Impressions

Radicalitzem-nos

04/09/2017

“'Si no estàs indignat és que no estàs prestant atenció”
(Última frase a facebook de Heather Heyer, atropellada per un supremacista en Charlottesville-Virginia el 12 d’agost, quan participava en una manifestació antifeixista) 
 

Jo sí tenia por. Molta. De tornar a escriure. Si lo que vas a decir, no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir. De tantes frases mítiques de El Último de la Fila que porto incorporades, aquesta em forada el cap, com un picot, des del 17 d’agost. I resulta, tot just ara ho he descobert, que era, que és, un proverbi àrab. No lo vayas a decir. No lo vayas a decir. Si tenia por d’escriure, ara més.

Malson de columnista és que la vida no et deixi ni es deixi escriure. No tenir temes. I aquest estiu en sobraven. Els 11 de Vueling. Els supremacistes de Charlottesville. Els iaios amb alzheimer. El que es va perdre i va aparèixer mort a L’Hospitalet, o l’altre, de 78 anys, que van trobar abandonat perquè el seu cuidador, de 71, s’havia mort abans. Aquell bot a les costes líbies fotografiat per Santi Palacios, tan groc i brillant que semblava llençar-te a la cara les tretze persones mortes que contenia, tan negres, tan nues, tan aixafades, tan cremades. Les tretze persones que no va poder rescatar Open Arms. Una d’aquelles ONG que el ministre Zoido, campió mundial de la indecència, va dir que fomenten la immigració il·legal. Sobraven temes aquest estiu de merda per aquest final de merda. Un atropellament? Un atemptat? De debò? Aquell instant que et corre més angoixa que sang per les venes. On són tots els meus? No poden estar a les Rambles. No hi van mai. No sigui cas que just avui. Per què coi no està connectat? Per què no agafa el puto mòbil? Aquell instant etern que només s’acaba quan el whatsapp et torna els teus més teus sans i estalvis.

Mai tanta informació i tants canals de comunicació havien provocat tanta ignorància i tan poc diàleg. Còctel demoníac d’infraperiodisme, guetos virtuals i analfabetisme internacional

Malson de columnista és repetir-se i difícil no fer-ho quan la realitat es repeteix. Em rellegeixo a mi mateixa. Guerrilleres de Kobane. Je suis stupefait. Alerta 4. Under attack. És que tinc res més a dir ara que tothom ja és expert en lluita antiterrorista? Vergonya d'escriure. Vergonya d'opinar. Vergonya d’embotar i embrutar més els sentits. Mai tanta informació i tants canals de comunicació havien provocat tanta ignorància i tan poc diàleg. Còctel demoníac d’infraperiodisme, guetos virtuals i analfabetisme internacional que ens ha inhabilitat per escoltar, raonar i entendre. Imposició sense oposició del relat policial. Immaduresa política patològica. Argumentaris de protozoo.

Però precisament perquè tinc por i vergonya d’escriure, escriuré. Com sempre. I perquè malgrat no haver complert del tot amb el guió macabre – atemptat-recompte de víctimes-rituals col·lectius de dol-manifestacions unitàries que legitimin noves declaracions de guerra-, ens han colat massa gols. Radical és mal. Abatre és bien. I quan més aviat millor. Per tancar el tema. Per eradicar la por. Per tornar a la feina. A la normalitat. A l’anormal normalitat global. Que no s’aturi res ni ningú durant massa temps. Que no tinguem massa temps per pensar. I encara noquejats, que necessitem una política de defensa “homologable i sense complexos”. Claro que sí guapi. Ara que en la lluita contra el terror és més útil baixar de youtube els tutorials de com fer bombes que llegir els cables de la CIA, volem més policia. I ja posats militars. Catalans. Per ser un país súpernormal. Qui s’allistaria a un hipotètic exèrcit català? Els fills dels diputats? O els dels immigrants? I sí, fastigosos els titulars manipuladors espanyols. Però tant com els titulars que, amb desenes de turistes encara als hospitals, ens recorden que tot bé, que en tenim molt més, que no hi hagut cancel·lacions. Circulin.

No és que no s’integrin. És que durant massa temps li hem dit integració a quelcom que no ho era. A alguna cosa que sona més a concessió que a dret

Terroristes catalans. Fa mal escriure-ho. Integrats integristes. Tan valents que mai no van sols. Ni a París ni a Barcelona. Tres Aaalla, dos Abouyaaqoub, dos Hychami, dos Oukabir. No és que no s’integrin. És que es desintegren. I desintegren les seves famílies. I jo plorant amb la Haifa Oukabir perquè com a filla de migrants, i com a germana gran de quatre tios, no m'imagino pitjor càstig que sortir allà, a la plaça pública, amb els germans morts i la culpa cobrint-te més que el hiyab. No és que no s’integrin. És que durant massa temps li hem dit integració a quelcom que no ho era. A alguna cosa que sona més a concessió que a dret. A deixar-te viure a l’habitació del servei. O a la caseta del gos. Com pot convertir-se en un assassí un nen amb un grau superior d’electromecànica, amb un contracte de currito, parlant un català amb accent i jugant a l’equip local de futbol? Com pot preferir ningú cap altre paradís?

