Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

(Re)flexions

Hacer
lo que uno puede

sabiendo
que nada de lo que puede
es suficiente.
(escalas incongruentes)

Grafitis para neandertales, Jorge Riechmann

 

Anava a escriure sobre les darreres setmanes –més preguntes que respostes, més passat que futur, més dubtes que certeses– però la puntualitat de l’ínclita Junta Electoral Central m’obliga a altres fronts urgents. M’estalvio, per sabuda, la bombolla Juan Palomo: un digital s’empesca la bola que una ampla opció política que fonamentalment reclama urnes vol boicotejar les eleccions del 10-N. En mil·lèsima mediàtica de segon, tot corre com la pólvora, ja tenim incendi provocat, es propaguen les peticions de més policia i tot crema com a tema central del debat electoral. Que més dóna que tot sigui mentida. Foc i fum de la infàmia quotidiana que vivim. Temps de canalles, diria Vinader. Però entre acampades i convocatòries, bucle i déjà-vu i sempre al mateix lloc, m’he recordat de cop de les tantes vegades que hem hagut de fer cas omís de la Junta Electoral Central i desobeir els hooligans de la llei i l’ordre.

Memòria d’un futur anterior, corria l’any 2000, l’aznaritat ja era pandèmia i moviments socials, entitats i ciutadania van bastir la Consulta Social per a l’Abolició del Deute Extern. Urnes solidàries contra l’extrema pobresa –i l’extrema riquesa– al món i el negoci macabre en espiral de l’endeutament. La JEC va prohibir la consulta i prohibint-la, paradoxes censores, va ser incapaç de prohibir que 1.087.792 de persones votessin gràcies a 20.000 voluntaris desobedients i el suport d’una xarxa de 1.400 entitats. Un 98% va votar a favor de la condonació.

Era dissabte 13 de març de 2004. Bagdad-Madrid. Atocha, El Pozo i Santa Eugenia no deixaven dormir ningú. 192 morts. No a la guerra. Però allà vam estar, vetlla i dol, fins ben entrada la matinada, vora les cinc, palplantats davant la seu del PP. El primer “Passa-ho” va ser a Madrid entre un grup de deu amics; qui l’escrivia va deixar-se els dits per provar de dir-ho tot en els 160 caràcters que permetien els SMS del moment. Com tants altres cops, a Barcelona tot va començar a Canaletes en una autoconvocatòria dels moviments socials que va acabar, solidaritat i nocturnitat, davant la seu del PP català. Sensació rara: per primera vegada en molt de temps vaig veure els antiavalots estranyament tranquils però tranquil·lament inquiets. Passada la mitjanit va arribar una pancarta pel carrer Urgell amunt –”jo també sóc forner d’Iruña”. Angel Berrueta –víctima oblidada número 193– havia estat assassinat per negar-se a penjar un cartell al seu forn on s’atribuïa l’autoria a ETA. Els autors materials del crim foren un policia nacional i el seu fill. L’endemà, en una protesta a Hernani contra aquella mort, moria d’una crisi cardíaca Kontxi Sanchiz –víctima 194– durant una càrrega de l’Ertzaintza. Aquella mitjanit va passar desapercebuda la nota que deia que la JEC prohibia la realitat i declarava il·legal la protesta. És a dir, prohibia les concentracions. Abans, Zaplana, ministre portaveu avui malalt de corrupció, informava: “en el día de hoy no se pueden celebrar manifestaciones, concentraciones ni actos públicos bajo ninguna circunstancia”. Rajoy també: “No vamos a consentir esta manipulación”. A la concentració de Madrid recordo que hi havia Juan José Millás. A la de Barcelona, vaig trigar temps a adonar-me que qui tenia al costat era el periodista Manuel Fuentes. Però entre un silenci insomne i crits callats, ens recordo impertèrrits: l’ordre de la JEC no va canviar res. Ni autoritat ni poder. Paper mullat. Com un absurd. Només va generar indiferència i més indignació. Eren els temps, ja ho saben prou, en què Aznar ja havia proclamat que Catalunya era “una societat malalta”. Per tenir salut democràtica, és clar. Per rebel·lar-se contra la mentida d’Estat.

