Entre el 1966 i el 1982 va existir als Estats Units una organització política força singular: el Black Panther Party, el Partit de les Panteres Negres. No era un partit com els que estem acostumats a conèixer: jerarquitzats, burocratitzats i fidels al sistema, sinó una agrupació alternativa, que, entre altres característiques, lluitava contra la discriminació racial que patia la comunitat afroamericana i que desenvolupava campanyes de solidaritat social, simpatitzava amb l’ideari marxista i la lluita de classes i defensava la lluita armada.
Nascut a Oakland (Califòrnia), el moviment Panteres Negres van viure una ràpida expansió i es va crear una xarxa d’organitzacions més aviat autònomes arreu de l’estat, però alhora van viure una constant sèrie de contradiccions que van dificultar la seva consolidació, en part, per culpa dels personalismes d’alguns dels seus dirigents, en part per la seva relació amb clans de delinqüents, i sobretot per la infiltració que va patir de confidents i membres de les forces policials, començant per l’FBI, que van acabar desprestigiant l’organització fins a aconseguir la seva dissolució.
La narració documenta com la infiltració que va patir per part de confidents i membres de les forces policials, començant per l’FBI, va acabar desprestigiant l’organització fins a aconseguir la seva dissolució
De forma molt resumida, aquesta és la història d’un moviment polític efímer que, malgrat tot, ha deixat una important empremta política, cultural i icònica en la societat nord-americana, ja que la segregació i la violència policial no hi han deixat de prodigar-se. I també és la història que ens expliquen el guionista David F. Walker i l’il·lustrador Marcus Kwame Anderson en la novel·la gràfica El Partit de les Panteres Negres, traduïda al català per Octavi Gil Pujol. Cal dir, però, que aquest no és un còmic normal que narra uns fets ficticis, sinó que es tracta d’una crònica periodística que repassa fil per randa, i prou objectivament, l’evolució d’una organització política si més no polèmica, així com el paper que van desenvolupar els seus principals líders, alguns d’ells no menys polèmics, i els seus perseguidors governamentals, molt més polèmics encara.
Com no podia ser d’una altra manera, el tarannà de la narració de Walker és realista, molt sobri, i deixa en les lectores un cert regust amarg. És un to que, no obstant això, contrasta amb el dibuix de línia clara, claríssima, de colors plans, d’Anderson. És així com, amb aquest aparent contrast entre forma i contingut, l’obra adquireix una coherència inusitada que brilla a les seves prop de 200 pàgines, que, per una banda, es devoren amb el mateix interès que quan es llegeix una notícia impactant d’última hora i, per altra banda, es gaudeixen amb escreix gràcies a una artística posada en escena, que excel·leix en la seva distribució del temps i l’espai per a cada escena.
