Tot i el seu posat cansat, el Jamal no necessita aturar-se ni un instant per recordar el dia que es va veure obligat a fugir del seu país. Era un 24 de maig, amb el Iemen sumit des de feia dos anys en la guerra civil. Feia poc que casa seva, en un poble proper a la ciutat d’Aden, havia estat atacada per houthis –una de les principals faccions del conflicte.
La seva dona va morir durant l’envestida, i el Jamal es va veure forçat a buscar un amagatall fins que finalment va poder arribar a l’aeroport de Seiyun, un dels dos que es mantenen operatius al Iemen. A l’avió hi viatjava només amb un llaüt, i junts van posar rumb al Caire, un dels únics dos aeroports internacionals que connecta de forma regular amb el Iemen. “Jo no vaig decidir marxar”, evoca el músic, de 51 anys, “però tenia por de quedar-me i tenia problemes de salut, [així que] uns amics del Iemen em van ajudar per poder venir fins a Egipte”.
Per a les iemenites que, com el Jamal, aconsegueixen reunir els suficients recursos per marxar del país, Egipte figura com una de les principals destinacions. D’una banda, el Caire és, amb diferència, una de les capitals més barates del món àrab i un dels centres més actius de la regió. Però més important encara, ha mantingut fins avui una relativa política de portes obertes cap
a elles, ja que les iemenites que es troben per sota dels 16 anys o per sobre dels 50 no necessiten visat per entrar al país, mentre que per a la resta un justificant mèdic del Iemen és suficient per accedir-hi. Egipte, a més, els permet accedir a les escoles i els hospitals públics com si fossin nacionals.
L’ambaixada del Iemen al Caire calcula que actualment hi podria haver fins a 700.000 iemenites al conjunt del país
La relativa facilitat amb què poden aterrar a Egipte i la poca cura del país amfitrió per mantenir-ne un registre honest provoca que no hi hagi xifres oficials sobre la quantitat de iemenites que hi resideixen. L’ambaixada del Iemen i organitzacions iemenites al Caire, però, calculen que actualment hi podria haver fins a 700.000 iemenites, tot i que altres estimacions (menys fiables) rebaixen la xifra a 300.000, al·legant que moltes acaben marxant del país. On sí que hi ha consens és a l’hora de considerar que, abans d’esclatar la guerra, la xifra rondava entorn de només 30.000.
Les esperances que moltes iemenites dipositen en Egipte a l’hora de fer el salt, però, s’acaben truncant poc després de desembarcar al país. Actualment, el Jamal va cada dia a un restaurant iemenita on sol tocar el llaüt a canvi del que li vulguin donar els propietaris. Que pugui acabar treballant o no depèn de la quantitat de clientela que hi hagi al local, de manera que pot passar-se dies estancat. “Si provés d’anar a un altre local, em farien fora”, apunta, “però si no hi ha clients, no cobro”. “Amb el que aconsegueixo no puc permetre’m ni un pis, i visc constantment amb estrès”, afegeix. “He de pagar tres taxes [per treballar], i amb el que ingresso no puc assumir-les, però si no les pago i m’enxampen em posarien una gran multa o em deportarien”, es lamenta, després de criticar que mai ha rebut suport del govern malgrat la seva vulnerable situació.
Sense drets ni beneficis
Per a moltes iemenites residents a Egipte, aquesta indiferència del país cap a elles una vegada han arribat és un dels principals factors pels quals se senten abandonades. En aquest sentit, tot i que se’ls reconeixen alguns drets, no reben un tracte específic que tingui en compte el fet que provenen d’un país en guerra, la qual cosa dificulta que moltes puguin realment rebre assistència, i encara menys integrar-se.
El creixement ha estat exponencial: abans de l’esclat de la guerra al Iemen la xifra rondava al voltant d’unes 30.000 persones
D’altra banda, encara que Egipte els permeti entrar al país, un cop són dins, els problemes per mantenir els papers en regla es converteix en un autèntic maldecap. Segons l’Ahmed, el líder d’un dels pocs grups de iemenites organitzades al Caire, les refugiades han de renovar la residència cada sis mesos, i els impostos que han de pagar pugen ara fins a 1.200 lliures egípcies (60 euros) per persona; una xifra massa elevada per a moltes.
