Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui posa les mans en la fruita i la verdura que mengem?

A Itàlia, el sistema de producció agrícola es beneficia de la contractació il·legal i l’explotació de treballadores estrangeres, però a tot el país sorgeixen resistències ciutadanes a aquest model

/ Arxiu

Abu Moro mai va imaginar-se que es trobaria en un camp de tomàquets al sud d’Itàlia als seus quaranta anys. Abans d’arribar a Itàlia, vivia en un apartament digne a Trípoli (Líbia), que li pagava l’empresa, i gairebé tots els estius tornava a Ghana per visitar la família. Era un treballador especialitzat de Chevron, una companyia petroliera estatunidenca que extreia cru a Líbia. Ell hi treballava des del 2005, tenia un contracte regular i rebia una bona remuneració, que li permetia mantenir als seus germans i als seus fills. “Què se m’hi havia perdut a mi a Europa?”, diu en anglès, assegut en una cadira d’un hort col·lectiu de Bari, al sud d’Itàlia. “Creu-me, quan vaig arribar a Europa, plorava. Em preguntava: ‘i ara què faig?’. Jo guanyava molts diners. Líbia era l’únic país il·lès a l’Àfrica. La gent hi anava a buscar feina. I ara, què? Ara, els joves africans no tenen ni tan sols Líbia i han de venir aquí”. Es va veure atrapat en plena crisi líbia. La intervenció militar de l’OTAN el març del 2011 va provocar, set mesos després, la caiguda del règim de Muammar Gaddafi, desintegrant i sacsejant els fràgils equilibris del país. Per a ell, com per a molts d’altres, s’obria una única possibilitat: creuar el mar Mediterrani. Tanmateix, després d’arribar
a Itàlia i rebre la negativa a l’estatus de refugiat, es quedava sense opcions.

Començava així el seu pelegrinatge personal pels camps de Foggia, a Capitanata, durant la collita de tomàquet. “Treballava per un caporal. M’acompanyava des del gueto fins als camps juntament amb altres persones. Viatjàvem en furgonetes, on posaven fins a quinze treballadors. Guanyàvem 3 euros per caixa. Cada una pesava 300 quilos. Arrancàvem les plantes i les sacsejàvem. Has de ser ràpid perquè si no ho ets, no fas tantes caixes i algú serà més ràpid que tu. És una guerra entre treballadors. Al final del dia, si feies onze caixes, una era per al caporal. És una feina boja. Les mans et queden destruïdes. L’explotació és total. Has de pagar per moure’t, per dormir… fins i tot per fer-ho a terra. També has de pagar a l’esposa del caporal, que prepara el dinar. Has de menjar, no? Cal fer-ho. Ho has de fer per sobreviure”, diu amb veu profunda i amargada.

A tota Itàlia es dóna el sistema del ‘caporalato’, contractació il·legal de jornaleres agrícoles, i l’explotació camperola

“He deixat de treballar a Foggia. Actualment treballo amb el projecte SfruttaZero, em paguen 7 euros l’hora i estic content”, diu, canviant d’expressió a la cara. SfruttaZero és un projecte nascut el 2013 de les associacions Solidaria de Bari i Diritti a Sud de Nardò, a la província de Lecce. L’objectiu és cultivar tomàquets sense explotació i crear una cadena de subministrament agroalimentari alternativa a la lògica exclusiva del benefici, que protegeixi el medi ambient i la dignitat de la plantilla. No utilitzen ni herbicides ni fertilitzants químics. Han eliminat la intermediació il·lícita (coneguda com a caporalato) i l’explotació laboral, i es basen en les xarxes de grups de consum solidari i de FuoriMercato per a la distribució de productes. “Vam pensar a revertir un símbol negatiu d’explotació, el tomàquet, i fer que tornés a ser un producte estimat, ja que és el símbol d’aquesta terra”, explica Federico Cuscito, un dels fundadors de SfruttaZero. “Sí”–admet– “la salsa costa més que la del supermercat, però ens hem d’acostumar a menjar menys i a preguntar-nos d’on prové el nostre menjar. Qui el recull i el transforma. Què hi posen i per què costa tan poc. L’explotació prové de les grans distribuïdores organitzades i de multinacionals que estableixen regles i preus insostenibles més amunt de la cadena. Aquest és el veritable mecanisme a destruir”.

