nostre territori i el seu medi ambient: ampliació del port de València, ampliació de les pedreres de Sagunt, projectes de perforació de gas, contra les centrals nuclears, ampliacions d’autovies d’accés a la ciutat, encaixonat de rius i barrancs, contra la construcció de més preses, etcètera,

 

Marta Ball·llosera: “Hem urbanitzat en zones inundables, i això ho sabíem”

Marta Ball·llosera és portaveu de l’IAEDEN, la Institució Alt Empordanesa per la Defensa i Estudi de la Natura. Aposta per desclassificar tot aquell sol urbanitzable que estigui programat en zones inundables, i fins i tot per deconstruir allò que ja hi estigui construït.


Fins a quin punt el Gloria va ser excepcional en un entorn com el vostre?

En l’àmbit comarcal el temporal Gloria va tenir molt d’impacte principalment al riu Fluvià. És veritat que a la conca hidrogràfica de la Muga, que és la majoria de terreny de territori de l’Alt Empordà, no va afectar tant. Però sí que el Fluvià, amb un final del riu on l’aigua normalment ja baixa amb molta força, va generar molt patiment. Molta gent parlava que fa quaranta o cinquanta anys que no veia uns desbordaments com aquests. Personalment vam veure com  el Fluvià va visitar l’Armentera, on el riu està a més d’un quilòmetre de distància. Realment va ser molt i molt impactant.


El Gloria ens ha mostrat una radiografia de l’estat actual del territori?

Sí, a mi el que més m’ha sorprès d’aquest temporal és l’abast que ha agafat pel que fa a tot Catalunya, crec que no hi ha cap llevantada que hagi afectat el cent per cent del litoral català i és difícil trobar una llevantada que agafi tantes conques hidrogràfiques de Catalunya, des de l’Ebre fins al Fluvià. Amb repercussions importantíssimes a l’Ebre, a la Tordera, al Fluvià, al Ter, etc. Vull dir que per mi el que és absolutament excepcional és l’abast que ha tingut aquesta llevantada i per altra banda que, evidentment, és un tema del canvi climàtic. I cal tenir en compte que aquest canvi només està trucant a la porta, i aquesta porta encara no s’ha obert. Per tant, ens hem d’habituar a aquests desastres ecològics i, amb aquestes incidències i pertorbacions ecològiques, ens haurem d’adaptar a aquestes noves situacions perquè seran el dia a dia de tot aquest problema. Al poble i també a la comarca, hi ha gent que diu que l’ACA no deixa netejar les lleres del riu, etc. Jo crec que l’impacte humà va més enllà de netejar les lleres, el cabal que va caure a Catalunya va ser realment excepcional i per tant és molt difícil, estiguin les lleres netes o no, que els rius puguin portar a bon cabal aquesta aigua. El que es demostra una vegada més és que hem urbanitzat en zones inundables i això ho sabíem, i per tant totes aquelles afectacions en zones inundables han acabat, evidentment, afectades, i això ens fa replantejar seriosament com hem de planificar a partir d’ara. Com a IAEDEN, avui dia, encara estem fent les al·legacions al pla director de la Costa Brava, en el qual encara es permeten planificacions en zones inundables. Per tant ens hem de prendre molt seriosament les zones inundables, per parlar només d’un dels efectes del canvi climàtic, i hem de ser molt curosos en adaptar-nos bé davant d’aquestes noves repercussions ecològiques agreujades per aquest canvi.


Quin paper creus que ha de jugar l’administració pública i quina actitud creus que ha de tenir la població davant d’episodis com aquests?

Jo crec que l’administració pública ha de ser molt taxativa i molt rigorosa a l’hora de planificar el territori. Ells en són plenament conscients, val a dir que la Generalitat de Catalunya té competències exclusives en urbanisme i per tant té tota la potestat per planificar de manera més rigorosa. Penso que el més important de tot és adaptar-nos a aquestes noves pertorbacions d’una manera molt coherent i sostenible i desclassificar tot allò que està en zones inundables, fins i tot desconstruir tot allò que estigui en zones inundables i ser molt rigorosos amb la planificació. I pel que fa a la població a mi m’han sorprès les bones opinions que hi ha hagut davant d’aquesta llevantada perquè penso que s’està entenent que entrem en una fase diferent, amb pertorbacions més greus i agreujades, etc. Penso que la gent serà prou intel·ligent per a entendre que ens hem d’adaptar a aquests canvis i que ha d’haver-hi una mena, diguem-ne, d’adaptació a aquestes situacions. I no carregar sempre cap a l’administració pública com a única culpable, que en té bona part, sinó també tenir en compte el nostre consum del territori i els seus recursos.


