Allà on comença el barranc del Cint, entre l’olor de romer i timó i el suau soroll del rierol, i algun pardal que canta com si hagués tornat de vacances el mateix Ovidi Montllor, el Mas del Potro –edifici rural de mitjan segle XIX reconvertit en centre social de muntanya a l’Alcoià– es construeix dia a dia i pedra a pedra com a projecte polític i projecte de vida.
Les escarpades parets del barranc són el seu bressol, foradades per les velles coves que, des de les cimeres de les penyes, observen com ulls del passat el pas i estança de gent de tota època, donant refugi alhora a rapaços, voltors grifons i, és clar, a animals humans. Eremites, roders i maquis; aquests últims com els que van fer saltar pels aires la central elèctrica d’Alcoi a mitjans dels anys quaranta, fet que queda testimoniat per les pintades que s’han pogut observar a l’interior d’una de les elevades coves que fan referència a les sigles de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), una gran pedra còncava a manera de polvorí i a una botella de licor café que probablement constituiria l’últim glop abans del colp d’aquests darrers guerrillers llibertaris.
Aquest fet, com molts altres que explicarem en aquest article, es basen en la tradició oral, és a dir, en el que ens han contat –sense necessitat de fonts contrastades i ciències positivistes aplicades a la informació– les moradores d’aquest indret. Al cap i a la fi, els sabers acumulats als racons arraconats per la modernitat urbana perviuen fruit d’una cadena de transmissió que, per les seues característiques, es podrien traduir en l’expressió de “saber popular”.
Un barranc amb molta història
Els masos situats enmig del barranc –via de connexió històrica d’Alcoi amb Banyeres de Mariola i Agres, és a dir, de les comarques de la Foia d’Alcoi, l’Alcoià i el Comtat– van ser, per la seua situació vora camí, lloc de pas, de descans i de socialització. El Mas del Potro n’és un entre tants que, per la fisonomia que presenta, va pertànyer, a diferència d’altres de més senyorials, a gent pobra que hi habitava, alhora que treballava les seues terres. Un fet que testimonia la fam que es passava sota els bancals –alguns d’ells encara enfonsats– replets d’oliveres d’una edat que pot voltar entre els cent i dos-cents anys, que s’estenen fins i tot més enllà dels límits del barranc. “Entre aquests murs –els del mas i els del barranc– van habitar persones humils, que treballaven, alhora que habitaven, la terra”, apunta una de les persones qui ara ha pres el relleu d’aquelles habitants ancestrals.
Les habitants actuals –ara mateix, quatre de manera permanent amb l’alternança de visites i estances de companyes vinculades políticament i emocionalment a les residents fixes– han emprés la tasca de recuperar aquest espai per a fer-ne un projecte polític i de vida basat en els paràmetres del comunitarisme i l’autogestió.
En el passat, des de les primeres persones que van viure al Mas del Potro a mitjan segle XIX –l’edificació principal data del 1850, encara que hi ha indicis d’assentaments previs a la zona– fins a l’actualitat, l’enclavament ha anat variant en forma i usos sense arribar a perdre el seu caràcter de mas rural amb un model econòmic basat en l’agricultura i la ramaderia. Un dels primers grans canvis es produeix a mitjan segle XX, quan les hereves de les primeres propietàries van decidir omplir-lo de xops per a la producció de llenya amb la qual abastir a l’aleshores prolífica indústria paperera de la ciutat d’Alcoi. En l’actualitat, pel fet de ser aquest un arbre no autòcton d’aquest ecosistema, i malgrat que les posteriors ocupants han dut a terme una neteja d’aquesta espècie invasora, encara podem observar-ne alguns exemplars a l’exterior de l’edifici.
