“Una vegada, a una estació de tren, vaig haver de canviar-me a una andana que no era la meva perquè un home m’estava amenaçant.” L’experiència de Rin, de vint anys, no és una excepció. Lucía, una altra noia de 18 anys a Madrid, explica que és víctima de mirades incòmodes al metro i que homes borratxos se li acosten a la parada de l’autobús. Són alguns exemples de com les dones viuen la ciutat de manera diferent als homes: estan menys pensades per a elles, i la seva seguretat i necessitats queden en segon pla. Però com es pot aconseguir que l’urbanisme tingui en compte a tothom?
És a partir d’aquesta idea que sorgeix l’urbanisme amb perspectiva de gènere: incloure les dones a l’hora de construir les ciutats. Però no es tracta només de la seguretat. “Existeix una bretxa de gènere en l’ús dels serveis i dels equipaments municipals. Moltes vegades el disseny d’aquestes ciutats ha prioritzat les tasques productives, i no s’han incorporat els rols tradicionals assignats a les dones”, explica Alba Domínguez, membre de la cooperativa Estel. Des del seu equip han elaborat projectes per adequar els equipaments de Barcelona a aquestes necessitats: portar els fills a l’escola, anar a comprar, acompanyar l’avi al centre mèdic…
Els rols de gènere, per tant, creen diferents necessitats. Marta Fonseca, de la cooperativa d’arquitectes Col·lectiu Punt 6, assenyala que “nosaltres treballem molt el concepte de vida quotidiana per poder incloure la perspectiva de gènere. Entenem que no es pot parlar de vida quotidiana sense tenir en compte les aspiracions pròpies, els temes comunitaris, el treball reproductiu i també, per descomptat, el reproductiu (que té una remuneració). Són aquestes quatre esferes, de les que ja parlava Hannah Arendt, ens ajuden a definir la idea de vida quotidiana i encaixar-la en l’urbanisme que volem treballar”.
Una lluita antiga i invisibilitzada
El 2004 és una de les dates referents per parlar d’urbanisme amb perspectiva de gènere. És l’any en què es va aprovar l’anomenada llei de barris, una normativa que posava en marxa noves mesures socials i urbanes arreu de Catalunya, incloent en un dels punts la perspectiva de gènere. Tanmateix, la psicòloga urbana Ana Paricio assegura que aquesta és una lluita que fa anys que existeix, encara que ara sigui més coneguda. “Hi ha altra gent que ja ha començat aquesta lluita molt abans que nosaltres, altres arquitectes i planificadors de ciutats. Nosaltres ara hem vist la llum amb aquestes persones i les hem anat coneixent”, explica.
“Moltes vegades el disseny d’aquestes ciutats ha prioritzat les tasques productives i no s’han incorporat els rols tradicionals assignats a les dones”, explica Alba Domínguez
Konstantina Chrysostomou, una altra membre de la cooperativa Estel, afegeix que és ara quan es compta amb el suport de les institucions i un acompanyament tècnic imprescindible per fer realitat totes aquestes iniciatives: “Ara veiem cada vegada més que els ajuntaments volen incorporar aquesta perspectiva en qualsevol mena de projecte, o que hi ha departaments que a l’Ajuntament de Barcelona que ho fomenten i ho tiren endavant”.
Com construir un espai inclusiu
“Nosaltres comencem des de baix. Ho mirem tot en proximitat i després mirem la ciutat”, explica Marta Fonseca. Al Col·lectiu Punt 6 porten des de l’any 2005 treballant en espais que s’adaptin a l’experiència quotidiana, incloent-hi la perspectiva de gènere. Paren atenció, per exemple, al temps dels semàfors, com es creuen els carrers o al fet de tenir un banc per seure. També miren que els carrers estiguin il·luminats, que les voreres siguin amples i sense obstacles, que hi hagi poc soroll… Perquè les dones se sentin més còmodes i segures a la ciutat. Generalment, la percepció d’inseguretat al carrer és superior en les dones.”
