Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Qui són els 'secretes'?

Sobre el terreny operen agents encoberts dels Mossos d’Esquadra i del Cos Nacional de Policia espanyola, però també de la Guàrdia Civil, d’agències privades d’espionatge i de serveis secrets d’arreu del món

/ Arxiu

El jutge Adolfo Fernández Oubiña, titular del jutjat d’instrucció 14 de Barcelona, escrivia negre sobre blanc en sentència ferma l’any 1999 i en relació amb un atestat policial del Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació del Cos Nacional de Policia (CNP) espanyola: “Sembla redactat per l’afortunadament extinta Brigada Político-Social” del franquisme més que “per un cos policial pertanyent a un estat de dret”. I així era. El Grup VI no va ser res més que la continuïtat històrica de la Brigada d’Investigació Social (BIS), més coneguda com a Político-Social.

Els tètrics torturadors franquistes de la BIS van ser Eduardo Bóveda Quintela, Pedro Polo Borreguero i els germans Vicente Juan i Antonio Juan Creix, aquest últim entrenat per l’FBI dels Estats Units. Els Creix van planificar l’assassinat del guerriller Quico Sabaté, els interrogatoris dels fets del Palau de la Música i la detenció dels militants abertzales del procés de Burgos. Amb la caiguda del franquisme i l’aprovació de la Constitució de 1978, el règim va simular una depuració i Antonio Juan Creix va acabar la seva carrera segellant passaports a l’aeroport del Prat (mai va ser jutjat ni va trepitjar la presó), tal com revela el periodista Antoni Batista al llibre La carta. Historia de un comisario franquista (Editorial Debate).


Els germans Juan Creix van perpetrar durant el franquisme nombroses tortures als calabossos de la Via Laietana. Antonio Juan Creix va estar en actiu fins a l’any 1985 |Arxiu

Joves policies que havien arribat a la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana després de la mort de Franco van agafar el relleu en l’àrea d’informació, sense cap trencament, amb franquistes convençuts encara manant en diversos departaments del cos policial. A començaments dels anys noranta va despuntar per la seva habilitat en els interrogatoris i en les tècniques de captació de confidents el temut Jordi, qui ben aviat seria inspector del Grup VI, un subgrup de la Brigada Provincial d’Informació amb quaranta agents a les seves ordres. El Melenas, la Yonqui, el Mortadelo o el Sargento Carachafada eren alguns dels sobrenoms amb què els coneixien les seves víctimes. Jordi va ser denunciat per tortures en quatre ocasions, però mai va ser condemnat. En un dels casos en què hi havia més proves, l’acusació es va retirar just abans d’entrar a la sala de vistes. Més recentment, l’any 2016, se’l va tornar a veure gràcies a unes imatges que es van fer públiques de l’intent de captació del jove anarquista Quim Gimeno, a qui l’ara comissari volia fitxar com a col·laborador policial a canvi de diners i de beneficis en les causes penals que tenia obertes. Després d’aquell episodi, vuit persones més han denunciat haver estat víctimes d’aquesta mena de praxi policial.

Un dels actuals caps de l’Àrea d’Informació Interior dels Mossos participava en les manifestacions de l’MDT a finals dels anys vuitanta |Arxiu

És a mitjans de la primera dècada del segle XXI que el Grup VI comença a cedir poder a la incipient Divisió Central d’Informació (DCI) dels Mossos d’Esquadra, que, amb seu a Sabadell, arrenca el desplegament d’unitats d’informació a les nou regions policials de Catalunya. En els seus inicis, la DCI, el Grup VI i la Brigada d’Informació de la Guàrdia Civil van compartir una sala de coordinació a la comissaria d’Aiguablava, al districte de Nou Barris de Barcelona, però no va durar gaire. Algunes fonts asseguren que la rivalitat era tan forta que van estar a punt d’arribar a les mans.

Un dels fitxatges estrella dels Mossos va ser un militant independentista assidu, els anys 80, als actes de l’MDT

La DCI es fa forta a Sabadell i, de la mà del comissari Manel Castellví, creix fins a convertir-se en la Comissaria General d’Informació, amb nombroses àrees d’especialització i una estructura funcionària formada per unes 300 persones. Més tard arribarien les àrees centrals d’informació interior i exterior, amb les quals l’espionatge català s’especialitzaria en el seguiment i la captació d’imatges de militants de l’esquerra independentista, l’anarquisme, el sindicalisme combatiu i els moviments socials en general.