Arrencava una acampada indignada i, de nou el vell, tota l’estructura jurídica de l’Estat van ordenar desacampar perquè era il·legal, en nom de la jornada de reflexió de les municipals del 22 de maig. I si alguna cosa feien aquells joves, era precisament reflexionar

Corria el 15-M del 2011 i arrencava una acampada indignada a qui no mancaven raons i als qui no els sobrava cap motiu. I, de nou el vell, tota l’estructura jurídica de l’Estat –juntes electorals provincials i centrals i fins al TS i el TC– van ordenar desacampar perquè era il·legal, en nom de la jornada de reflexió de les municipals del 22 de maig. I si alguna cosa feien aquells joves, era precisament reflexionar. I tampoc: ni cas. La JEC es va esvair, ningú la va obeir i no va haver-hi cap conseqüència jurídica ni legal ni cap poder que ordenés “complir la llei”. Deixadesa, impotència, desbordament, sentit comú? (I un matís: aquella vegada la JEC no va resoldre, com és costum, per unanimitat: cinc vots a favor, quatre en contra, una abstenció). Sis dies després d’aquella insubmissió a les places de Madrid i Barcelona i tantes altres, algú va decidir provar de fer neteja. I no se’n va sortir pas. 27 de maig de 2011. Plaça de Catalunya assetjada. Va ser la primera vegada –la segona, no cal ni dir-ho, fou el primer dia d’octubre– que he vist i viscut com la fortalesa ètica de la gent –desobedient, pacífica, determinada– derrota la brutalitat de la violència policial, condensada en l’ordre macabre de desallotjament –”o generem pànic o no els traiem d’aquí”. “Restaurar la por al sistema”, deia el conseller d’Interior; cal atonyinar “fins Gandhi”, deia el cap de la Brimo en prime time. Per reflexionar també. En aquelles càrregues policials fracassades, plaça contra placa, es van produir 120 ferits, 57 van interposar denúncia, algunes causes encara cuegen esmaperdudes pels jutjats i, ara per ara, l’estricta realitat escup que només es va produir una condemna ferma –i menor, 210 euros de multa– contra un agent dels mossos. Només una. Només un mes després que l’Audiència de Barcelona el condemnés, l’agent va ser condecorat pel Departament d’Interior. Entesos. Per allò de veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. Aleshores –crònica, frustració i (des)esperança generacional– la Marta Rojals escrivia: “Bon intent, senyors, però les velles inèrcies, allò de ‘en veritat us dic’, ja ho ha donat tot de si, ja no cola. De tant que us hem cregut, tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres”.

Era el diumenge de les europees del 2014 –i per avui caldrà deixar de banda de nou que aquell parlament mana poc, pinta menys i decideix res i el festí electoral era pur cartó-pedra. 25 de maig i en paral·lel es va convocar el multireferèndum, que clamava que les urnes havien d’arribar per quedar-s’hi i per poder debatre, deliberar i decidir sobre tot i entre totes i tots. Obvietat: democràcia deu ser alguna cosa menys escarransida i minsa que votar cada 1.500 dies. Però es veu que fer cohabitar democràcia representativa, participativa i directa no està en els plans dels qui, només cada quatre anys, ens ordenen participar encapsulats. Antic i caduc és reduir “el dia de la festa de la democràcia” a la sagrada partitocràcia regnant –sense dubte, un dels segrestos democràtics i de les reduccions autoritàries que més ens tenallen. Les altres urnes, val la pena recordar-ho, van ser perseguides i proscrites, única i exclusivament, per la denúncia, taula a taula, que el PP català va interposar aquell mateix dia. El fràgil acord mediat de respecte tolerant assolit el divendres saltava pels aires. Però ni així. Ni PP ni JEC van poder impedir que 37.495 persones expressessin democràticament el seu parer sobre temes tan cabdals com els transgènics, el deute il·legítim, sobirania energètica, ILPs, BCN World, la municipalització de l’aigua o la MAT. Els Mossos, amb manament judicial suprem, van requisar a partir del migdia urnes, van tancar 148 de les 237 taules, van identificar 500 voluntaris i, a Osona, van denunciar-ne una desena per desobediència. En primera instància, foren condemnats a 20 euros de pena-multa.