L’observació d’aquests aspectes concrets desemboca en grans projectes com el Manual d’urbanisme de la vida quotidiana de l’any 2019, el qual “situa la vida quotidiana al centre per tal de donar resposta a les necessitats i els desitjos del conjunt de la societat”. Durant aquests anys també s’han elaborat diversos projectes per a zones concretes de les ciutats com el Projecte Poligoneras. A partir d’aquesta iniciativa es van començar a estudiar els polígons industrials propers a barris, i van observar les complicacions que tenien les dones a l’hora de travessar-los i, per tant, poder anar a treballar. No hi havia voreres, estaven plens de camions, tenien poca il·luminació…
Per la seva banda, la Cooperativa Estel se centra en els equipaments de la ciutat. De la seva feina n’ha resultat un estudi titulat Incorporació de la perspectiva de gènere en els equipaments de Barcelona, on es fa una anàlisi pròpia que també té en compte la visió dels usuaris d’aquests equipaments. A l’hora d’analitzar els lavabos públics, per exemple, van trobar que la separació per gènere pot ocasionar incomoditats: “Si has d’ajudar al teu avi, que no es val per ell mateix, i ha d’anar al bany, què fas? Una tasca tan fàcil com la cura d’una persona pot generar conflictes i que la gent no se senti a gust”.
Les marxes exploratòries
Per analitzar des de ben a prop tots aquests aspectes, es compta amb diversos projectes i iniciatives. Les marxes exploratòries són un d’ells. Segons que s’explica des del Col·lectiu Punt 6, “consisteixen a recórrer un barri o un entorn concret amb un grup reduït de dones, d’entre cinc i deu, per tal de detectar i analitzar quins elements físics i socials condicionen la percepció de seguretat de les dones que viuen i utilitzen un determinat entorn”.
Marta Fontseca, de la cooperativa Col·lectiu Punt 6, remarca que “a les marxes mirem que els llocs estiguin vigilats, però la càmera no t’ajuda, desplaça els problemes”
“A les marxes mirem que els llocs estiguin vigilats, però la càmera no t’ajuda, desplaça els problemes. Parlem de la vigilància informal, de sentir-nos segures i poder demanar ajuda a l’entorn –explica Marta Fonseca–. Miren que els carrers estiguin ben mantinguts, que siguin zones on l’activitat sigui diversa, amb diferents horaris…”. Des de la Cooperativa Estel, però, remarquen que l’ideal és que la participació existeixi “des del minut zero”, des del moment en què es decideix construir un equipament.
Aquestes propostes intenten cobrir les necessitats d’una realitat representada amb dades: els rols de gènere establerts condicionen la participació d’homes i dones als espais públics. Enfront dels models androcèntrics que conceben trajectes unidireccionals, l’urbanisme amb perspectiva de gènere pensa estratègies per adaptar els espais i els itineraris a les rutines que encara avui practiquen majoritàriament dones. L’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner de l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona (ATM) 2020 recull aquesta diferència de desplaçaments entre gèneres.
L’ús diferenciat d’equipaments entre homes i dones posa en evidència una major inclinació de les dones a fer serveis vinculats a la cura: elles van més a comerços, a sucursals bancàries, centres d’atenció primària, llars d’infants, casals de gent gran i centres educatius, segons el Pla per la justícia de gènere. “Aquesta cadena de tasques és més complexa i necessita un espai públic molt diferent: amable, divers i mixt, per tenir-ho tot molt a prop”, assegura Ana Paricio.