“El principal problema [de les iemenites] és el preu de la residència”, considera l’Ahmed, ja que “les famílies que venen des del Iemen tendeixen a ser extenses, així que pagar, per exemple, 5.000 lliures (250 euros) o més [cada sis mesos] és una suma realment alta”. “La residència no és cara, i no crec que hi hagi gent vivint aquí que no pugui assumir pagar 1.000 lliures (50 euros) cada sis mesos”, considera, en canvi, en Baligh Al Mekhlafi, el conseller d’informació de l’ambaixada del Iemen a Egipte, en declaracions a la Directa. El cert, però, és que 50 euros cada sis mesos pot arribar a ser una quantitat difícil de reunir a Egipte, on el salari mínim (poc fiable) ronda els 60 euros mensuals. Moltes de les iemenites que arriben al país, a més, no troben feina o bé ho fan en el seu extens sector irregular, on les condicions poden arribar a ser encara més precàries.
Per a la Nour, directora d’una altra organització iemenita al Caire, aquesta acumulació de problemes s’acaba convertint en un autèntic infern. “En qüestions materials, degut als elevats preus d’Egipte, [les famílies] no poden garantir-se les necessitats bàsiques, així que se senten impotents i avergonyides”, apunta, abans d’afegir: “I en termes legals, tots els procediments que han de realitzar els carreguen financerament i moral”.
Poques refugiades
Aquesta darrera preocupació la podrien resoldre registrant-se a l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, l’ACNUR, però només una reduïda minoria acaba fent el pas. En aquest sentit, tan sols 8.108 iemenites estaven registrades el passat mes de desembre (l’últim del qual figuren dades).
En diverses entrevistes, comprovem que les nouvingudes tenen desconeixement dels seus drets i de com funciona l’ACNUR
Des de l’ACNUR asseguren que en última instància la decisió de registrar-se és personal, i neguen cap responsabilitat pel que fa a la gran diferència que existeix entre la quantitat de iemenites a Egipte i la xifra d’inscrites. Les iemenites, en canvi, no ho veuen de la mateixa manera, i al·leguen que els escassos serveis que garanteix l’ACNUR no incentiven a registrar-se. Al contrari, se senten discriminades com a refugiades de segona.
“No se’ls dona cap ajuda [substancial]”, afirma l’Ahmed, “així que moltes opten per no registrar-se”. I continua: “Fan que la comunitat iemenita se senti menys que la resta”, de manera que “per a alguns, [registrar-se] és motiu de vergonya”. Un d’ells és en Mahmoud, un jove que va aterrar al Caire a finals de 2017 i que des d’aleshores ha residit al país sense registrar-se. “No he ni intentat rebre l’estatus de sol·licitant d’asil perquè és inútil”, es queixa, “així que, tant per tant, [vaig decidir] no fer-ho i esperar si sorgeix l’oportunitat de marxar, sigui escapant-me o amb algun visat”.
En diverses entrevistes, hem pogut constatar una profunda manca d’informació a l’abast de les refugiades. En algunes ocasions, desconeixen els drets que tenen a Egipte, i sovint no entenen el funcionament de l’ACNUR, la qual cosa fins i tot porta algunes d’elles a esperar ser reassentades en un altre país sense haver-se ni tan sols registrat prèviament a l’agència de l’ONU, l’única amb capacitat per fer-ho.
Estafes, robatoris, extorsions i abusos en el cas de les dones són pràctiques esteses entre les iemenites d’Egipte
Per si tot això no fos suficient, algunes locals aprofiten la seva situació vulnerable per treure’n profit. En aquest sentit, les estafes, els robatoris, les extorsions i els abusos en el cas de les dones són pràctiques esteses, segons denuncien les organitzacions de base iemenites. Per tots aquests motius, la posició de les organitzacions respecte a Egipte és ambivalent, ja que si bé agraeixen que se’ls deixi accedir al país i se’ls ofereixin alguns serveis, també se senten abandonades perquè no reben cap tipus d’ajuda significativa.
“Després de tot el que han passat al Iemen, aguanten aquí, es queden sense diners i [molts] acaben patint depressió”, apunta l’Ahmed, que també nota que la xifra de suïcidis (una qüestió tabú) és substancial, encara que molt difícil de comptabilitzar. Arribades en aquest punt, un nombre significatiu de iemenites pren la decisió de marxar. I davant l’enorme dificultat d’arribar a països europeus o nord-americans (generalment les seves principals prioritats) a través dels mecanismes establerts per l’ACNUR, moltes acaben tenint només dues alternatives: intentar fer el salt per vies irregulars, o, com cada vegada més gent, tornar al Iemen –malgrat que la guerra segueix ben viva.
