Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les 'condemnes' contra el primer metge que va practicar l'eutanàsia

El cirurgià Marcos Hourmann va ajudar una dona de vuitanta-dos anys a morir perquè li havia demanat. Era març de 2005 a l’hospital de Móra d’Ebre i la pacient no tenia cap possibilitat de sobreviure. Va anotar el subministrament de potassi al comunicat mèdic i, després de dos mesos, el centre el va acomiadar i denunciar

El cirurgià Marcos Hourmann interpretant-se a ell mateix durant l'obra 'Celebraré mi muerte' / Arxiu

Havia viscut episodis mèdics greus i alguna vida se li havia escapat de les mans, però mai ningú abans d’aquell març de 2005 li havia demanat que l’ajudés a morir. El cirurgià Marcos Hourmann no va pensar en les conseqüències. Va subministrar 60 mil·ligrams de potassi intravenós a Carmen. La dona de vuitanta-dos anys va ingressar amb un quadre mèdic molt complicat –inclòs un càncer de còlon, entre altres afectacions–, i va acabar en una fase de xoc cardiogènic. “A vegades, ens concentrem tant en la malaltia, que sembla que estigui separada de l’ésser humà”, reflexiona Hourmann. Per a ell, aquella habitació ja no era una 126 qualsevol ni un càncer de qualsevol mena, sinó Carmen, que no se’n sortiria però estava patint molt –ella i el seu entorn– i demanava posar fi a aquell patiment. La demanda de la filla va ser definitiva per “l’impacte emocional i individual de veure’m reflectit com a fill”.

Mai ho va amagar, sinó al contrari: ho va fer constar en el comunicat mèdic i això li va costar el lloc de treball i més d’un judici. Després de dos mesos, l’hospital de Móra d’Ebre, a Tarragona, el va acomiadar i denunciar. Quatre anys més tard, es convertia en el primer condemnat per practicar l’eutanàsia a l’Estat espanyol. La Fiscalia demanava deu anys per homicidi, però finalment l’Audiència Provincial de Tarragona el va declarar culpable per “homicidi imprudent”.

Tot i que la causa estava en secret de sumari, el metge assegura que des de Mora d’Ebre van estendre la sospita contra ell als nous centres de treball

La condemna però, s’havia dictat abans. Tot i que la causa estava en secret de sumari, el metge assegura que des de Mora d’Ebre van estendre les acusacions i la sospita contra ell als nous centres de treball. “Un dia, el cap de l’Hospital de Martorell em va demanar que no em presentés a una guàrdia per no generar rebombori. Quan vaig anar a parlar amb l’advocat indignat pel fet que la informació s’hagués filtrat, em va dir: ‘Marcos, tu ets imbècil? No saps que la comunitat mèdica és la més conservadora?’”. La sospita estava sembrada, Hourmann se sentia perseguit i va decidir marxar a Anglaterra. El canvi d’aires li feia bé, fins que el 2010, quan ja havia sortit la sentència, el diari sensacionalista The Sun va anar a caçar-lo a casa seva –amb càmera inclosa– i va publicar la història en portada amb el títol: “El metge assassí”. Acomiadat de nou, va tornar a Barcelona. La condemna encara va cuejar. El 2011, el seu cap encara rebia correus electrònics per alertar-lo sobre la classe de metge que havia contractat. D’acord amb la seva experiència, que és un termòmetre del sector mèdic, creu que la llei que es vol aprovar a l’Estat és molt necessària, però no serà suficient. Tot i que algunes enquestes fetes per col·legis de metges mostren un suport majoritari de la professió a què es reguli l’eutanàsia, “farà falta valentia i conviccions morals dels professionals”, assegura. Hourmann no s’oposa a l’objecció de consciència a l’eutanàsia, però defensa que també ha d’haver-hi una llista de no objectors: “els que estem a favor de prestar aquesta ajuda, ho hem de visibilitzar. Si no ho fem i ens contagiem de por d’aparèixer com Marco Hourmann, podem provocar que no es garanteixi el dret”.

Ja va explicar la seva història al llibre Morir viviendo, vivir muriendo, i ara fa un any va estrenar al Teatro de Barrio de Madrid l’obra Celebraré mi muerte (de Producción del Teatro del Barrio i Producciones del Barrio), on s’atreveix a representar-se a si mateix.

Res del que ha patit ha canviat les seves conviccions. “Si emmalaltim malament –reflexiona–, has de poder decidir on, quan, com i amb qui vols morir”. Per a Hourmann, l’eutanàsia és “el respecte absolut i total sobre el dret a la vida”. Després de tot, la pregunta és senzilla: “Per què no puc acomiadar-me amb els ulls oberts, fer-li un petó a la meva filla abans de marxar? Qui vol morir patint?”.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa

Articles relacionats