El primer dia de classe vaig fer el que faig tots els primers dies de classe: demanar a l’alumnat que em conten per què estudien valencià. De vegades em sap greu formular aquesta qüestió: abunda la percepció que al que pregunta una professora només se li poden donar respostes correctes o incorrectes i no voldria que se sentiren examinats —o pitjor, jutjats— des del primer moment. M’agrada fer-ho, però, perquè em permet conèixer millor les persones que tindré al davant durant huit mesos i perquè m’ajuda a entendre què els du a ocupar un seient de l’aula durant 4 hores setmanals. Enguany, l’interès que s’amagava darrere de la qüestió possiblement era més sincer que mai.
Havíem començat el curs amb un regust amarg: aquest setembre a les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) valencianes es materialitzaven unes retallades sense precedents. Aquesta, en paraules de Conselleria d’Educació, “optimització dels recursos” no només impossibilitaria a milers de persones aprendre llengües en la pública, sinó que enviava unes quantes desenes de companys al carrer i es carregava la funció de cohesió social inherent a les EOI en eliminar molts grups presencials en favor de l’ensenyament en línia.
L'”optimització dels recursos” no només impossibilitaria a milers de persones aprendre llengües en la pública, sinó que es carregava la funció de cohesió social inherent a les EOI en eliminar molts grups presencials en favor de l’ensenyament en línia
A tot açò se li sumava l’anunci, a escassos dies de començar les classes, de l’eliminació del requisit lingüístic per a alguns cossos docents i de l’acreditació de títols de B2 i C1 de valencià per la superació de l’ESO o el Batxillerat. Aquesta homologació és problemàtica per tantes raons que van més enllà d’allò purament sociolingüístic que no sabria per on començar a enumerar-les. De nou, es posava el focus on no tocava i el debat tornava a girar únicament i exclusiva al voltant de títols i certificacions. S’obviava, així, una vegada més que la diglòssia que pateix el valencià exigeix bastant més complexitat no només en l’anàlisi de la situació, sinó sobretot en l’aplicació de polítiques públiques que pretenguen subvertir-la.
Volia desoir les veus més funestes que auguraven —si no sentenciaven— la mort del valencià, però en assabentar-me de les mesures em va entrar molta por: por a noves retallades, por a deixar d’escoltar —encara més— la llengua pels carrers de València, por que deixaren d’entendre’m —encara més— quan la parle, por a no tindre garantits els meus drets lingüístics i, com a docent, por a tindre les aules buides. En un context de desprotecció i menyspreu totals a la llengua per part de les institucions i de davallada dels usos socials, no podia deixar de preguntar-me qui voldria estudiar valencià. Però el primer dia de classe, amb el regust amarg a la boca i la il·lusió per tornar a començar a la panxa, vaig fer el que faig tots els primers dies de classe: demanar a l’alumnat que omplia l’aula que em contaren per què estudien valencià.
Em trobava en A2, el nivell inicial, on només han quedat lliures 9 places de les 145 ofertades. En aquests grups, on la protagonista de l’espai és la diversitat de procedències dels ocupants de les cadires, la pregunta es torna especialment interessant. Els motius que els porten a seure-hi són tan diversos com les realitats que els acompanyen. Enguany, un dels més repetits ha estat el de voler arrelar a la ciutat on viuen. Moltes i molts ho fan per amor: no volen que les seues amistats canvien de llengua només perquè hi són presents, volen parlar la llengua de les seues parelles i de les famílies de les seues parelles.
Els motius que els porten a seure-hi són tan diversos com les realitats que els acompanyen. Enguany, un dels més repetits ha estat el de voler arrelar a la ciutat on viuen. Moltes i molts ho fan per amor
Un alumne d’Alemanya ens conta que la vida política dels moviments socials de la ciutat es fa en valencià i que ell vol formar-ne part. Una alumna de Filipines ens explica que vol parlar-li en valencià a la seua filla; també una de valenciana, d’ascendència manxega, diu que no vol que a la seua filla li faça vergonya parlar valencià com li ha passat a ella “tota la vida”. Molts altres alumnes arriben moguts per ampliar oportunitats laborals, per poder dirigir-se als clients en la seua llengua o als pacients o, com em conta una alumna de Colòmbia, per comunicar-se millor amb “els iaiets” de la residència on treballa. Altres vegades és un simple “perquè sí, perquè m’agrada”. Em trobe també amb un parell d’alumnes jubilats, valencians, que no han pogut ser alfabetitzats mai en valencià i ara que tenen temps aprofiten per recuperar el que se’ls havia negat: escriure en la llengua que sempre han parlat.
No ho saben, però les seues respostes són bàlsams que em calmen i m’emocionen. És difícil no fer-ho en veure com gent vinguda d’arreu de l’Estat i del món s’acosta amb tant d’interès i respecte a la llengua que els poders polítics d’aquest País s’entesten a menystenir. Els escolte i m’adone que les seues raons teixeixen la història recent de la ciutat. Els escolte i pense en com de difícil ha de ser per a algunes encabir les classes en un horari setmanal impossible. Així m’ho confirmen unes quantes que s’hi queden al final de la sessió a explicar-me una mica angoixades que treballen a torns, que tenen criatures, que això, que allò, i que sovint arribaran tard o se n’aniran abans o no hi podran vindre. Les escolte i pense en les que voldrien ser-hi, però no poden perquè el sistema les deixa fora.
Amb veu calmada però ferma em conta que per a moltes és realment difícil, sinó impossible, inscriure’s a una EOI. Desplace l’interrogant i ja no em pregunte qui voldria estudiar valencià, sinó qui pot fer-ho
Per formalitzar la matrícula en una EOI, cal un DNI o un NIE i cal temps, dues coses de què moltes persones que han migrat fins a València no disposen. M’ho explica Marcela, alumna meua, colombiana, treballadora social i activista. Li pregunte amb la confiança que ens concedeix tornar a compartir aula per segon any consecutiu quins creu que són els entrebancs que les persones migrants troben a l’hora d’estudiar valencià.
Amb veu calmada però ferma em conta que, des de la seua experiència i des de les que ella té a la vora, per a moltes és realment difícil, sinó impossible, inscriure’s a una EOI: bé perquè hi arriben amb visat d’estudiant, bé perquè la seua ocupació laboral no els deixa hores a la setmana per fer gairebé res que no siga faena —com és el cas de les treballadores en règim d’internes— o bé per moltes altres situacions que m’explica i que, des del privilegi que ens atorga la blanquitud, no podem ni imaginar.
Ens cal repensar molts aspectes de l’ensenyament públic d’idiomes si, des de les aules, pretenem contribuir que es garantisquen els drets lingüístics de totes les persones que habitem el País Valencià i evitar el que passava als 60, quan l’autoodi lingüístic donava la benvinguda als migrants d’arreu de l’Estat sense permetre’ls fer seua una llengua tampoc no s’estudiava a les escoles. Llavors desplace l’interrogant i ja no em pregunte qui voldria estudiar valencià, sinó qui pot fer-ho.