Radicalització exprés. Bonica mentida. 211.384 persones marroquines a Catalunya, segons Idescat. Fa 50 anys que viuen amb nosaltres. La comunitat que va arribar abans, la més nombrosa, la més repartida per tot el territori, la que ens regala la majoria de catalans d’origen no català. Només per això el Marroc ens hauria d’interessar. Hauria d’aparèixer cada setmana als nostres telenotícies. Però no. Parlem d’ells amb un esquematisme ofensiu i ens importa zero per què porten dècades sortint del seu país o protestant al Rif. I diu el Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i la Feina de la UAB que van pringar més que ningú amb la crisi. Els més afectats. Els menys acceptats. La nostra islamofòbia de baixa intensitat molt més arrelada que ells. I ara amb l’atemptat són 11 de 211.384, però de nou tots sospitosos. I centenars d’educadors i educadores dient-los que tenen les mateixes oportunitats, però viuen veient morir als seus pares sense haver-les ni tastat aquestes mateixes oportunitats. Quantes musulmanes formen part del nostre grup d'amics? Quants marroquins li pinten la cara als nostres fills al casal? És la ràbia de començar sempre amb menys cartes totes les partides. El neguit permanent d’haver-te de guanyar un espai. La por a perdre-ho tot al primer error, de ser sempre, pensis el que pensis, i facis el que facis, el moromierda o la morita. És amb això que juga Daesh. I arrenca segles enrere. D’exprés, res.

Preocupem-nos si no ens han arribat missatges racistes. Preocupem-nos perquè això vol dir que ja no compartim cap espai ni pensament amb ells. Que ja vivim en universos paral·lels

On és la sorpresa? La nostra societat, el nostre món, és una màquina de crear víctimes botxins. El crit espontani, el “No tinc por”, no pot ser una provocació, ni quedar-se en lema buit ni naïf. Ha de ser el nostre pla de treball, de pensions, de futur. Perquè com diu la Vallecillos, no va de no tenir por, sinó de compartir-les totes. Aquella primera i universal quan repasses mentalment on són els teus. I també les d’aquells que tenen més por. Les de les mares i germanes musulmanes. I les de tants veïns i veïnes de musulmans. No podem marxar dels pitjors barris ni dels pitjors grups de whatsapp. Preocupem-nos si no ens han arribat missatges racistes. Preocupem-nos perquè això vol dir que ja no compartim cap espai ni pensament amb ells. Que ja vivim en universos paral·lels. Com l'Amèrica educada i els votants de Trump. Com la City cosmopolita i els votants del Brexit. Com l’Europa solidària i les persones que microfinancen vaixells racistes contra els refugiats. Preocupem-nos perquè no entendrem mai perquè massa gent respecta els supremacistes o als terroristes youtubers perquè “almenys” ells fan alguna cosa per canviar les coses.

Diu l'Hanna Arendt que el mal mai és radical, que només és extrem: “Està mancat de profunditat. S’estén com un fong per la superfície. El pensament tracta d’anar a les arrels i en el moment que s’ocupa del mal no troba res. Això es la banalitat. Només el bé té profunditat i pot ser radical”. Buenismo en vena. Raonat i sense complexos. Per l’Ana Maria, la Carmen, l’Elke, el Bruno, l’Ian, el Jared, el Julian, el Luca, la Lurdes, la Maria, el Paco, el Pau, la Pepita, la Silvina, el Xavi, per la senyora alemanya de la qual no he sabut trobar el nom, i pels milers de morts d’arreu radicalitzem el bé. Recordem-lo, recomptem-lo. L’abraçada del pare del Xavi, el nen assassinat, i el imam de Rubí. La convicció i la serenor d’un. Les llàgrimes de l’altre. A tothom que es va llençar a ajudar la gent estirada pel terra sense saber què passava. I a la gent que va oferir refugi, aigua, acompanyament als que fugien. I als precaris d'Eulen que van aturar la vaga. I a tots els treballadors i treballadores que van col·laborar sense esperar que els donessin ordres ni permís per fer-ho. I al periodista que havia estat segrestat per AlQaeda i que, a anys llum dels seus trolls racistes, els rebatia amb educació i paciència. I a les desenes de persones que van abraçar a l'amic d'una víctima que plorava desconsolat a la Virreina. I a la musulmana exitosa que va donar les gràcies públicament a la seva mestra de l'aula d'acollida. I a la mestra de l'aula d'acollida que, jubilada, acompanya ara a la mare de la noia musulmana exitosa. Radicalitzem el bé. Radicalitzem-nos.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: