L’any 2016, l’Ajuntament de Torrent (l’Horta Sud), governat en coalició pel PSPV i Compromís, aprovava el canvi de nom de l’auditori de la localitat, fins llavors conegut com a Auditori Torrent, per Auditori Vicent Torrent, en homenatge a un dels fundadors del grup de música Al Tall, formació nascuda el 1975 amb la intenció de recuperar i posar al dia la tradició musical i sonora del País Valencià. Amb títols emblemàtics com “El cant dels Maulets” o “Quan el mal ve d’Almansa”, el repertori d’Al Tall, que va deixar els escenaris l’any 2013, recorda el passat del poble valencià i l’encoratja a no oblidar-lo, per mitjà de referències a l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés o a l’assagística de Joan Fuster. Aquesta petita victòria per a l’esquerra valenciana no s’estengué en el temps i patí un revers poc inesperat: un tercer canvi de nom en qüestió de mesos. El 2018, l’exalcaldessa torrentina del PP Amparo Folgado demanava que es retirara el nom del cantant de l’equipament i afirmava: “Els torrentins no mereixen que aquest edifici porti el nom d’algú que fa apologia del separatisme i que demana la llibertat d’aquells que han vulnerat la Constitució i estan acusats de rebel·lió, sedició i malversació”. Es referia al fet que Vicent Torrent havia aparegut en un acte de la Generalitat Valenciana amb un dels llaços grocs que lluïa molta gent en suport a les persones empresonades pel referèndum independentista de 2017 a Catalunya.
Enguany la cultura valenciana està d’aniversari: se celebren el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978. Des de Compromís i el PSPV es va demanar en un plenari de l’Ajuntament de València oficialitzar l’Any Estellés, però això va ser voler bufar i beure. Des del PP, que hi governa, s’ha afirmat que no donaria un cèntim a enaltir la figura d’un “traïdor”, adjectiu molt emprat des d’entorns blavers per a referir-se a icones del valencianisme com Fuster o el filòleg Manuel Sanchis Guarner. El poeta mai ha caigut en gràcia entre la dreta valenciana, i fins i tot, l’estàtua que s’erigeix al seu poble natal ha estat diversos cops atacada amb pintura blava. El subdirector del diari El Mundo, Jorge Bustos, madrileny, va dir en una ocasió que era un “poeta perifèric perfectament irrellevant”. Des de Vox se l’acusa de voler furtar la identitat valenciana als valencians i el secretari d’aquesta formació a Castelló, Jesús Albiol, el titlla acusatòriament de “buscar la unió lingüística amb el català”.
Aquests són dos exemples destacats de la revisió i esmena cultural que l’actual Consell de la Generalitat Valenciana (governat des de fa un any i mig pel PP, i durant els primers mesos en coalició amb Vox) i moltes corporacions municipals sota el control de l’espectre de la dreta, han dut a terme, amb la llengua com a objectiu principal. Al darrere, hi ha la reconstrucció de l’imaginari i la demolició dels símbols valencians al servei d’un model de país diferent. Els canvis en la toponímia i el nomenclàtor, la reivindicació d’unes figures històriques o unes altres, són eines amb les quals els poders públics construeixen (i desconstrueixen) identitats i valors col·lectius.
La línia vermella en polítiques de memòria
Xavier Domènech és historiador i, abans de ser líder de Catalunya en Comú durant uns anys, va ser comissionat de projectes estratègics i memòria històrica a l’Ajuntament de Barcelona durant els primers temps de govern d’Ada Colau. En aquell període la ciutat va engegar un programa d’adaptació del seu nomenclàtor i va eliminar noms que remetien a l’autoritarisme, la violència, al tràfic d’esclaus o la monarquia; mentre que es va promoure l’homenatge a activistes de moviments populars, veïnals i a dones.
Per a Domènech hi ha una clara diferència entre eliminar referents franquistes i esborrar els noms de Vicent Torrent o Estellés, perquè “hi ha cultures polítiques i memòries que són democràtiques i n’hi ha d’altres que no”. Així doncs, no és el mateix un poeta que escrivia en valencià que un alcalde d’un règim dictatorial. “Cal acabar amb la memòria franquista perquè suposa l’exaltació d’una dictadura, perquè transmet valors que són fins i tot antiil·lustrats”, assegura l’historiador. “Que un govern decidisca canviar una realitat per atacar corrents polítics contraris”, en canvi, “és arbitrari”. En aquest sentit, Domènech recorda que “no és una qüestió de ser d’esquerres o de dretes: a Barcelona hi ha un carrer i un institut públic amb el nom de Manuel Carrasco i Formiguera”. Carrasco va ser un dels dirigents de primera hora d’Unió Democràtica de Catalunya –partit conservador d’inspiració cristiana fundat durant la república, el 1931– i va ser afusellat pel bàndol sublevat en la guerra civil a Burgos. “No es tracta només de reivindicar referents d’esquerres. N’hi ha prou que representen valors democràtics i de lluita per les llibertats. I hem de parlar de llibertats des d’un concepte extraordinàriament ampli”.
Per a l’historiador xavier Domènech, l’intervencionisme polític s’ha de fer respectant totes les cultures democràtiques, però no pot servir per a “atacar ideologies contràries”
El 28 de maig del 2023 la ciutadania valenciana amb dret a vot donava, una altra volta, una majoria a les forces de dretes perquè governaren la Generalitat. Les conseqüències es van veure de seguida en l’àmbit de la promoció de la música. Un dels atacs més ressonat és l’última aposta del Consell presidit per Carlos Mazón en la celebració del 9 d’Octubre, Diada del País Valencià, una denominació de la qual la dreta abjura i sempre substitueix per la de Dia de la Comunitat Valenciana. Amb la marca genèrica “Som de la Terreta”, es va concebre com un festival que abraçava diferents activitats i es va celebrar simultàniament a les tres capitals de província. Els més menuts comptaven amb un conte interactiu que tracta l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, un pintacares per donar un “toque festivalero” –així ho anunciava, literalment, el web de la iniciativa– una sessió de ioga en família i el show “Baila con Drilo”.
El punt fort de Som de la Terreta van ser els concerts. A Alacant es va poder escoltar Abraham Mateo, Colomet, Hey Kid, La La Love You, Marlon, Pignoise i Taburete; a València, Funzo & Baby Loud, Íñigo Quintero, Ítaca Band, Maldita Nerea, Marlena i Samuraï; i a Castelló, Álex Ubago, Belén Aguilera, Beret, Chanel, Depol, Jazzwoman, Cactus i Nena Daconte. Dels vint artistes que hi participaven, solament quatre fan habitualment música en valencià, és a dir, vora un 20 %.
Que només hi haja quatre grups que canten en valencià ha despertat molta indignació i crítiques en les xarxes socials. Tanmateix, la mateixa denominació del festival també ha afegit llenya al foc. Si som de la terreta, quins grups són els que representen la terreta, quatre? Això és el que es preguntava l’influencer @alegriadepoble des del seu compte de TikTok, en un vídeo titulat “Somos de la tierrita”, on eren els artistes que representen “la terreta”: “Que som valencians, no d’Austràlia”, s’exclamava. El cartell del festival ha generat diverses reaccions. Des del col·lectiu d’artistes Ovidi Montllor s’ha difós un bàner alternatiu, amb la proclama “Som País Valencià”, reclamant aquesta denominació del territori que el mateix Estatut d’Autonomia reconeix com a nomenclatura oficial. Des d’aquesta plataforma d’artistes que canten en valencià, es critica amb duresa “un esdeveniment que, suposadament, pretén enfortir la identitat valenciana i donar-li projecció pública no hauria d’amagar la paraula ‘valencià’ ni fer servir un nom que banalitza, fins i tot menysprea, la nostra història”.
El 4 d’octubre, un redactor del diari digital Elnacional.cat es quedava sense resposta després de formular al president de la Generalitat, Carlos Mazón, una pregunta que incloïa la nomenclatura País Valencià. El mandatari li responia: “Jo li pregaré que respecti el meu Estatut d’Autonomia i que no torni a referir-se a la meva comunitat com a País Valencià. En l’article 1 del meu Estatut, de la Comunitat Valenciana, diu que el nom és exactament aquest, Comunitat Valenciana. I no tinc res més a dir”. Val a dir que aquest Estatut d’Autonomia està aprovat gràcies al Consell del País Valencià. “País Valencià? Això què és?”, es preguntava el 2 d’octubre José Luís Rovira, actual conseller d’Educació i Cultura.
Malgrat tot, hi ha pobles i ciutats d’arreu del País Valencià que sí que aposten per fer activitats representatives de la cultura en valencià. Un exemple són els concerts d’Alzira, on es van convidar artistes com The Tyets, Niuss, Julieta, Rawpublik i Xavi Sarrià; els de Castelló de la Ribera amb La Fúmiga, Asqueiot i Batiste o la veu de Pep Gimeno el Botifarra a la Vall d’Uixó. Aquestes iniciatives mostren que hi ha una part de la societat valenciana que sí que participa de l’activisme per la llengua i cultura pròpies i rebutja el model cultural imposat pel govern de Mazón. Al bandejament de la cultura valenciana per part de la Generalitat, mitjançant polítiques finançades amb els pressupostos públics, responia Josep Nadal, cantant i lletrista del grup Pep de la Tona: “A Ibi no gastarem quatre milions d’euros per a celebrar el 9 d’octubre, però som grups de la terra”.