Entrat el segle XXI, concretament l’any 2001, set amigues, militants de l’Ateneu Cultural El Panical d’Alcoi, compraren el Mas del Potro predisposades a netejar, rehabitar i, en definitiva, redignificar l’espai. Molts dels recursos actuals dels quals disposa al Mas del Potro pertanyen a aquest període en què es va reformar l’interior de l’edifici perquè aquest fora més habitable, es va dur a terme un procés de canalització d’aigües, la construcció de vàters en sec, la recuperació de bancals i la instal·lació de plaques solars. A més, des d’aquesta experiència més marcadament política, el Mas del Potro es va donar a conéixer dins del moviment llibertari de l’entorn d’Alcoi.
Les habitants actuals, quatre de manera permanent, treballen per recuperar l’ús tradicional del mas sota els paràmetres del comunitarisme i l’autogestió
Així, fruit del treball de les que hi són i de les que hi van ser, l’espai compta, a hores d’ara, amb el bàsic per poder desenvolupar la vida quotidiana de manera autosuficient, com ara, aigua potable extreta directament de la roca i una bassa de reg amb la qual mantindre els cultius i emprar per usos de neteja personal i de la llar, lavabos amb bany amb accés a aigua calenta, plaques solars per a abastir-se d’electricitat, rebost, taller, sala de reunions, biblioteca comunitària i diversos habitacles on descansar i gaudir d’intimitat, entre d’altres.
A l’exterior de l’edificació, juntament amb els nombrosos bancals, trobem un antic corral on avui es guarda la llenya que nodrirà la llar i un hort ecològic on les verdures creixen al ritme de la serra –és a dir, a un tempo més pausat que és habitual a zones d’horta i regadiu– als cavallons que, pel seu color platejat i per la seua composició calcària, s’assemblen al llom de Perla, la gata que s’encarrega de mantindre els rosegadors lluny de la zona.
Part del terreny es troba cercat amb humils tanques de fil d’aram –sense punxons– degut, no a la necessitat de garantir mitjançant aquest sistema de seguretat la propietat privada, sinó per allunyar la presència intimidatòria de l’arruí. No es tracta d’un ésser mitològic que ronda el barranc, sinó d’una espècie de mufló de grans dimensions, originari de les terres altes del Sàhara i del Magreb que es van introduir a la zona en un vedat de caça del qual s’escaparien.
Dels ramats de bestiar als ramats de ‘runners’
Les cabres africanes no són l’única fauna que ronda el Mas del Potro. Amb l’arribada de les carreteres modernes i d’altres infraestructures de transport, l’ancestral senda que recorre el barranc del Cint –que encara llueix els vestigis industrials dels inicis de l’era moderna, quan ens van instal·lar nombroses fàbriques ja abandonades, que en el seu temps aprofitaven l’energia del pas de l’aigua– ja no és recorreguda per camperoles i ramaderes acompanyades del joc de xicalla i del bestiar que netejava de brossa el camí al seu pas, sinó per turistes de muntanya i runners, mostres del món hiperaccelerat que amenaça la vida al mas.
Les persones que històricament han viscut en masos, integrades en el que algunes demògrafes anomenen població dispersa –i, per tant, independent dels grans nuclis poblacionals– s’han sentit sempre amenaçades pel fet de ser incòmodes per als sistemes polítics de govern autoritaris i centralitzats. És per això que van patir repressió en temps de governs liberals del segle XIX, entossudits a constituir un estat nació fort. Una repressió que es va reproduir més endavant, durant el franquisme, quan el masover va esdevenir en un dels amics predilectes del maquis.
Però hui en dia, una de les grans amenaces de la masoveria en general i del Mas del Potro en concret, són precisament els ritmes, la concepció del temps dins d’un sistema basat en la producció òptima, la competitivitat depredadora i la precarietat a l’alça. “Com a part de la població jove –assenyala una altra de les habitants, tractant alhora de trencar amb la potencial romantització de la seua opció de viure– estem sotmeses a una doble precarietat perquè hem de treballar també fora del mas i estar sostenint dos ritmes de vida”; un d’ells, el que es correspon amb el que podem denominar urbà.