Davant d’una situació així, podem dir que aquestes comencen a ser les conseqüències del canvi climàtic al Mediterrani?ç

“El que ha passat és excepcional però cada vegada passarà més sovint. Si abans podia passar cada cinquanta o cent anys ara passarà més sovint amb altres conseqüències que hi haurà a curt termini”

Sí, sense cap mena de dubte, aquesta és la situació. El que està passant reafirma el que diu el tercer informe del canvi climàtic. I penso que el que ha passat és excepcional però cada vegada passarà més sovint. Si abans podia passar cada cinquanta o cent anys ara passarà més sovint amb altres conseqüències que hi haurà a curt termini. Com deia abans, estic completament convençuda que el canvi climàtic només està trucant a la porta i per tant hem de veure moltíssimes conseqüències ambientals, socials i econòmiques que ens portarà aquest canvi climàtic. Com a entitats ecologistes som molt conscients del canvi climàtic des de fa molts i molts anys, i nosaltres teníem clar que el que estava dient el món científic es compliria mentre tothom ho relativitzava, ara ja ho tenim aquí i estem fent tard. Tampoc veig que estiguem fent unes polítiques radicalment diferents per a adaptar-nos a aquest canvi, per tant penso que encara haurem de patir més episodis greus com aquest per adonar-nos que realment hem de canviar la nostra manera de funcionar.


Sembla que els estats no estan fent els deures en qüestions mediambientals, què hi podem fer nosaltres?

Crec que hem de pressionar a l’administració pública perquè faci els deures, com a població i de forma individual. Intentar ser conscients i modificar els nostres hàbits. He arribat a la conclusió, amb 25 d’experiència en el món del medi ambient, que la població conscienciada sol ser en general un 10% de la població, per tant és molt difícil canviar coses amb només la bona voluntat de la gent i amb la sensibilització de la població. Crec que els canvis han de ser radicals i de gran envergadura i per això cal un pacte entre ciutadania, empresaris, el món social i l’administració pública perquè realment realitzem polítiques més valentes que ens facin canviar els hàbits. Com a exemple, encara que ens quedi lluny de l’Empordà, el que s’està fent a Barcelona amb les emissions de gasos, tot i que hi ha una repercussió per a la població que no té la possibilitat de canviar-se el cotxe. Tots ens haurem d’adaptar a noves situacions i haurem de trobar la manera de fer-ho. El que no pot ser és que quan un municipi estigui fent uns canvis substancials la població s’hi llenci a sobre, per mi això és molt greu. Per tant, tindrem més problemes i haurem de posar-los sobre la taula i mirar de fer canvis substancials per intentar mitigar-los i adaptar-nos a aquest canvi climàtic.

 

Susanna Abella: “El Delta desapareix dia a dia, a cada granet de sorra que queda retingut als embassaments”

Susanna Abella és membre de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Es mostra partidària de polítiques de recuperar la costa, les platges de sorra i els salobrars de darrere com a elements de defensa davant dels temporals de mar, ja que «aquesta era la seua funció natural, dissipar l’energia de l’onatge i protegir les terres de més endins».


Fins a quin punt el Gloria va ser excepcional en un entorn com el vostre?

Els temporals de llevant són molt típics del Mediterrani, normalment a la tardor o a la primavera. L’octubre de 2018 ja vam passar una forta llevantada amb pluges molt intenses i temporal de mar. L’anomalia d’aquesta llevantada és el moment de l’any en què ha arribat, al gener, mes que no és habitual que tinguem temporals així. També la intensitat amb ones màximes a la Mediterrània i durant dos-tres dies. És la llevantada més virulenta que recordo.


El Gloria ens ha mostrat una radiografia de l’estat actual del territori?

“En l’àmbit del Delta de l’Ebre, es junta la virulència cada cop més forta, a la pujada del nivell del mar pel desglaç dels casquets polars i a l’enfonsament que pateix el Delta per la subsidència natural i per la manca d’aportació de sediments”

Des de fa anys les llevantades ens avisen que tenim una costa excessivament urbanitzada, on la dinàmica natural de les platges s’ha perdut per construir infraestructures. Això, unit a què els nostres rius, començant per l’Ebre, estan tots regulats i no aporten sediments a la costa, fa que la costa perdii sorra any a any i per tant es perdi la defensa natural que és la platja. Amb Glòria hem vist les dents al llop de quin serà el nostre futur en un escenari de canvi climàtic, on els experts fa anys que avisen de que els fenòmens meteorològics seran més vulnerables cada cop. En l’àmbit del Delta de l’Ebre, es junta la virulència cada cop més forta, a la pujada del nivell del mar pel desglaç dels casquets polars i a l’enfonsament que pateix el Delta per la subsidència natural i per la manca d’aportació de sediments que es queden retinguts en els embassaments. El Delta desapareix dia a dia, a cada granet de sorra que queda retingut als embassaments i a cada mil·ligram de gel que es desglaça dels pols. La tempesta ens ho mostra tot de cop, com si fos un fenomen puntual, un «desastre natural» que en diuen molts, però no és així. És un problema generat per l’ésser humà a partir de l’escalfament del planeta en el cas de la virulència de la tempesta i la pujada del nivell del mar. I per la nefasta gestió de sediments que es fa riu amunt.


Quin paper creus que ha de jugar l’administració pública i quina actitud creus que ha de tenir la població davant d’episodis com aquests?

L’administració ha de replantejar-se totes les infraestructures que té en l’àmbit de la costa i els efectes que té sobre la dinàmica costanera. Calen polítiques de recuperar la costa, les platges de sorra i els salobrars de darrere com a elements de defensa davant els temporals de mar. Aquesta era la seua funció natural, dissipar l’energia de l’onatge i protegir les terres de més endins. En el moment que canviem aquestes dinàmiques urbanitzant la costa fins al límit del mar, ens hem fet més vulnerables. El Delta és un espai natural dinàmic en constant moviment. Els llocs on hi ha hagut més efectes pel temporal: la Marquesa, Buda, també són espais amb més subsidència i erosió natural. Tanmateix, la manca de sediments agreuja molt més el problema i li dóna molta més rapidesa. Els sediments que hauria d’aportar el riu, compensarien parcialment aquests problemes. L’administració ha de començar a actuar, per una banda protegint aquells llocs més vulnerables en accions puntuals que permetin guanyar temps, però la solució no és altra que recuperar la dinàmica natural dels sediments retinguts als embassaments. En aquest sentit cal que es fiqui fil a l’agulla per començar els primers treballs de mobilització de sediments dels embassaments, acompanyat dels treballs corresponents perquè aquests arribin fins al delta i es puguin escampar de la manera més eficient possible al llarg de la plana deltaica que permeti recuperar el nivell perdut per subsidència. Natros com població poc podem fer més enllà d’exigir que les administracions siguin responsables i comencin a prendre mesures reals i eficients.


Davant d’una situació així, podem dir que aquestes comencen a ser les conseqüències del canvi climàtic al Mediterrani?

Això és el que diuen els experts, tot i que sempre en parlen amb moderació. L’escalfament del planeta per la crema de combustibles fòssils, també comporta un escalfament i una acumulació d’energia per part dels oceans i mars. Aquests han actuat com grans amortidors però cada cop tenen més energia que alliberaran en temporals com aquest que hem viscut. Fa una mica de respecte perquè estem davant d’escenaris desconeguts als quals anem molt més ràpidament del que era de preveure fa uns anys i que ara per ara, no tenim aturador perquè les polítiques mundials són nul·les i ineficients. Sense ficar damunt la taula el decreixement, tota la resta d’actuacions que es facin per reduir les emissions seran testimonials.


Sembla que els estats no estan fent els deures en qüestions mediambientals, què hi podem fer nosaltres?

La societat ha d’exigir a les nostres administracions que actuen en conseqüència. L’escalfament del planeta és una realitat. Les polítiques d’energies renovables i de substitució d’energia fòssil pot ajudar a reduir la velocitat a la qual s’escalfa el planeta, però seran paper mullat si no parem en aquest desenvolupament sense aturador i es fica damunt la taula el decreixement. Generar més energies renovables sense reduir els quilos de combustibles fòssils és un autoengany. Les energies renovables han de servir per substituir les fòssils, no per aportar més energia al sistema que ja de per si està sobreexplotat. Natros què podem fer? Primer que tot exigir als estats complir en les normatives que ells mateixos s’han ficat, complir el qui contamina paga, de manera que aquelles activitats que tinguin més impacte ambiental, aquesta despesa ambiental es repercuteixi sobre el cost. Però per altra banda també hem de fer una reflexió profunda de si estem disposats a aturar aquest fals progrés i a començar a plantejar-nos com decréixer. Hem de replantejar els nostres hàbits de consum, des del consum de productes de proximitat i temporada, reduir envasos, plàstics, fer un ús eficient del transport, especialment el cotxe que és el que tenim més a mà. Però també replantejar-nos quin model de vacances fem, grans viatges en avió o creuers, tenen un impacte important i que natros com consumidors tenim la darrera paraula en consumir-los o no.

 

Nofre Fullana: “És curiós com el debat pel temporal va durar, pràcticament, el mateix que el temporal”

Nofre Fullana és ambientòleg, director tècnic de l’Associació de la Producció Agrària Ecològica de Mallorca (Apaema) i també membre fundador del projecte col·lectiu Sa Trencadora. Creu que ens hem de mentalitzar que «haurem d’adaptar la nostra manera de viure a unes noves condicions ambientals,  sigui a la costa o sigui a l’interior».