‘Jordi’, inspector del Grup VI de la Brigada Provincial d’Informació, s’ha especialitzat en la captació de confidents |Arxiu

Un dels fitxatges estrella de l’àrea va ser un militant independentista assidu a les manifestacions del Moviment de Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta. En algunes de les fotografies històriques de l’època se’l pot veure amb un mocador negre que li tapa la cara, quan encara no tenia vint anys. Ara ocupa un càrrec de responsabilitat a la Comissaria General d’Informació i, malgrat que trenta anys enrere es definia com a “anarcoindependentista” i havia estat detingut, des de l’any 2010 i fins a l’actualitat s’ha encarregat de fitxar i identificar in situ activistes, amb posteriors detencions o processaments judicials. A diferència del modus operandi del CNP, basat en la compra de confidents, els actuals secretes dels Mossos coneixen més i millor la militància de les organitzacions i compten amb una xarxa de fonts de major penetració territorial. Sens dubte, també juguen a favor seu els avenços de la tecnologia de captació d’imatges i els programes de reconeixement facial.

Durant la tardor de 2017 es va detectar una embrionària presència d’agents russos i israelians a Catalunya

La captació d’imatges és, precisament, una de les tasques encomanades a la Unitat Central d’Informació en Ordre Públic (UCIOP) dels Mossos d’Esquadra, amb certa autonomia respecte a la Comissaria General d’Informació i amb una finalitat específica: aportar material probatori a les causes judicials. De vegades també van de paisà, però no elaboren informes d’intel·ligència. El seu objectiu és aconseguir el màxim nombre de sentències condemnatòries quan se celebrin els judicis gràcies a les imatges i a les peces de convicció recollides a l’escenari dels fets: roba, pedres, ampolles o objectes amb empremtes dactilars.

De la mà de la llei antiterrorista

I com en qualsevol àmbit policial, i més quan hi ha competència entre cossos, entre els secretes també hi ha jerarquies. Les unitats d’informació de la Guàrdia Civil acostumen a estar presents al carrer, observant, però no es deixen notar gaire. No els interessa ni l’ordre públic ni els informes d’intel·ligència; només s’activen quan consideren que algú ha fet “el salt” i se’l pot acusar de terrorisme, malgrat la manca de proves. Cada cop que apareixen en escena ho fan de la mà de l’Audiència Nacional espanyola i mitjançant l’aplicació de la llei antiterrorista. Les seves dues últimes intervencions a Catalunya han estat l’operació contra Tamara i Adrià Carrasco el 10 d’abril de 2018 i la ràtzia contra membres dels CDR del Vallès i Osona el 23 de setembre de 2019.

Un inspector d’informació de la Guàrdia Urbana de Barcelona el 25 de març de 2018, barrejant-se entre manifestants a les protestes contra l’empresonament de Carles Puigdemont |Arxiu

No s’acaba aquí. Els cossos de policia local, sobretot la Guàrdia Urbana de Barcelona, compten amb unitats d’informació que poden ser especialment actives. En les mobilitzacions contra els empresonaments dels líders independentistes l’hivern de 2018 i en resposta a la sentència del Tribunal Suprem hi van jugar un paper destacat efectuant algunes de les detencions. No és estrany que es desplacin en bicicleta i que es camuflin amb vestimenta o simbologia mimètica a la que duen les persones que es manifesten.

I encara ens serà possible topar-nos amb tres tipologies més d’infiltrat: agents del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol, dels serveis secrets de les grans potències mundials i mercenaris a sou d’agències privades de seguretat i espionatge. Aquest últim és un sector a l’alça, ja que des de l’àmbit privat es poden fer coses que estan vetades al sector públic, més encara si venen de fora i abandonen el territori un cop finalitzada la missió. La contractació privada (mitjançant els fons reservats) és una pràctica cada cop més habitual dels governs de Rússia, els Estats Units, el Regne Unit, Israel, el Brasil o l’Estat francès. La tardor de 2017 es va detectar una embrionària presència d’agents russos i israelians a Catalunya. Una escalada del conflicte polític a casa nostra s’interpretava com una oportunitat de negoci. Quan es va donar per acabada l’operació Copérnico (liderada pels vaixells policials als ports de Barcelona i Tarragona), els mercenaris a sou de les agències privades també van marxar.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa