L’Arxipèlag –terme decolonial utilitzat per indicar el conjunt d’illes que constitueixen la República de Filipines– és un país insular del sud-est asiàtic constituït per més de set mil illes situades a l’Oceà Pacífic que, des de fa segles, es troba dominat per règims colonials, dictatorials i neocolonials que han obstaculitzat els processos d’autodeterminació de les poblacions locals.
Quan els primers blancs van arribar a les ribes filipines l’any 1521, les illes del nord ja havien tingut contactes amb comerciants de la Xina durant almenys cinc segles i les del sud havien estat ocupades per diferents sultanats àrabs que havien difós la pràctica de la religió islàmica. El primer intent de colonització espanyola va ser dirigit pel portuguès Fernão de Magalhães però es va trobar amb l’oposició dels habitants de l’illa de Mactan que es van rebel·lar contra l’ocupació.
Quaranta-tres anys després, una segona expedició espanyola va tenir major èxit. Tant, que Filipines –així anomenada en honor del rei Felip II– va estar 350 anys sota el domini espanyol. La imposició de la religió cristiana va ser controlada per potents ordes religiosos, com els jesuïtes i els dominicans, que van aconseguir un gran poder sobre les illes i es van dedicar a implantar els valors morals i ètics propis de la religió cristiana. Aquesta tasca va ser sovint obstaculitzada pels habitants originàries de l’arxipèlag que, en la seva cultura, estaven acostumades a viure la sexualitat d’una manera més relaxada i lliure i, a més, tenien un sistema de creences centrat en el medi ambient i en els esperits curatius, en el qual les dones i les persones transexuals prenien sovint el paper de guies espirituals de les comunitats.
A la fi del segle XIX, els Estats Units d’Amèrica van reemplaçar Espanya com a nova metròpoli del país. Novament es va utilitzar la religió com a eina de control i repressió i, a través de l’emanació d’una sèrie de noves lleis, van aconseguir un control aclaparador sobre els recursos agrícoles, forestals i miners filipins
A la fi del segle XIX, els Estats Units d’Amèrica van reemplaçar Espanya com a nova metròpoli del país. Novament es va utilitzar la religió com a eina de control i repressió i, a través de l’emanació d’una sèrie de noves lleis, van aconseguir un control aclaparador sobre el país. Per exemple, amb l’anomenat land act del 1902, el govern dels EUA va obtenir el control de la majoria de les terres de Filipines. Les indústries de mineria, la tala d’arbrat i les plantacions, avui controlades per grans corporacions sobretot britàniques, nord-americanes i australianes, també van emergir sota el domini nord-americà i, a més, es van construir noves carreteres, ponts i ports.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Japó va envair les Filipines i la seva població es va veure altre cop sotmesa a un poder colonial. Durant aquests anys va néixer un grup d’escamots armats, anomenat Hukbalahap, que va continuar la seva lluita fins i tot després que el país fos proclamat república independent el 1946. La guerrilla considerava que en realitat les Filipines no eren del tot lliures i que estaven sota el control de l’antic poder imperial, reconvertit en neocolonialisme, que és una pràctica geopolítica que utilitza el mercantilisme, la globalització empresarial i l’imperialisme cultural per influir en un país en el qual grups oligàrquics locals estableixen una elit de poder i control sobre la població. Aquesta situació s’ha mantingut avui, quan encara una petita oligarquia acapara gairebé la totalitat de la riquesa i del poder.
A la fi dels anys seixanta del segle XX va néixer el Partit Comunista Filipí, influenciat pels corrents maoistes, i del qual formava part també una branca armada anomenada NPA, Nou Exèrcit del Poble. El seu programa consistia a combatre el que van identificar com les dues cares de l’opressió a les Filipines: el control semicolonial que mantenien les potències imperials i el sistema semifeudal que imposaven els grans terratinents. Per aquest motiu el comunisme es va identificar com a nacionalista i demòcrata. La seva estratègia va ser la de la guerra popular perllongada, que va anar augmentant gradualment la seva força militar, al mateix temps que formava un front unit de suport en tots els sectors de la societat.
El règim autoritari de Ferdinand Marcos, que va durar fins el 1986, va estar caracteritzat per la introducció de la llei marcial que va permetre l’assassinat o la desaparició forçada de múltiples activistes i persones opositores a la dictadura i per la intensa devastació del medi ambient, particularment dels boscos
Simultàniament, al Sud, els grups musulmans també van començar a organitzar-se per oposar-se a la forma en què els nord-americans havien pres les seves terres i per repel·lir l’afluència de colons que havien estat desplaçats dels seus territoris de les illes més al Nord. Llavors van començar a participar en la rebel·lió armada guerrillera mitjançant Front d’Alliberament Nacional Moro, que políticament estava més inclinat cap a l’alliberament nacional que a la revolució islàmica.
En aquesta època, Ferdinand Marcos es va convertir en president de les Filipines i va començar a saquejar l’economia per a la seva pròpia fortuna personal, esdevenint aviat un dictador corrupte i autoritari, proper als interessos nord-americans. El seu govern, que va durar fins al 1986, va estar caracteritzat per la introducció de la llei marcial que va permetre l’assassinat o la desaparició forçada de múltiples activistes i persones opositores a la dictadura i per la intensa devastació del medi ambient, particularment dels boscos. El dictador Marcos va ser enderrocat per un aixecament popular el 1986 i va ser reemplaçat per Corazon Aquino, vídua de l’antic opositor Benigno Aquino assassinat el 1983: tot i presentar-se com un govern de recuperació democràtica, la corrupció i el vassallatge als interessos de Washington van seguir marcant l’agenda a Manila.
‘El castigador’ al poder
Després de diversos governs dirigits per representants de l’oligarquia filipina i algun intent de cop d’estat, l’any 2016 Rodrigo Duterte va prendre el càrrec presidencial després de gairebé vint anys de mandat a l’alcaldia de la ciutat de Davao, al sud de l’Arxipèlag.
El castigador, com se l’anomena popularment per les seves proclames de tolerància zero amb la delinqüència i per les execucions extrajudicials durant el seu mandat a l’alcaldia, fa gairebé tres anys que és al poder i encara no ha complert cap de les promeses llançades durant la campanya electoral a la ciutadania del país. Conegut a l’escena internacional pels seus inaudits comentaris, Duterte no es conté en res i la seva obstinació amb el problema de la droga, a la qual diu haver “declarat la guerra”, es tracta en realitat d’una guerra emmascarada contra la pobresa i les seves conseqüències en la població. En 2016, mentre parlava d’aquesta polèmica “guerra a la droga” que ha emprès, va dir comparant-la amb l’Holocaust: “Com Hitler va massacrar a tres milions de jueus, aquí hi ha tres milions de drogoaddictes que m’encantaria eliminar”.
Efectivament, des del principi del seu mandat, prop de set mil persones han estat violentament assassinades, la majoria executades extrajudicialment. La política antidroga de Duterte es basa en l’existència d’una llista d’objectius de la policia entre els quals apareixen també professors i polítics. Qualsevol que es resisteixi a la detenció pot ser assassinat. No és estrany a Manila, la capital, o en altres ciutats, trobar cadàvers als carrers, sobretot a la nit, portant cartells en què posa “drogoaddicte” o “pusher”. La droga majorment distribuïda i consumida a l’Arxipèlag és el Shabu, nom filipí per a la metamfetamina en cristalls. Aquesta substància es produeix utilitzant mà d’obra, eines i materials que vénen de la Xina.
Gairebé sempre, qui comet els assassinats són grups parapolicials, els anomenats esquadrons de mort, no la policia. Duterte sempre pren la responsabilitat d’aquestes matances, encara que siguin motivades per venjança o per arranjaments de comptes. De fet, el president ha declarat que les persones que usen drogues ja no són humans i que per això caldria matar-los. Resulta curiós que, per ara, els grans afectats siguin només els petits venedors o consumidors però cap narcotraficant a gran escala.
El 2017, el president va declarar tenir una llista de més de cinc-cents funcionaris públics implicats en el narcotràfic. L’únic nom que va fer públic en aquell moment va ser el de la senadora Leila de Lima, exministra de Justícia i excap de la Comissió per als Drets Humans que ja va denunciar l’estil de Duterte quan era alcalde de Lavao
La corrupció endèmica i la pobresa que caracteritzen l’Arxipèlag han fet possible que el discurs populista, violent i delirant de Duterte va rebre el suport de la gran majoria de la població amb l’esperança i confiança en un home que està emprenent “una guerra a la pobresa”, però que bàsicament el que fa és instaurar un règim de terror a la població.
Des dels barris baixos als palaus del poder no hi ha ningú que pugui dormir amb tranquil·litat.
El 2017, el president va declarar tenir una llista de més de cinc-cents funcionaris públics implicats en el narcotràfic. L’únic nom que va fer públic en aquell moment va ser el de la senadora Leila de Lima, cap de la Comissió per als Drets Humans quan Duterte era alcalde a Davao i ex ministra de Justícia durant el mandat del seu antecessor Benigno Aquino III (fill de Cory Aquino). De Lima és una de les grans veus opositores a la guerra a la droga de Duterte. Per aquell temps estava començant a denunciar la vinculació de Duterte amb els esquadrons de la mort que actuaven a Davao executant milers de persones amb total impunitat. La senadora, que ha acusat Duterte de ser un “sociòpata assassí de masses”, es troba a la presó des de fa dos anys per criticar el president i denunciar les greus violacions que s’estan cometent a Filipines.