I és que, sense caure en la dicotomia urbà vs. rural i en essencialismes totalitzadors, és a dir, sense concebre res com a purament rural o purament urbà –malgrat que ens pot servir per a establir un espectre on col·locar situacions o espais–, una de les persones que formen part idel projecte del Mas del Potro assenyala com “la convivència amb la realitat general dels nuclis de població dels voltants –que es regeixen pels ritmes capitalistes– i el mode de vida que ens demana el mas, ens dificulta sostindre la nostra pròpia forma de viure”.
“Ací, quan es fa de nit es fa de nit, no com a la ciutat, on la il·luminació nocturna i les tendes obertes no et deixen oblidar en cap moment el nostre rol estructural dins de la societat de productores i consumidores”, ens il·lustra una altra de les habitants. Al Mas del Potro, la primavera crida a la sembra, l’estiu a la collita, la tardor a bastir-se, i l’hivern empeny els humans, com la resta d’animals, a cloure’s juntes al caliu de la llar. Viure, en resum, conforme les estacions, conforme les setmanes, els dies i les hores, sense que els temps dominen els espais. Desenvolupar-se segons la natura.
Quan van iniciar el seu caminar juntes al Mas del Potro un dels seus primers impulsos va ser el de marcar-se objectius a curt termini, com la reparació de bancals o la reconstrucció d’un galliner. Però prompte van entendre que les lògiques productivistes de resultats a curt termini no tenen cabuda dins d’aquest tipus de vida.
Així, van ser conscients que les tasques que emprenen no han de tindre un resultat material immediat, amb la consciència que de molts dels arbres que plantarien no podrien gaudir ni l’ombra, però les que vindran recolliran els fruits sembrats. Els mateixos bancals que ens envolten, segurament, van ser aixecats per joves que els acabaren, si és que alguna cosa acaba mai, sent ja ben grans. El mateix Mas del Potro és hui testimoni del treball del passat. I és que moltes voltes el resultat immediat és el que produeix la mateixa acció, el gust de posar cada pedra, siga clau, bolo o cascall, per fer la humil paret de la terrassa d’un bancal.
D’aquesta manera, amb la seua acció ens demostren que, en moltes ocasions, el que hem de fer és recuperar o conservar el que ja teníem, els modes de vida que ja estaven ací. L’autogestió, el comunalisme, la masoveria… La vida al camp, la vida a la muntanya, la vida en comunitat. Una vella aposta per una visió que l’ésser humà i la natura són una sola cosa. Una aposta política anticapitalista als peus de la serra de Mariola.
Comunitat i vida a un ritme anticapitalista
Barranc amunt, seguint la senda, ens sorprén la remodelació d’una de les fonts tallades en la roca, ara amb un disseny rústic a base de teulades que és susceptible, per la seua simplicitat, de ser copiat en futures construccions al Mas del Potro. La font reformada és presagi d’uns temps que s’aproximen a curt termini: temps d’eleccions; en aquest cas, al municipi d’Alcoi que, com dirien alguns, ha estat durant molt de temps un feu del PSOE.
Però, si bé a algunes habitants del Mas del Potro confabulen amb l’expropiació i la col·lectivització del model de la font proposat per les institucions, la vida política de la casa està molt lluny de paréixer-se a l’espectacle institucional.
Per una banda, i individualment, les joves que hi conformen de manera permanent el nucli impulsor del projecte són militants, entre altres col·lectius i organitzacions, de l’assemblea d’Acció Política el Comtat (APOC). Alhora també formen part d’altres iniciatives fonamentals en l’autogestió i l’assemblearisme en l’àmbit de l’autoedició gràfica, com Arrelades (gràfica combativa de Diània) i iniciatives agroecològiques, com la Xarxa Agroecològica d’Alcoi –un grup de consum local i ecològic–, a més de vincles amb altres centres socials com el Centre Social Okupat Anarquista Cals Frares, al Partidor, a uns 45 minuts a peu del Mas del Potro.