Obvietat: democràcia deu ser alguna cosa menys escarransida i minsa que votar cada 1.500 dies. Però es veu que fer cohabitar democràcia representativa, participativa i directa no està en els plans dels qui, només cada quatre anys, ens ordenen participar encapsulats

Abans i entremig, el 2008, a Sevilla i Madrid també es va prohibir la manifestació del 8 de març sostenint que el feminisme, rere un segle lila de resistències, canviés de dia, atès que hi havia eleccions i no fos cas que ens donés per reflexionar sobre masclismes quotidians, feminicidis diaris i desigualtats socials cronificades. Aquella nit a Madrid –no es podia saber–, una protesta feminista va tallar la Gran Via amb unes quantes pancartes. Una reblava: “sacad vuestras erecciones generales de nuestro chocho de marzo“. Dos anys després, es produiria una sentència del mateix TC al respecte que avui ningú vol llegir: “por esa vía, llegaríamos al absurdo de admitir la prohibición de toda reunión o manifestación por el simple hecho de serlo y coincidir con la jornada previa de reflexión”. Un any abans, el mateix tribunal desautoritzà la decisió, del 2006, de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, refrendada pels TSJC, de prohibir una manifestació estudiantil en defensa de l’escola pública per produir-se en període electoral. En fi, ja ho saben: sense eleccions de per mig també van sortir en tromba a prohibir la consulta d’Arenys i l’advocat de l’Estat que acusava es diu encara Jorge Buixadé, capitost de Vox. Van impedir-la? No pas. I de retruc van provocar un cicle massiu referendari: 553 consultes més. Llumeneres: són uns llumeneres. Com bé es pregunta Gustau Muñoz, des del País Valencià –”com ho pensen fer?”– som davant l’Espanya suïcida.

En l’a por ellos banal, tot s’hi val. Qualsevol que reflexioni. Deute extern, prou mentides i no a la guerra, consultes sobiranistes, indignacions a peu de plaça, multireferèndum social, manifestacions feministes… i tantes altres. Passa que passa que el dia sagrat de difunts, sant silenci i sant respecte fins i tot per als ateus, és i serà sempre l’u de novembre –tradició de la memòria comuna entre els vius i els morts. Alguns pretenen que ho sigui també el 9-N –muts, callats i cap cots. Coincidències de l’hemeroteca, l’enèsima persecució coincidirà amb el cinquè aniversari d’una altra votació prohibida i desobeïda per exactament 2.344.828 persones i que va acabar en condemna per desobediència i multes milionàries. Es podrà opinar de mil formes, però pretendre avui un dia de silenci i mutisme, en plena era de la implosió de les xarxes socials, de les enquestes andorranes i dels algoritmes criminals, resulta absurd i anacrònic.

L’enemic és més gran si se’l mira de genolls, rebla un lema emancipador. I mira que, dempeus, a mi em sembla igual de gran. Un, deien els zapatistes, és tan gran com l’enemic que tria

Reflexions sense genuflexions: l’enemic és més gran si se’l mira de genolls, rebla un lema emancipador. I mira que, dempeus, a mi em sembla igual de gran. Un, deien els zapatistes, és tan gran com l’enemic que tria –i en fi, i també, els que hem triat el capitalisme cada cop ens sentim més empetitits. Tot i així, el que segur que no serveix és ajupir-se, autocensurar-se o autoderrotar-se. Els Berri Txarrak ja ho canten: berriz min hau. Un altre cop, el mateix mal de cap. En qualsevol cas, sí, ens veiem el dia 9 reflexionant a peu de carrer i a peu de plaça, al bar o a la farmàcia, a la cuina o a la protesta. Democràcia és poder dir i democràcia és, alhora i sobretot, saber escoltar.

