No cal ser a les portes del 25 de novembre per constatar que a les dones les travessen molts tipus de violències. El patriarcat forma part del nostre entorn social i impregna les seves dimensions. En l’àmbit científic i, per tant, en el sistema sanitari, també hi és aquest patriarcat, que genera un biaix i diverses repercussions en l’atenció i el tractament de la salut de les persones.
Carme Valls, metge especialitzada en endocrinologia i en medicina amb perspectiva de gènere, fa anys que investiga i evidencia les diferències de gènere en la salut i en els serveis sanitaris. Aquesta doctora apunta que, des dels orígens de la ciència occidental, va existir la presumpció que per mitjà de l’estudi de l’home ja s’estudiava la dona i, per tant, no hi havia una inquietud científica per incloure la investigació de cossos femenins en els treballs de recerca. Des d’aquesta creença, la ciència occidental va néixer androcèntrica i per molt que el temps hagi anat assenyalant el contrari, Valls assegura que els canvis són lents. “En medicina, si no hi ha recerca, no hi ha bona docència i no es pot ensenyar res”, destaca la doctora, qui subratlla que encara avui dia les rates que s’usen en experimentació solen ser mascles i els teixits que s’estudien són de procedència masculina. Valls afegeix que “si a la dona no se l’estudia com un ésser diferent, que té un fetge diferent, que metabolitza diferent les hormones, els antibiòtics, els fàrmacs… Tampoc s’estudien les diferències” i, per tant, als ulls de professionals de les ciències de la salut, “les dones són invisibles”.
El cas més flagrant de manca d’investigació específica és el de les malalties cardiovasculars. Com recull Valls en el seu llibre Mujeres invisibles para la medicina (que el 2020 va reeditar Capitán Swing), a partir de 1980 van publicar-se treballs elaborats gràcies a l’observació de milers de persones a diferents parts del món sobre infarts i prevenció de problemes cardiovasculars. Tots els cossos observats eren d’homes perquè, com Valls explica, “els investigadors pressuposaven que les dones no tenien infarts”. L’any 1991, a Massachusetts, després que morissin moltes dones que havien tingut les vies coronàries obstruïdes, es va dur a terme un estudi sobre els procediments de control quan s’arribava a aquests hospitals. Es va demostrar que les dones hospitalitzades rebien menys procediments diagnòstics i terapèutics que els homes.
“Quan diem ‘això és psicològic’ tendim a sobrediagnosticar i sobremedicalitzar els malestars”, apunta la metge de capçalera Blanca de Gispert
L’any 1998 es va estudiar el mateix a Catalunya i es va comprovar, a més, que el 68 % de les dones que havien passat per unitats coronàries va morir durant els sis mesos posteriors a l’infart. Pel que fa als homes en les mateixes circumstàncies, el percentatge de mortalitat fou del 33 %. Aquí va començar la consciència de mala praxi. “Pressuposaven, creien, pensaven… Quina manera de fer ciència és aquesta? Actualment, sabem que la mortalitat cardiovascular és la primera causa de mort de les dones a tot el món, amb un 35 %”, rebla Valls. Assenyala que les diferències de gènere han de ser ben estudiades, ben apreses i, per tant, ben enteses per professionals que després hauran d’atendre persones amb símptomes diferents dels d’un cos de sexe masculí.
Mirada estereotipada
En la mateixa línia, Blanca de Gispert, metge de capçalera i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) apunta que “el sistema sanitari no deixa de ser un reflex de la societat que ja de per si té una visió molt biomèdica i androcèntrica”. Així, defensa que el coneixement mèdic i sanitari s’ha construït prenent l’home cis com a referent i tendint a invisibilitzar i a ignorar les diferències i desigualtats que hi ha entre homes i dones. Segons De Gispert, el sistema sanitari fa “un abordatge simplista i biologicista”, i apunta que aquesta forma d’operar atribueix els mateixos rols i estereotips a la gent que atén, i moltes vegades això fa que s’ignorin i s’invisibilitzin les necessitats específiques que pot tenir una persona. De Gispert creu que, com que no es té en compte que moltes d’aquestes necessitats reflecteixen problemàtiques socials i estructurals –els determinants socials de la salut, com la pobresa, les condicions de vida i de treball, l’habitatge o l’alimentació–, “s’aprofundeix i es reforça l’opressió cap a les dones”. Aquest biaix es reforça amb els estereotips i rols assumits que tenen les dones dins de la societat i més encara, com assenyala Sandra Gonfaus, periodista especialitzada en gènere i grassofòbia, si són persones amb cossos no normatius.
A banda del fet que el sistema sanitari històricament hagi tingut una orientació biomèdica androcèntrica pel que fa al coneixement, aquesta violència –apunta Blanca de Gispert– s’amplia en el moment en què les professionals les apliquen a les persones i amb la forma que aborden la salut i la malaltia. “S’actua més sobre els cossos que sobre les persones i més sobre l’individu que sobre les estructures que generen desigualtat”, denuncia aquesta doctora. També suggereix altres aspectes a treballar a la consulta, des de revisar la forma com es pregunta, amb quina mirada
i amb quin objectiu, per saber fer un bon ús dels diagnòstics tenint en compte també mesures no farmacològiques. Si la persona té una corporalitat gran, Gonfaus explica que, possiblement, se li acabarà proposant la pèrdua de pes com a solució a qualsevol patologia o malestar que presenti. “La grassofòbia mèdica té moltes conseqüències, com ara el diagnòstic erroni, per la mirada centrada en el pes, o tardà, perquè les usuàries deixen d’anar a la consulta”, descriu.
Patologitzar la salut mental
En termes generals, tot i l’infradiagnòstic en molts àmbits, les professionals de la salut consideren que el sistema sanitari medicalitza més enllà del necessari: “Mentre diem ‘això és psicològic’ o ‘això és emocional’, tendim a sobrediagnosticar, a sobretractar i medicalitzar els malestars”, apunta De Gispert. En aquest sentit, Carme Valls afegeix que, quan les dones expressen malestar, dolor o cansament, “és més fàcil atribuir-ho als nervis i receptar un sedant o un antidepressiu que preguntar quan va començar a sentir-se així, amb relació a què, com té la menstruació i si és molt abundant o com va de ferro… Hi ha moltes coses per preguntar a una dona abans de dir-li que està ansiosa o depressiva, però moltes vegades, com que se’ls hi ha repetit tant, són elles mateixes les que expressen i accepten aquest diagnòstic”.
Un exemple que posa sovint per descriure aquest fenomen és el cas de les afectades de fibromiàlgia, una patologia de predomini marcadament femení. El dolor que pateixen és difícil de diagnosticar i quantificar i sovint denuncien que no se les escolta, que no se les creu i que el dolor s’atribueix a problemes psicològics i psiquiàtrics. Si bé això es pot atribuir a la falta de formació, també cal assenyalar el desbordament de l’atenció primària que fa anys que es denuncia des del FoCAP. La manca de professionals, el fet de no disposar d’equips de treball amb professionals de la psicologia i especialistes als centres i la sobrecàrrega de visites fa que, com detalla Valls, s’ofereixi una “assistència de recepta”.
Valls i De Gispert assenyalen que l’ansietat i la depressió no són fenòmens només de naturalesa biològica. També tenen causes socials. Així, en el moment en què moltes malalties desenvolupades en espais laborals no són reconegudes, cal que des de l’atenció primària s’ajudi a detectar-les per no participar de les violències del sistema. De Gispert emfasitza que hi ha una sèrie de malalties més prevalents en dones per les feines que duen a terme, però també per tot el que té a veure amb la condició de ser dona mentre es fan aquelles feines. “Les dones estan molt més abocades als treballs reproductius, amb el que això implica quant a riscos per a la salut i, a més, en l’àmbit laboral, assumeixen feines més precàries i amb perfils i rols que també hi impacten”, afegeix. Trobem exemples d’aquesta realitat en la síndrome del túnel carpià, una inflamació del canell que desenvolupen moltes treballadores de la neteja o cambreres de pis, o també l’epicondilitis, un dolor al colze causat per la inflamació dels tendons. El maig de 2020, el Tribunal Suprem espanyol va reconèixer per primera vegada la síndrome del túnel carpià com una malaltia professional.