Segons la directora de Serveis de Gènere i Polítiques del Temps de Barcelona, “els trajectes dels homes són molt més lineals; les dones van a la feina i a més passen pel súper, per exemple”
El sistema androcèntric també és evident al transport públic, segons la directora de Serveis de Gènere i Polítiques del Temps de Barcelona, Sonia Ruiz: “Els trajectes dels homes són molt més lineals; les dones van a la feina i a més passen pel súper, per exemple. Fan moltes més voltes i tenen penalització a l’hora de pagar”. Un factor imprescindible a tenir en compte a l’hora d’elaborar un pla és la sensació de seguretat, que també varia entre homes i dones. “Poder descriure què condiciona la nostra percepció d’inseguretat és important per definir els camins que es podrien proposar segurs en determinats horaris”, afirma Marta Fonseca. Segons una enquesta elaborada pel Diari de Barcelona, amb 230 participants, les dones valoren la seguretat de la via pública a la seva ciutat amb un 2,8 sobre 5, quasi un punt per sota respecte els homes (3,5). El tipus d’agressions que pateixen ambdós gèneres també és diferent.
La percepció d’inseguretat en elles és més alta, en part, per les agressions sexuals que pateixen cada any les dones. De les enquestades, el 81,6% ha patit algun tipus d’agressió a la via pública, enfront d’un 53,4% entre els homes. Una bona il·luminació dels carrers, una correcta senyalització o un entorn visible són elements que l’urbanisme amb perspectiva de gènere pretén potenciar per crear espais amb vitalitat “amables per a totes les persones”, afegeix Ana Paricio. “Cal veure si l’edifici té funcions, comerç, habitatge i oficines en un mateix carrer. També voreres amples, sense obstacles, amb rampes, que permetin el joc i amb arbres que facin ombra”, conclou Paricio.
Obstacles i expectatives
Malgrat tots aquests indicadors, els projectes amb perspectiva de gènere encara es troben amb dificultats per aplicar-se. Ana Paricio explica que l’urbanisme feminista costa d’entendre des de les posicions de poder, i això ha alentit la seva aplicació i transformació en llei. “No tothom té aquesta perspectiva en l’arquitectura. Volen incloure la perspectiva de gènere fent projectes a part, però l’important és que tots els projectes l’incloguin. Per això ajuda molt la normativa”. Des de l’Ajuntament de Barcelona, però, Sonia Ruiz afirma que es treballa perquè totes les polítiques urbanes s’integrin al Pla per la Justícia de Gènere.
Alhora, aquest tipus de disseny urbà encara es considera “cosa de dones”, fet que dificulta la seva acceptació. Jordi Borja, geògraf urbanista, se sorprèn davant l’actitud dels homes a l’espai públic. “Els homes només pensen en ells, i en canvi les dones pensen en els nens, en els vells, en aquells que tenen dificultats… En l’ús del cotxe, per exemple, l’home creu que el seu cotxe és per a ell, mentre que el de la dona és per anar a comprar, portar els nens, la mare o la sogra”. Així i tot, creu que hi ha cada cop més homes a favor d’un urbanisme inclusiu.
Per a l’urbanista Jordi Borja “els homes només pensen en ells, i en canvi les dones pensen en els nens, els vells, aquells que tenen dificultats…”
Les conseqüències a llarg termini de l’urbanisme feminista encara estan per veure, tot i que des de la Cooperativa Estel tenen clar que implicarà una millora de la qualitat de vida. Defensen que si l’esfera productiva deixa de ser el focus de la ciutat, es podran millorar les relacions socials i la salut física i mental dels seus habitants. “No creiem que tot canviï de cop, sinó que serà una suma de molts petits canvis. Milloraran coses, i d’aquestes millores sorgiran noves formes de relació i noves experteses. O noves sensacions”, s’apunta des del col·lectiu, que també vindica la necessitat d’una ciutat que generi el que en sociologia s’anomena oportunitats de triangulació, és a dir els elements que fan possible que persones que no es coneguin entaulin una conversa.
El futur, a més, també implica incloure a tothom i aconseguir un urbanisme plenament inclusiu. Ana Paricio, en aquest sentit, menciona les persones grans o amb diversitat funcional com a exemples d’altres grups que han estat ignorats a l’hora de planificar les ciutats. Es tracta d’eliminar qualsevol discriminació començant pel disseny bàsic de l’espai públic.