Fins a quin punt el Gloria va ser excepcional en un entorn com el vostre?

A la zona de Llevant de Mallorca, les ones arribaren a llocs on encara no havien arribat, després de la urbanització de la costa. Hotels, cases particulars i vacacionals de primera línia, es veren afectades. La mar hi va entrar literalment a dins. Conec gent a qui una ona se’ls va endur gairebé tot el que tenien dins ca seva. I no parlem de passejos marítims malmesos i altres infraestructures costaneres esbucades. Per la seva banda, els pagesos n’estan agraïts, en general, perquè va deixar pluges copioses però bastant ben repartides durant els 3 o 4 dies que va durar el temporal. No obstant això, una de les imatges que més va impressionar van ser els prestatges dels hipermercats completament buits d’aliments frescos, símptoma de la gran dependència alimentària que tenim de l’exterior i de la poca capacitat d’autoabastiment, en un territori per on passen 16 milions de persones a l’any.


El Gloria ens ha mostrat una radiografia de l’estat actual del territori?

“Gloria va ser el primer temporal en molts anys que ens va fer veure que subestimam la força de la mar i que s’ha urbanitzat (i encara s’urbanitza) on només hi hauria d’haver espai natural”

Gloria va ser el primer temporal en molts anys que ens va fer veure que subestimam la força de la mar i que s’ha urbanitzat (i encara s’urbanitza) on només hi hauria d’haver espai natural. Els més majors sabien fins a on eren capaces d’arribar les ones, i no precisament respectant el domini públic marítim-terrestre, el límit purament administratiu. Són onades que topen amb les conseqüències d’una altra onada: la urbanitzadora de la costa mallorquina, dels darrers seixanta anys, i la cimentació del litoral amb objectius turístics i recreatius. És curiós com el debat generat pel temporal va durar, pràcticament, el mateix que el temporal. Les pluges que acompanyaren el fort vent també recordaren un altre problema: l’abandonament de foravila i de les infraestructures de drenatge tradicionals (parets, marges, albellons, síquies, etc.). La seva desaparició fa que l’aigua s’endugui sòl fèrtil cap a la mar, un recurs cada vegada més limitat en una illa com la nostra, o que la llera dels torrents no basti per evacuar l’aigua, causant inundacions als camps limítrofs.


Quin paper creus que ha de jugar l’administració pública i quina actitud creus que ha de tenir la població davant d’episodis com aquests?

Segons els experts, a causa del canvi climàtic, els fenòmens com Gloria seran cada vegada més freqüents. Enguany ha estat aquest, l’any passat la torrentada mortal de Sant Llorenç… què serà el pròxim? Ens hem de mentalitzar que haurem d’adaptar la nostra manera de viure a unes noves condicions ambientals, sigui a la costa o sigui a l’interior. L’administració hauria d’anar per davant i legislar per afrontar amb les millors eines aquest nou escenari. No sembla, emperò, que aniguem per aquest camí. Els moviments socials i ecologistes fa estona que reclamen major valentia en desenvolupar certes polítiques públiques i deixar-ne de banda d’altres que ens han conduït fins a aquest precipici climàtic. Encara esperam.


Davant d’una situació així, podem dir que aquestes comencen a ser les conseqüències del canvi climàtic al Mediterrani?

A Mallorca, i crec que pot fer-se extensiu a l’Arc Mediterrani, s’ha fet palès que el cicle de la natura, i per extensió, el cicle agrari anual, està desbaratat, especialment en els darrers quinze anys. De torrentades i ventades n’hem viscut tota la vida, una vegada cada vint anys, emperò ara ens temem que cada any tornarà a sonar la campana. Els pagesos i pageses fa estona que avisen. Aquí, ametlers i figueres, que havien estat part imprescindible d’un paisatge biocultural, estan agonitzant per mor d’unes condicions climàtiques que són completament diferents de les que tenien quan es plantaren fa vuitanta anys, sumat a noves malalties que tenen molt a veure.


Sembla que els estats no estan fent els deures en qüestions mediambientals, què hi podem fer nosaltres?

Les nostres accions quotidianes haurien de canviar d’escala i tornar a fer una vida més ajustada al territori on vivim i les seves possibilitats. En aquest sentit podem fer molt, com a societat, amb petits canvis en el nostre dia a dia que no implicarien massa esforços. No obstant això, l’impacte gros el tenen les grans empreses i multinacionals, el mercat global neoliberal en conjunt i les mateixes administracions que permeten desgavells socials, econòmics i ambientals per mantenir una estabilitat immediata que pareix que ens condueix inevitablement a l’abisme. Només un canvi de model global ens permetria frenar la caiguda i no en som massa optimista.

 

Article publicat originalment a Setembre.