Ens trobem en una sala petita. Som poques persones, totes dones, d’edat i procedència diversa. En algunes encara s’aprecien trets d’un antic inquilí, en d’altres no en queda rastre. Totes elles coincideixen en què, de vegades, la biologia és molt supèrbia i quan neixes en el cos on no et tocava néixer, te n’adones com és de tossuda. Les dones trans saben el que això vol dir i s’han reunit per parlar-hi. Totes han decidit emprendre un camí costós i en són molt conscients.
Comencen etapes d’hormonació, seguiment psicològic i, si es vol, cirurgia. L’últim estadi és un dels més importants, almenys, per a un 90% de les dones trans que passen per la pionera Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic a Barcelona. La cirurgia s’anomena vaginoplàstia i consisteix en la modificació dels genitals de naixement pels del gènere amb el qual t’identifiques. A Catalunya, per la via de la sanitat pública, es pot realitzar únicament als quiròfans del Clínic, des de l’any 2008. A Catalunya, per la via de la sanitat pública, es pot realitzar únicament als quiròfans del Clínic, des de l’any 2008, tot i que l’Hospital Universitari de Bellvitge i els Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona han anunciat que estan preparats per a realitzar vaginoplasties i, que en breus també oferiran aquesta cirurgia. D’aleshores ençà, l’operació ha estat sota el punt de mira d’una dotzena de dones trans. Quatre d’elles han parlat per a la Directa.
“Al cap de tres setmanes em queia el clítoris”
Tina Recio fa sis anys que es va fer la vaginoplàstia. Portava dos anys en llista d’espera quan va decidir buscar alternatives. Quan va aixecar el cap per cercar opcions, es va trobar amb dues clíniques privades amb preus massa elevats i, sumat al tracte poc personal que va rebre, no van convèncer-la. No era, però, una qüestió d’espera només sinó de desconfiança cap al sector públic. “Coneixia diversos casos de dones que havien passat pel quiròfan de la pública i no havien tingut els resultats esperats”, diu Recio. Això la inquietava i després d’investigar-ho va arribar a la conclusió que es tractava de “vaginoplàsties fallides” amb un resultat molest i insatisfactori.
Un d’aquests casos és el que denuncia Yolanda Terol. Amb 53 anys i després de mesos en llista d’espera van operar-la. Després de tres hores al quiròfan i cinc dies a l’hospital van arribar els problemes postoperatoris. “Al cap de dues setmanes em queia el clítoris. Vaig anar a urgències i l’únic que van donar-me va ser Betadine. Cap punt. Tres dies després em va caure”, conclou. El seu resultat retrata el tipus de vagina que Tina Recio reconeixia com a vaginoplàstia fallida. “Era un despropòsit de genitals, gens naturals ni funcionals”, diu Terol, que avui assegura no tenir clítoris, llavis superiors ni menors. L’operació ha limitat la seva vida sexual perquè, entre altres coses, tenir pèl intern no extret de l’operació li provoca més dolor que plaer, assegura. Tot i això, el seu cas, com els que coneixia Tina Recio, va quedar silenciat. Ambdues asseguren que hi ha més complicacions que no es fan públiques ni es denuncien. La por, la vergonya, la incertesa i el que diran influeixen a l’hora de no fer-ho i, encara més, quan t’has enfrontat tants cops a una societat que no t’accepta. “No volia ficar-me en un enrenou contra un metge de la sanitat pública amb més garanties de perdre que de guanyar”, diu Yolanda Terol. I va conformar-se.
Poques queixes però molt soroll, segons el Clínic
Marta Reina, primera mossa d’esquadra transsexual, també va sentir parlar d’aquests casos mentre estava a la llista d’espera. Ella, com Tina Recio, va investigar-los, va parlar amb noies que mai no ho van denunciar –i de fet volen seguir sota l’anonimat– i va observar la imatge de vagines que no volia tenir. Reina parla d’una pràctica ambigua on no es compleixen les garanties pròpies de la vaginoplàstia, com el temps de cirurgia o l’estança a l’hospital. Al Clínic, una dona que entra al quiròfan per fer-se el canvi de sexe hi pot estar fins a tres hores i, posteriorment, cinc dies a l’hospital fins que torna a casa. A altres països, com ara Tailàndia, on regnen les clíniques especialitzades en aquesta pràctica, una dona pot estar fins a cinc hores a quiròfan i un mes sencer recuperant-se a l’hospital. Les diferències en el temps permeten precisar la tècnica, el tall i la forma de la vagina perquè “compleixi una funció biològica i estètica correcta”, sosté Reina, que ha decidit marxar al país asiàtic per fer-se allà la vaginoplàstia, tal com va fer Tina Recio el 2010.
