Les que fa anys que estem en la lluita contra la precarització laboral a les facultats sempre hem sabut que la nostra lluita prenia tot el sentit si quedava absolutament lligada a la defensa de la universitat pública. Sabíem que la precarietat era part de l’aposta neoliberal que finalment s’ha imposat. Aquesta implicava inevitablement que l’empresa privada passés a ser un actor protagonista en òrgans universitaris, com els consells socials, en el finançament de la recerca, i també dels ensenyaments. I així ha sigut. Càtedres d’empresa, recerques i beques patrocinades per companyies privades (com Repsol, Endesa, Bayer o Telefónica) i per entitats financeres (com Santander o CaixaBank), són avui una realitat, i s’ha assumit que tot plegat forma part de l’ordre natural. L’aliança entre empresa i universitat ha deixat espai perquè l’administració pública pugui reduir la seva despesa, però ha fet que el que s’investiga i s’ensenya no sempre sigui d’interès públic. “Públic” és gratuïtat i condicions laborals dignes, però també ha de ser garantia que el que fem revertirà en el benestar de la gent treballadora, en el seu sentit més ampli.
La ingerència de l’empresa ha anat acompanyada de la instauració d’un model universitari gerencial. En comptes de parlar de la passió per la lectura, el debat, la recerca i l’escriptura, avui es parla de crèdits, de competències, d’innovació, de transferència, de rànquings i d’outputs i inputs. Aquest vocabulari que es normalitza –sense gaires veus crítiques– condiciona totes les formes de concebre i practicar l’ensenyança i la recerca. Així, la imposició de la universitat-empresa suposa tot un procés de desmobilització intel·lectual que genera una profunda despossessió de referències culturals, polítiques i històriques i dona lloc a una ruptura amb el món que ens precedeix i a unes limitacions en la lectura i l’escriptura del present i del futur.
És així com l’estudiantat es converteix en mer client a qui es demana que pagui matrícules impròpies d’un servei públic, que es desenvolupi com a “capital humà” per entrar en un futur mercat de treball segmentat i precaritzat, i que, en acabar cada assignatura, comenti si el producte final ha estat del seu grat, però se’l deslegitima quan planteja protestes plenes de contingut. A la vegada, a bona part del professorat se li imposa la precarietat vital, mentre que, sota el paraigua de la “justa” meritocràcia –que “reté el millor talent”–, se’l sotmet a sistemes d’avaluació en què la quantitat ocupa la centralitat. S’imposa així una lògica d’acumulació de “papers”, d’estades a l’estranger i d’altres mèrits que degraden el saber i el debat a favor de l’acumulació d’ítems en el currículum, cosa que indueix a la creació d’uns subjectes que han de ser bons empresaris de la seva vida acadèmica.
Per sort, enmig de tot plegat, encara hi ha algunes aules on es vibra pels debats que s’obren, treballadores que no callen enfront de la precarització, professorat que encara creu en la importància de la lectura i de l’anàlisi, estudiants que clamen perquè es trenquin relacions amb empreses responsables del genocidi palestí i creix el nombre de recerques amb perspectiva feminista, ecologista i descolonial. Són resistències que necessiten trobar el seu comú denominador, que no és més que la defensa i l’apropiació d’allò que és nostre, d’allò que és “públic”. I això requereix la internalització de l’externalitzat, de la fi de la ingerència de les empreses a la universitat i de la fi del model gerencial que se’ns ha imposat.
