Racisme de porter, racisme d’empresa

Un periodista acompanya dos joves algerians a la sala Jamboree i comprova com se’ls impedeix l’entrada amb el fals argument que no són “a la llista” de convidats. Constatem, així, la discriminació per raons ètniques a la nit barcelonina
25/01/2017

Amb només tres paraules, una nit de festa se’n pot anar a fer punyetes. “Tu no entres”. D’aquesta manera, el porter demostra el poder de la seguretat privada sobre els nostres caps de setmana. El 2014, SOS Racisme va voler corroborar que aquestes tres paraules s’aplicaven de manera discriminada sobre diferents perfils, en funció de l’aspecte, amb resultats clarificadors: si fas pinta de llatí, magrebí, subsaharià o gitano, tens més dificultats per accedir a algunes discoteques de Barcelona. La Directa els va acompanyar en aquella ocasió i, enguany, hem volgut repetir l’experiència amb una parella de nois algerians a dues de les discoteques que llavors van posar pegues als nois magribins. No amb voluntat de rèplica ni de veritat sociològica, però sí amb curiositat periodística per saber quines són les actituds del personal que treballa per les discoteques que ja es van apuntar com a discriminadores.

Els joves Hocine i Ali intenten accedir a la sala Jamboree, però els porters els demanen si estan ‘a la llista’ / ESTEL·LA MARCOS



Els dos nois a qui acompanyem són Hocine i Ali, trenta anys i escaig, barcelonins des de fa dues dècades, que confirmen que estan acostumats a viure en la seva pell el que relata l’informe. Parlen dels clubs de la platja –Opium, Catwalk– i diuen que seria interessant anar-hi per veure com va la cosa perquè mai no els deixen passar. Ens quedem a Ciutat Vella, tanmateix. Sota la pluja, ens posem a la cua de la sala Boulevard, on acaba la Rambla dels Caputxins i comença la de Santa Mònica, a l’edifici de l’antic Teatre Principal. Farem veure que no ens coneixem i anirem separats per no interferir en la reacció dels porters. Davant d’ells, hi ha un grup de nois i noies negres que no tenen problemes per entrar, malgrat els comentaris que sentim que fan els porters quan ja no hi són. “Ara, l’Obama ja no podria entrar”, fa broma un d’ells fent referència al canvi de president als EUA. “Encara sort”, diu l’altre amb menyspreu. “No s’han de mesclar zebres i cavalls” és la frase que remata la conversa. I és el torn d’Hocine i Ali, que esperen quiets i impecablement vestits. El porter els mira fixament als ulls, un per un i amb pausa, i els deixa entrar, tot i que no és habitual segons el que contaven els mateixos nois i la prova de situació de 2014. Quan entrem nosaltres, també sense problemes, constatem que, dins la discoteca, hi ha gent amb perfils molt diferents i que no només són turistes. Filipins i pakistanesos del barri comparteixen espai amb els nostres dos subjectes, juntament amb la marabunta que només hi ha vingut de visita. En aquest cas i pel que hem observat a la porta, el racisme dels porters, el de la brometa rutinària i el menyspreu, no va en paral·lel amb la política de l’empresa. Si més no avui, si més no aquest cop.

Els dos nois a qui acompanyem són Hocine i Ali, trenta anys i escaig, barcelonins des de fa dues dècades, que confirmen que estan acostumats a viure en la seva pell el racisme

El juliol de 2014, SOS Racisme va enviar una carta a Boulevard, en què relatava els fets succeïts i explicava que, al jove marroquí de la prova, “el porter li va impedir l’entrada preguntant-li si estava la llista”. Els nois gitanos no van tenir problemes; al noi equatorià, li van demanar passaport i NIE i, al jove senegalès, li van vetar l’entrada amb l’argument que “a la discoteca no s’hi va sol”. L’organització antiracista reclamava explicacions i que es prenguessin les mesures pertinents per “depurar responsabilitats”. Dos anys i mig més tard, a la mateixa discoteca, tot i que no es pot generalitzar, han deixat passar els dos nois algerians.
 

Un informe de SOS Racisme ho alertava

Caminem uns metres amunt i arribem a la plaça Reial, on, malgrat el fred i la pluja, s’amunteguen centenars de persones. La discoteca per excel·lència d’aquest indret, amb gairebé seixanta anys d’història, és el Jamboree. Els dos nois coincideixen amb l’informe de SOS Racisme que és el local més restrictiu i discriminatori per motius de procedència. “Mai no ens deixen entrar, als magribins”, afirmen els algerians, però, segons el testing de situació, no són els únics: cap dels subjectes de la prova no hi va poder entrar... excepte els catalans. La cua és llarga i el fred, intens; l’alcohol ja es comença a percebre a l’alè del personal. Grups i parelles de tot arreu esperen el seu torn; parlen idiomes diversos, però tenen una cosa en comú: si no són catalans blanquets, són turistes atrets per la bona fama del local. Russos, italians, australians i nord-americans amb diferents colors de pell. Aparentment, ningú no diria que l’entrada dels nostres amics algerians al local hagi de suposar cap problema, però, només ficar-se a la cua, amb prou feines cinc minuts després, un noi amb jaqueta grisa que volta la cua de dalt a baix amb aires de patruller se’ls mira de manera inquisidora. Ells, a peu dret, quiets i sense obrir boca, torcen el cap i el miren encuriosits, sense agressivitat ni provocació. “Tot bé?”, pregunta el patruller. “Sí, sí, tot bé”, responen els nois. Sense més polèmica, el noi enfila la cua cap a la capçalera, a la zona on hi ha els porters, que probablement són els seus companys de feina. Víctima de l’avorriment de la cua i de la temperatura, Hocine comença a xerrar amb el grup de nord-americans que té al davant, que responen festivament i accepten de bon grat ser amics durant els propers minuts, fins que la cua s’acabi i tots plegats es dissolguin a la pista de ball. Tot normal, tot molt propi d’una cua de discoteca.

Darrere meu, dues noies soles es pregunten si val la pena fer la cua, si valdrà la pena entrar... i pensen en altres possibilitats, entre elles, el Boulevard. Com que venim d’allà i ens ho han dit, els comento que, pel que sé, fins a les dues, les noies entren gratis –un altre exemple de discriminació, tot i que transcendeix l’objectiu d’avui. Amb un somriure no del tot sincer, la de l’esquerra em diu que no, gràcies, que el Boulevard “sempre està ple de mohameds”. Tot esperant que Hocine i Ali no hagin sentit la barbaritat, de sobte, canvia el focus del racisme de la discoteca al racisme de la clientela (de l’empresa i el porter a tots plegats). Giro el cap dissimulant l’ensurt i s’acaba la curta conversa.

En el cas de la sala Boulevard i pel que hem observat a la porta, el racisme dels guardes, el de la brometa rutinària i el menyspreu, no va en paral·lel amb la política de l’empresa

En general, el dret de no discriminació per motius de raça, sexe, religió o opinió està protegit per la legislació, tant europea com espanyola i catalana. I tot i que –tal com afirma el mateix informe de SOS Racisme– en termes abstractes “el principi d’autonomia de la voluntat que regeix tota relació privada” pot xocar amb el d’igualtat, la regulació catalana dels espectacles públics i les activitats recreatives especifica que l’exercici del dret d’admissió “no pot comportar, en cap cas, discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió, discapacitat, orientació sexual, identitat de gènere o qualsevol altra condició o circumstància personal o social de les persones usuàries dels establiments i dels espais oberts al públic, tant pel que fa a les condicions d’accés com a la permanència en els establiments i a l’ús i gaudi dels serveis que s’hi presten”. A l’hora de provar judicialment si hi ha hagut discriminació per algun d’aquests motius en un club nocturn o a qualsevol tipus d’establiment amb control d’accés, el problema és que gairebé mai no s’expliciten els motius reals per part dels porters. Qualsevol excusa, doncs, esdevé útil: des de l’aforament complet fins a la famosa llista.

En aquesta ocasió els joves algerians van poder entrar a la sala de festes Boulevard / ESTEL·LA MARCOS


En el nostre cas, quan Hocine i Ali arriben a l’entrada, els porters –tres o quatre homes grossos que vigilen en totes direccions– deixen clar amb el seu llenguatge corporal que allò és un No com una catedral. Tot i que aquest cop venien parlant entre ells, els nois no han aixecat la veu ni han mostrat cap actitud diferent de la de qualsevol persona de la fila. En definitiva, no han donat motius objectius per ser bloquejats. L’home que tenen just davant –potser el més intimidant de tots– els pregunta si són “a la llista”. “No, a quina llista?”, pregunta Hocine. “A la llista, a la llista; si no sou a la llista, no podeu passar”. Llavors, l’algerià contesta que no n’hi ha, de llista, i la cosa es posa un pèl més tensa perquè tothom sap que, a l’autoritat, no se la qüestiona. “Tu saps segur si ets a la llista? Jo sí que ho sé i no hi ets”, respon el porter. La resta de personal de seguretat comença a acostar-se, mentre Ali agafa el seu amic per l’espatlla i li demana que ho deixi estar. “No” –i segueix encarat a la porta. Llavors, la mola imponent intenta amagar el menyspreu que sent i pregunta al jove d’on és. “D’aquí”, contesta Hocine. “Tu no ets d’aquí”, li respon. I tot seguit afegeix:“Per mi ets guiri igual”.


Per no aturar la cua, el porter m’obre pas, sense que li importi que entri sol a la discoteca i sense preguntar-me si el meu nom apareix a la llista. Darrere meu, després d’uns moments d’enfrontament tensos, Hocine desisteix i, com tantes altres nits, marxa de la cua sense poder entrar a la discoteca.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

'Segurates' fora de la llei

dimecres, 25 gener, 2017

L’informe sobre la seguretat privada a Catalunya elaborat pel Síndic de Greuges l’any 2016 detecta nombrosos problemes d’intrusisme en el sector i alerta que les administracions p

Què poden fer i què no poden fer

dimecres, 25 gener, 2017

La recent modificació legislativa que, circumstancialment, atorga la condició d’agents de l’autoritat als vigilants de seguretat quan actuen en operatius supervisats per un cos policial