Al Clínic, una dona que entra al quiròfan per fer-se la vaginoplàstia pot estar-s’hi tres hores i després cinc dies de postoperatori. A les clíniques de Tailàndia la recuperació hospitalaria pot durar un mes sencer
Tanmateix, les complicacions poden sorgir a qualsevol mena de cirurgia i hospital. Sobre això, la psiquiatra Esther Gómez, de la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’hospital Clínic explica que aquests possibles casos no són la norma però, que “els pocs que hi ha fan molt soroll”. A més, assegura que Catalunya, com també Andalusia, són territoris pioners en oferir l’operació per la via pública. Per això, li sembla injust que des del col·lectiu trans es carregui contra el sistema sanitari de tota la ciutadania. “No haurien de parlar tant ni tan malament perquè és un repte que la vaginoplàstia s’estigui aconseguint fer a Catalunya, mentre que a altres comunitats autònomes no hi ha res”, els respon.
Criteris de selecció discutits
Però, no es tracta només de complicacions postoperatòries sinó d’unes llistes d’espera que també han causat descontent entre el col·lectiu. Segons que aclareix la presidenta de l’associació TransBaix Power, Rosa Maria Maristany, actualment, les llistes d’espera s’han unificat entre les que procedien del Clínic i les de Trànsit, unitat que pertany a Catsalut, i per tant, hi ha més de mil persones que esperen ser operades. A mesura que aquestes persones es deriven als hospitals que realitzen la cirurgia, entraran en una segona llista d’espera que gestionarà el centre sanitari en qüestió. El mínim d’espera són cinc anys i el màxim quinze perquè, com diu l’endocrinòloga Irene Halperin, també de la UIG de l’Hospital Clínic, els recursos són molt limitats.
El 2008, quan es van començar a realitzar vaginoplàsties hi havia quinze places per any i el 2012 la crisi va fer que passessin a ser set. “El temps d’espera no es comunicava a les pacients perquè podia ser desesperant”, afirma Gómez. A més, el CatSalut va instar als professionals de la medicina a establir uns criteris de priorització amb l’objectiu de seleccionar aquells casos més beneficiosos per a la persona i pel conjunt de la societat. “Qualsevol criteri de priorització suposava un greuge però, alguns podien ajudar a fer menys injusta l’espera”, diu la doctora Halperin.
Verónica González va xocar amb el mur d’aquests criteris el 2016. Portava sis anys a la llista quan d’un dia per l’altre van passar a quiròfan a una noia que en portava tres. “Vaig reclamar i van dir-me que m’havien tret de la llista perquè ja havia fet els 50 anys”. Però no va ser l’únic criteri: no tenir família al país i estar a l’atur van ser altres raons que van donar-li, segons que relata. “Vaig trobar-me amb més discriminació dins la sanitat pública que en la pròpia societat”, assegura Verónica González que, davant d’això, no va quedar-se de braços plegats: va reunir més de 25.000 firmes a favor seu, va contactar amb l’Oficina del Defensor del Poble i, va provocar un enrenou mediàtic que va obligar al Conseller de Salut d’aleshores, Antoni Comín, a intervenir. Al cap d’uns mesos van operar-la. Per a Marta Reina aquests criteris de selecció només responen a la voluntat de fer negoci amb la transsexualitat. “S’intenta que les dones amb una renda mitjana-alta marxin a la privada”, afirma. Actualment però, el Departament de Salut advoca per un únic criteri: l’ordre de data d’entrada al servei de Trànsit o de l’Hospital Clínic.
Actualment entre l’Hospital Clínic i Trànsit, unitat que pertany a Catsalut, hi ha més de mil persones que esperen ser operades. El mínim d’espera són cinc anys i el màxim quinze
Els metges de la sanitat pública fa anys que pressionen perquè augmenti el nombre de vaginoplàsties a Catalunya perquè, segons que el seu parer, només la pràctica farà augmentar l’experiència de les especialistes en aquesta intervenció, que avui, són menys de deu a tot l’Estat. Aquesta exigència ha rebut resposta i, per aquest 2019, Salut ha ampliat les intervencions a 70, de les quals 55 es dedicaran a la dona trans, en contrast amb les 30 vaginoplàsties realitzades anualment fins 2018. “No volem que la gent marxi fora de la sanitat pública, així mai s’aconseguirà l’excel·lència a la pràctica quirúrgica” conclou la doctora Esther Gómez.
La biologia de vegades pot ser molt tossuda, però, precisament per això els humans intenten arribar allà on aquesta no pot. Augmentar el nombre de vaginoplàsties realitzades a l’any; promoure una major formació d’estudiants de medicina en aquest àmbit; i, assegurar una operació i un postoperatori segur, són les demandes d’aquestes quatre dones trans. Creuen que les respostes de la sanitat pública han estat insuficients. Per això, asseguren que seguiran lluitant fins a tenir els seus drets sanitaris garantits.