Drets laborals esbiaixats
La manca de perspectiva de gènere no és casual i menystenir les malalties feminitzades o les malalties laborals de professions feminitzades contribueix a desacreditar les vivències de les dones i a reproduir la divisió sexual del treball. Menystenir els dolors que es deriven de les tasques de la llar i de les cures, siguin remunerades o no, permet continuar sense donar importància a aquestes esferes de la reproducció de la vida. Laura Rodríguez, advocada laboralista especialitzada en gènere, de la cooperativa Arrels Advocats, apunta que aquestes lectures responen al valor social que es dona a les conseqüències del treball feminitzat. “Mai ens hem plantejat, des d’un punt de vista jurídic del dret laboral, posar un plus per responsabilitat, per estrès mental o per càrrega a una persona que treballa en una llar d’infants, per exemple”, explica la lletrada. “Que no existeixi aquest valor social fa que després no hi hagi una prevenció de riscos laborals amb perspectiva de gènere. I si això no està escrit enlloc, ni les persones, ni els operadors jurídics, ni els metges ho tindran en compte”, denuncia Rodríguez.
Per l’advocada Laura Rodríguez “no hi ha prevenció de riscos laborals amb perspectiva de gènere” a causa del poc valor social del treball feminitzat
Sílvia Vázquez, advocada especialitzada en salut i treball de la cooperativa Col·lectiu Ronda, assenyala que les malalties professionals reconegudes presenten un quadre altament masculinitzat: estan molt més reconegudes les pròpies de pintors o lampistes, per exemple, que són professions molt masculinitzades, que les de les perruqueres. “Parlem d’un barem que té més de vint anys. El mercat laboral ha evolucionat molt i la integració de la dona ja és quasi total, però el legislador no ha tingut en compte aquesta situació amb el tema de les malalties professionals: s’ha obviat perquè no s’ha fet una reestructuració de malalties noves pensant en treballs que habitualment fan dones”, detalla Vázquez. En aquest sentit, Rodríguez apunta que la prevenció de riscos laborals i, en general, la legislació laboral, estan pensades per feines molt productives. No és que les feines més feminitzades no siguin productives, però el que creu que ocorre és que acostumen a ser treballs que, pel valor social que se’ls assigna o perquè han irromput tard en el mercat de treball, no es legislen igual: “Les feines que fan les dones històricament s’han fet de manera subalterna, de forma no només gratuïta, sinó en una economia completament submergida. Com que han arribat tard al mercat de treball no estan sistematitzades de la mateixa manera”.
Un altre element que afegeix l’advocada d’Arrels és que les mútues se solen desentendre de cobrir patologies que no són accidents laborals, però sí que són generades per l’activitat laboral. O potser reconeixen la malaltia, però no com a incapacitant: “Socialment, les malalties associades a les dones són menys palpables i això també va lligat a la investigació. La ciència té gènere i, si la ciència no investiga les malalties, no es poden reconèixer en la legislació laboral”, apunta Rodríguez.
El llarg camí cap al reconeixement legal
Quan les patologies de les dones no es reconeixen, es veuen obligades a batallar per aquest reconeixement als tribunals i això comporta com a mínim dos anys d’espera fins a obtenir resultats, a banda dels costos econòmics relacionats. Tot i que s’han reconegut alguns casos, sobretot referents a netejadores i cambreres de pis amb problemes osteoarticulars, moltes vegades les mateixes dones demanen que l’administració de justícia tracti el cas com a malaltia comuna, sabent que se’ls atorgarà una pensió de quantia inferior, només per evitar el desgast. “Anar per la via laboral és un obstacle doble, perquè has de demostrar que és exclusivament la feina la que t’ha causat allò”, diu Vázquez.
Per molt que canviïn algunes coses, per aquesta advocada, la clau és legislar sobre malalties, professionals i en general, que poden ser incapacitants, com l’endometriosi, una patologia que s’origina en l’úter. Aquí, Vázquez assenyala primer el periple pel qual ha de passar una treballadora perquè la diagnostiquin. Se sol trigar entre set i deu anys a diagnosticar endometriosi o malalties vinculades a l’aparell reproductor femení. Després, cal que el jutge abordi el cas i, “normalment, quan arriben al tribunal, moltes d’aquestes dones han passat per intervencions i tractaments i el seu dolor és insuportable”.