Revertir el tracte denigrant

De la Puglia a Calàbria, passant per Sicília, Campània, Piemont, Vènet, Emília Romana i Llombardia, a tota Itàlia es dóna el caporalato –contractació il·legal de jornaleres agrícoles– i l’explotació en l’àmbit agrícola. Es tracta d’un fenomen que també afecta les treballadores italianes però que sovint es nodreix de treballadores estrangeres, més vulnerables i fàcils de patir xantatge.

A l’origen de l’explotació hi ha les grans empreses distribuïdores i, més en general, un sistema agroalimentari que posa l’agricultura a subhasta, a través de mètodes feudals i paramafiosos, que carreguen tota la reducció de costos sobre l’últim esglaó de la cadena de subministrament. Els caporals es troben a la meitat de la cadena de subministrament. No tots són igual. Depèn dels territoris, del sistema, dels controls. Alguns són persones violentes, dèspotes, cruels. Altres assumeixen un comportament humà, respectant les persones treballadores i establint una relació personal, a més de la laboral. No es poden fer servir categories úniques ni es pot suposar que la intermediació és inherentment esclavista. El caporal existeix perquè forma part d’una peculiar organització d’explotació capitalista de l’agricultura. Aquest sistema d’organització i control ha tingut èxit, ja que s’adapta a les necessitats dels inversors en producció agrícola. Quan la fruita, per exemple, està madura, es necessiten treballadores d’ipso facto per a respondre les necessitats de l’empresariat agrícola. I els caporals fan això: troben treballadores. Perquè l’Estat i les institucions no han tingut la capacitat d’oferir un servei de col·locació i han abdicat del seu paper de control del mercat. Perquè “el mercat es regula”. I l’esclavitud ha tornat a emergir amb més violència que abans.

SfruttaZero neix per cultivar tomàquets sense explotació i per crear una cadena de subministrament alimentari alternatiu

Fins i tot a la rica Saluzzo, una ciutat de 17.000 habitants de la província de Cuneo (Piemont), famosa per les seves fruites, no hi manca l’explotació. “Aquí no existeix el pagès que llaura la terra”, diu Lele Odiardo davant d’una tassa de cafè, “aquí hi ha un problema d’explotació dels treballadors de temporada. Per descomptat, no estem a Rosarno
o Foggia, el treballador també pot guanyar 50 euros al dia, però aquí hi ha multinacionals de la fruita que exporten a Qatar i Dubai. Hi ha agricultura extensiva, com ara la producció de blat de moro per a porcs i vaques. Hi ha les granges de porcs que es destinen als pernils de Parma i hi ha les pomes del Trentino. És un territori molt contaminat, on es fa un ús enorme d’herbicides, però no podem dir que aquest model de producció està destruint la nostra salut perquè l’economia local es basa en això”. En Lele és un home amable i honest. Pare, educador professional, escriptor especialitzat en la història de la muntanya i la Resistència. És un dels fundadors del Comitè Antiracista de Saluzzo, un grup informal de ciutadanes que, des del 2009, s’han unit per expressar la solidaritat i el suport polític, social i sindical a les persones treballadores de temporada que arriben a Saluzzo i els seus voltants per a la recollida de fruita. Igual que en Lele a Saluzzo i en Federico a Bari, hi ha una altra Itàlia que no s’agenolla a l’explotació i que resisteix la injustícia. Associacions, cooperatives, temporeres, treballadores i agricultores. Persones que defensen els drets, el medi ambient i la justícia social.

I que intenten imaginar-se un món diferent, on les agricultores siguin “figures socials indispensables per a la protecció del medi ambient” i l’agricultura torni a ser sana i sense explotació.

*En el llibre Racconti di schiavitù e lotta nelle campagne recentment publicat, l’autora, seguint el cicle de les estacions, recull les històries de treballadors ocupats en l’agricultura italiana, sovint immigrants, i d’aquells que, a través d’associacions i cooperatives, proposen un model de treball agrícola respectuós amb els drets i el medi ambient, fora de les grans cadenes de distribució.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa