En un article d’opinió publicat el passat 24 d’agost al The New York Times, l’expresident dels Estats Units Jimmy Carter va afirmar, per sorpresa de bona part de la comunitat internacional, el següent: “Els països occidentals, incloent-hi els Estats Units, han d’incrementar gradualment les relacions amb el govern sirià. […] Addicionalment, Occident ha d’estar preparat per contribuir a la reconstrucció de Síria, potser de manera selectiva i sectorial”.
Sens dubte, un dels eixos que permeten calibrar l’estat del debat sobre el futur de Síria és el de la reconstrucció material. Per fer-nos una idea de la magnitud, aproximadament un 40% dels edificis de la ciutat d’Alep han estat destruïts, i segons estimacions de la Comissió Econòmica
i Social per a l’Àsia Occidental, el cost de la destrucció a Síria s’eleva a la xifra de 334 bilions d’euros. No obstant això, és important situar la política de la reconstrucció a debat en tant que permet abordar i problematitzar dues relacions entrellaçades que seran cabdals per al futur del país: la relació interna, entre govern i població, i la relació externa, entre govern i comunitat internacional.
La reconstrucció, a la perifèria de Damasc i a alguns barris d’Alep, serà la primera pedra d’una substitució demogràfica
La primera relació respon a la pregunta “Reconstrucció, per a qui?”. L’aprovació de la Llei número 10 sobre el dret a la propietat (un pas més enllà del que establia el Decret presidencial 66 de 2012) expulsa potencialment milions de sirianes de les seves cases, especialment en aquelles àrees del país que es van rebel·lar contra el govern i han quedat totalment esmicolades per la guerra. Amb tota seguretat, les seves tradicionals habitants, desplaçades o refugiades fora del país, tindran enormes dificultats –tant tècniques com de seguretat– per demostrar a les autoritats governamentals que en són propietàries. Com a conseqüència, i un cop s’iniciï la reconstrucció, especialment a la perifèria de Damasc i a alguns barris d’Alep, s’estaran posant els fonaments per a una substitució demogràfica que alterarà per sempre el teixit social del país. “És cert que hem perdut els nostres millors joves i les nostres infraestructures […] però
a canvi hem guanyat una societat més sana i homogènia, en el sentit literal”, va declarar al-Assad l’agost de 2017. En resum, una tabula rasa social articulada
a través d’un nou esquema de la propietat que, de retruc, condicionarà directament la política de la reconstrucció a Síria.
La segona relació respon a la pregunta “Reconstrucció, amb qui?”. Per intentar resoldre la falta de liquiditat després d’aquests anys de guerra, pèrdua de capital privat i sancions, el govern sirià està buscant crear un conglomerat d’associats que permetin finançar l’ingent cost de la reconstrucció i, encara més important, proveir el govern d’un nou rostre per assegurar-se inversions i projectes urbanístics amb participació d’arreu del món. En comptes de limitar-se a les inversions de l’eix Rússia-Iran-Xina, i per tant dificultar el reconeixement i l’aprovació diplomàtica de la resta de la comunitat internacional un cop hagi finalitzat la guerra, el govern sirià pretén que l’enorme rendibilitat dels nous projectes de reconstrucció urbanística faci passar per alt una hipotètica falta de depuració de responsabilitats al país després de la guerra.
Entrellaçant les dues relacions, la política de reconstrucció esdevindrà un dispositiu que s’utilitzarà per decidir el futur dels milions de refugiades sirianes. Diversos governs d’arreu del món veurien amb bons ulls finançar la reconstrucció de Síria a canvi d’un retorn segur de part de les refugiades al seu país d’origen. No obstant això, les iniciatives tècniques i legals posades ja en marxa pel govern de Bashar al-Assad farien que el retorn fos perversament selectiu, presumiblement basat en criteris polítics i econòmics que assegurarien la lleialtat total. La política de reconstrucció esdevé, per tant, una de les vàlvules d’escapament més efectives per al govern sirià.
“La reconstrucció ens matarà lentament”, em comentava un opositor originari de Damasc ara refugiat a Beirut. “Tenim por que les demandes locals no siguin escoltades i que només aquells que tinguin capital siguin considerats ciutadans de veritat”, comentava un veí del destruït barri de Jdeideh a la ciutat d’Alep. Moltes veus ja posen de manifest que la pròxima batalla és per definir l’ordre sociopolític i econòmic que regnarà després de la guerra. I deixen entreveure una pregunta que pertorba a qui tem pel futur del país: “Reconstrucció, per a què?”.