Giragonsa i tres apunts finals –sí, perquè pretenia parlar d’altres coses però la hiperrealitat ens atropella. El primer sobre aquestes darreres setmanes –més preguntes que respostes, més present que futur, més dubtes que certeses– per recordar-me, vint-i-cinc anys després i veient el jovent compromès d’avui, dels dos mesos d’acampada pel 0,7% el novembre del 1994 –que va acabar amb porres policials socialistes. Recordar-nos del Cinema Princesa, del 12 d’octubre de 1999 –14 joves empresonats–, dels Tres de Gràcia, de Núria Pòrtulas, del Pla Bolonya, del 15M, d’unes quantes vagues generals o de Can Vies. Rerefons? Volia parlar de la gent que vaig conéixer en aquells conflictes i en moltes barricades i que foren també criminalitzats i represaliats. Al 0,7% de fa 25 anys vaig trobar-me, i la trobada dura encara, la que avui és una de les més lúcides llibreteres de la ciutat, la Maite d’El Pebre Negre. De la Ciutat Princesa de la Marina Garcés, va sortir uns dels millors periodistes i dels més íntegres–Jesús Rodríguez–, maldecap estable de tot abús policial. Del 12 d’octubre del 1999 –d’on neix el fet urbà concret que des d’aleshores la ultradreta resta reclosa a dalt de Montjuïc– va surar la millor companya feminista que conec, la Joana Garcia, avui implicadíssima en la lluita contra les desigualtats i l’exclusió social. De la insubmissió, el millor traductor –en Pere Comellas– i un sociòleg que avui dona veu al millor de l’economia cooperativa –l’Ivan Miró. Dels Tres de Gràcia maltractats a la Via Laietana, en Pep Boatella, luxe d’il·lustrador. Podria seguir: la llista és infinita –l’Iñaki Garcia d’El Lokal, la Montse Santolino de L’Hospi– i la seva dignitat no cap en cap arxiu policial. Gent que sempre hi és, en aquesta assemblea permament que som, i que mai falla perquè han après, col·lectivament, a no fer-ho. I saben del cert que quan més cal implicar-se és quan tot pinta pitjor. Algun dia, justament, mereixerien moltes més paraules i agraïments. Ens trencareu la cara, però mai el somriure, dèiem aleshores.

Va. Corol·lari final en paradoxa electoral: qui ens havia de dir que a més desobediència a la Junta Electoral Central, més democràcia. Contradictori dilema, sisífica tasca i reflexionar sempre per tornar a començar

El segon. Ressaca terrible de mediocre debat electoral. Sánchez diu que no és un problema d’independència per tot seguit anunciar la proposta estrella: prohibir els referèndums sobre la independència. Per llogar-hi cadires, perquè en tan poc diu moltes altres coses (que dimiteix d’una resolució democràtica, reconeix que el 2017 no era delicte convocar-lo i aclareix que de la mà del PSOE, torna Aznar). Lucas és un gos, Ortega Smith acarona un cavall i Elionor parla català, però fóra millor que a Extremadura deixessin preguntar en català al final d’una roda de premsa quan ja no quedaven més preguntes. Rey de bastos, el monarca felipe-uve-palito etziba que ni violència ni intolerància ni vulneració de drets i llibertats. I no, no era cap autoesmena a la violència repressiva, la intolerància demofòbica i la vulneració de drets i llibertats continuada que patim fa dos anys i que ell va atiar el dia que ens va sacrificar. Retorn a Sánchez, tardor 2019 i ahora sí i que se note el efecto sin que se note el cuidado: “Hemos limitado un 50% la entrada de inmigrantes ilegales pero a diferencia de Vox lo hemos hecho con un discurso progresista y humanista“. Sense paraules. Faig el que Vox vol però ho maquillo de progre. Fet i fet, aquest és el programa concret i el programa real de la ultradreta: no governar res, sinó condicionar-ho tot. Programa també de reeducació del PSOE: TV3 –amb el ridícul de suggerir una reforma ja aprovada–, adoctrinament educatiu constitucional i codi penal. La letra con sangre entra. Faltava la cirereta però mai falla: la irrupció del TC, del TS i del BOE. Vigília de festa de la democràcia: un parlament sobirà no pot dir el que pensa, s’emeten noves euroordres i decret per tancar webs sense manament judicial. No m’estalvio, gramàtica política de l’urna clandestina, el contra fàctic de dir què hagués passat si ens haguessin deixat votar lliures i en pau…

I un tercer apunt, disculpa i argument. Ho sento –disculpa– per perpetrar una altra filípica sense fi a la Directa. Contraargument: aquest mitjà comunitari i cooperatiu ja va néixer fa molts anys per a això, contra la llei del silenci, des de baix i sense demanar permís. Invocant la insubmissió informativa per provar d’entendre, comprendre i compartir. 13 anys, més de 3.000 persones subscriptores i aquest 2020 zapatista –el foc de la paraula– que arribarà als 500 números. (Spoiler: fes-te subscriptor/a).Va. Corol·lari final en paradoxa electoral: qui ens havia de dir que a més desobediència a la Junta Electoral Central, més democràcia. Contradictori dilema, sisífica tasca i reflexionar sempre per tornar a començar. Sí. Un cop més, i ja van tantes, ens veiem a la plaça dissabte: potser s’enduen els instruments, però mai podran amb la música. Volver, volver, cantaria Chavela. Això mateix.