Totes elles, per mitjà d’una organització horitzontal i assembleària, han començat a construir un espai on viure que s’estructura amb un règim de propietat compartida dels béns comunitaris, la presa de decisions per consens i la col·lectivització de les feines reproductives perquè no siguen sols tasques individuals. A més, s’han marcat com a objectius avançar vers la sobirania alimentària i energètica en pro de l’autosuficiència.
El Mas del Potro es configura així com a centre social autogestionat de muntanya on es desenvolupen iniciatives com horts agroecològics, una cooperativa d’habitatge, una biblioteca comunitària o tallers i trobades al voltant de qüestions com la comunicació de grups, l’agricultura ecològica, la bioconstrucció o la cultura popular, com ara les dansaes –trobades de balls populars–, com a reminiscència del que ja ha ocorregut al llarg de segles, segons conten, als masos de la zona.
Vertebrades de manera orgànica, o almenys tradicional, amb el territori i els accessos i connexions naturals, hi trobem una xarxa de masos que, encara que autònoms, es troben, d’una o d’altra forma, interconnectats. Un exemple d’aquesta vinculació entre habitatges dispersos és la pràctica del tornallom –hui m’ajudes tu i demà t’ajude jo– mitjançant el que es coneix com a maseraes.
Les maseraes són jornades organitzades cada dos setmanes, en les quals es duen a terme de manera rotativa tasques col·lectives per al sosteniment dels diversos masos de la zona. Aquest no és un fet aïllat ni en el temps ni en l’espai, sinó que pertany a una dinàmica característica de la vida en masos basada en el suport mutu i la solidaritat, partint de la premissa que, encara que no existisca afinitat personal amb les veïnes, cal establir xarxes de suport en favor de la pervivència de totes.
Encara que l’activitat actual en tots els masos és, conscientment o no, política, el del Mas del Potro es defineix explícitament com a projecte polític per la seua vocació transformadora i de canvi social que, a més, aspira a ser reproduïble
Encara que l’activitat actual en tots els masos és, conscientment o no, política –en tant que la seua raó de ser respon a pràctiques–, el del Mas del Potro es defineix explícitament com a projecte polític per la seua vocació transformadora i de canvi social que, a més, aspira a ser reproduïble. De fet, el mateix projecte actual beu d’aquesta reproductibilitat pel fet d’haver reproduït des de la seua concepció inicial aspectes d’altres projectes afins com ara Mondeggi Bene Comune, una granja okupada i col·lectivitzada a uns quilòmetres de la ciutat de Florència (Itàlia).
Així, el treball polític i humà es du a terme horitzontalment i, per exemple, a l’hora d’alçar el marge d’un bancal mitjançant la tècnica de la pedra en sec –seguint amb la dinàmica masovera d’emprar el que trobem al nostre entorn immediat–, els viatges a la pedrera, l’ús del picapedrer i la col·locació al mur, ja siguen pedres amb cara, que constituiran la part visible del marge de la terrassa, o siguen cascalls, per donar solidesa al mur i drenar l’aigua. Són tasques que es desenvolupen amb una consciència del lloc que s’ocupa a tots els nivells.
A les construccions de pedra en sec, la gravetat fiança les pedres que després drenaran les llomes escalonades de muntanyes i barrancs i filtraran l’aigua a través de les seues cavitats. El temps i els espais configuren també les tasques seguint els seus ritmes naturals. Perquè, com ens ha ensenyat la masoveria, els masos, encara que autònoms, sempre s’han desenvolupat amb la consciència de ser part d’una xarxa, una comunitat, i sempre que fora precís, una comunitat en lluita. Així, seguint aquest estel, que per a algunes és un record del passat i per altres és un horitzó de futur, el Mas del Potro, arrelat a la realitat de les Comarques Centrals del País Valencià és, hui i en construcció permanent, un motor de trobades, coincidències i, sens dubte, molts moments bonics.