Batec llibertari contra la violència d’estat
Tot i la contínua repressió, a tots els nivells, que les poblacions locals de l’Arxipèlag han viscut durant segles, a partir dels anys seixanta van néixer moltes experiències de lluites d’inspiració ideològica procomunista i, a partir dels anys 2000, han florit diversos grups i col·lectius que s’identifiquen amb les idees llibertàries i es defineixen com anarquistes.
Aquests grups, influenciats pel moviment punk dels anys vuitanta, han format xarxes contra la liberalització del comerç i la destrucció mediambiental i han començat a crear centres socials i a organitzar esdeveniments artístics-culturals en diferents llocs de l’Arxipèlag. A més han creat xarxes solidàries i interconnectades entre elles, com la LAN; una xarxa informal constituïda per tretze col·lectius implicats en organitzar accions solidàries en resposta als problemes socials, la destrucció ecològica, la fam, la pobresa i la marginació.
Avui dia existeixen diversos col·lectius que actuen en el territori filipí. Per exemple, Food Not Bombs organitza esdeveniments de reapropiació temporal de l’espai de carrer en el qual es reparteixen plats elaborats a partir de menjar reciclat, d’una banda com a forma simbòlica de protesta contra la pobresa i els conflictes armats i, de l’altra, com a estímul per la societat civil per a participar activament en el canvi social que desitjaria. En els últims anys, les membres d’aquest col·lectiu també han sortit als carrers per solidaritzar-se amb les víctimes de la violència d’estat i cridar l’atenció de la població sobre les atrocitats que estan passant, organitzant trobades públiques, debats i tallers en diferents ciutats i illes.
La “guerra a la droga” és una manera d’eliminar dissidències polítiques i silenciar veus i pràctiques que incomoden a les autoritats i no són desitjades. Per exemple, en l’últim any, quatre activistes del col·lectiu autoorganitzat Food Not Bombs han estat assassinats als carrers de Manila
Etniko Bandido Infoshop és un espai social i un habitatge alhora, ubicat a la capital, Manila. Aquest col·lectiu organitza moltes activitats dirigides sobretot a nens i nenes, com tallers d’art i d’escriptura, però també a adultes, com ara formacions sobre com obtenir energia solar amb panells o com autofabricar-se compreses de cotó. Entre els seus projectes futurs tenen previst crear un programa de ràdio, imprimir un llibre sobre la lluita anarcofeminista a les Filipines i realitzar un documental sobre la “guerra a la droga” del president Duterte. Aquest col·lectiu va tenir un paper important l’any 2013 quan el centre de Filipines va ser arrasat pel tifó Yolanda. Les activistes van decidir acostar-se a la zona afectada, a trenta hores en cotxe de Manila, i portar un equipament per generar energia solar i tornar a fer possibles les comunicacions a la zona, tallades pel tifó. És interessant destacar que la població local va creure que es tractava d’un ens governamental o d’una ONG, segons expliquen algunes activistes que hi van participar.
Per la seva banda, Feral Crust és un projecte rural ubicat a la zona sud de Filipines, a la regió de Davao. El projecte havia començat com un centre social a Manila però successivament algunes activistes van decidir mudar-se a la selva per crear un projecte comunitari autònom, un experiment de vida basat en els principis de l’ajuda mútua, la cooperació i l’ecologia.
El terreny, que està situat en plena jungla, es troba a prop d’alguns assentaments de poblacions locals ancestrals amb les quals els membres del col·lectiu estan teixint relacions d’amistat i d’intercanvi de coneixements i sabers. Actualment les activistes s’estan ocupant de construir habitatges i espais col·lectius amb materials biodegradables, a més d’hortes i hivernacles on practicar la permacultura.
Malauradament, molts dels membres d’aquests col·lectius han patit, o pateixen, una forta repressió per part del govern de Duterte. La “guerra a la droga” és una manera d’eliminar dissidències polítiques i silenciar veus i pràctiques que incomoden a les autoritats i no són desitjades. Per exemple, en l’últim any, quatre activistes de Food Not Bombs han estat assassinats als carrers de Manila i un està pres a la presó de St. Fe Bantayan, a l’illa de Cebu. Segons testimonis directes d’activistes que prefereixen mantenir-se anònims, cap d’ells consumia drogues.