El veto a la presència de publicacions en català com ‘cavall fort’ i ‘camacuc’ en algunes biblioteques públiques ha tingut un efecte rebot que s’ha traduït en un creixement de subscripcions
El món de la música en la llengua pròpia del territori no és l’únic que ha patit arraconament per l’actual executiu del PP valencià. Joan Baldoví, portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, en una intervenció des de la tribuna apuntava que el projecte cultural de José Luis Rovira, és equivalent “a zero” i que “no podem criticar el que no existeix”. L’any i escaig que fa que està el PP a la Generalitat (de bracet de l’extrema dreta fins al mes de juliol) i a molts ajuntaments ha estat protagonitzat per polèmiques relacionades amb polítiques de memòria i identitat. Torrent és un exemple de la repressió cultural que està patint ara mateix el País Valencià. Per instància de Vox, l’Ajuntament va arribar a l’extrem de vetar la presència de la revista infantil Camacuc a la biblioteca municipal, l’única publicació il·lustrada escrita en valencià i adreçada a la gent menuda. La raó que es va donar és que “és un exemple de propaganda separatista”. En altres prohibicions, també s’ha retirat la subscripció de revistes publicades a Catalunya, com la també infantil Cavall fort o Enderrock o les valencianes El Temps o Saó. Joan José Rández, regidor de Vox a Montserrat (la Ribera Alta), va acusar aquestes capçaleres de fer “promoció dels Països Catalans”. No obstant això, la fi de les subscripcions de les revistes valencianes i catalanes als equipaments públics té un efecte palanca o el que en l’argot de la comunicació en xarxa s’anomena “efecte Streisand”. Moltes d’elles han incrementat les subscripcions en l’àmbit privat i això ha provocat una injecció de vida per a les seues editorials: “Cada vegada que ens cancel·len, hi ha una reacció popular que es tradueix en més subscriptors i lectures. Mira per on, una cosa negativa pot repercutir tan positivament en xiquets i xiquetes, que ara reben Camacuc per la publicitat que ens estan fent”, apunta Joan Escrivà, editor d’aquesta revista.
El valencià, a examen
L’últim assalt del PP a la llengua i cultura pròpies del territori valencià és un controvertit punt en l’anomenada llei de llibertat educativa, segons el qual les estudiants de batxillerat des del curs 2008-09 obtindran de forma automàtica els certificats B2 i C1, però només si acrediten una determinada nota mitjana, que en cas del darrer títol és un 7. Segons l’executiu autonòmic, vora 330.000 títols s’atorgaran per aquesta via. Entitats com l’Associació Cívica per la Llengua el Tempir, la Intersindical Valenciana o Escola en Valencià, o la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’hi han oposat, perquè consideren que la mesura trasllada sobre els mestres la responsabilitat de decidir la competència per accedir a la funció pública que no els hauria de correspondre, perquè els currículums de l’ensenyament en valencià tenen un abast pedagògic molt més ampli.
De fet, però, la mesura ja va ser proposada pel govern del Botànic, però cal tenir en compte que ha patit xicotets canvis. Totes les comunitats autònomes que tenen una altra llengua diferent de la de la castellana reconeixen un nivell elemental en acabar la secundària sense tindre la necessitat de presentar-se a un examen. Això al País Valencià no es feia i Compromís, des de la Conselleria d’Educació, ho impulsa la mesura amb la condició que el títol fora expedit en el cas d’haver estat escolaritzat en valencià durant tota l’etapa educativa. Aquest punt és el que ha obviat el govern del PP. Un escrit demanant la retirada de la mesura havia recollit més de 850 signatures de suport en maig. Per a les que s’hi oposen, obtenir el certificat C1 de valencià a partir del 7 demostra la poca equitat i igualtat que tenen les llengües en el sistema educatiu i la poca estima i consideració que el govern té de la llengua.
El conseller Rovira assegura que el seu govern “està compromés amb l’estudi i el foment del valencià” i contraataca amb l’argument que “el que ha fet que es parli menys és la imposició”. Feia referència, sobretot, a les polítiques dels governs del Botànic d’acostar la llengua a les zones en les quals aquesta no té implantació o el seu ús social ha baixat en picat.
Els festivals de música, la consideració acadèmica del valencià o l’arraconament de figures literàries com Estellés, representen els tres flancs –cultura, llengua i memòria– des dels quals la dreta valenciana actua per enderrocar la identitat pròpia des d’un biaix merament ideològic.
