El conflicte armat a Síria ja ha causat el pitjor drama humanitari del segle XXI. El nombre de refugiades i desplaçades és més gran que el de qualsevol altre conflicte recent. Les últimes dades oficials proporcionades per ACNUR xifren en uns 5,6 milions el nombre de refugiades, el 90% de les quals es localitza tan sols a tres països: 3,6 milions
a Turquia, prop d’un milió al Líban i més de 600.000 a Jordània. Només el 8% de les que són a Turquia es troben en campaments censats i reben ajuda internacional. La resta, distribuïdes per la geografia turca però amb taxes de concentració molt més altes prop de la frontera amb Síria i a les grans ciutats –diferents fonts xifren en 500.000 el nombre de refugiades sirianes a Istanbul–, han rebut ajuda al llarg d’aquests anys per part del govern turc en forma de subsidis i atenció sanitària gratuïta. L’Estat turc ha rebutjat sempre classificar-les com a refugiades: en la terminologia i el discurs del govern d’Erdogan, les sirianes són “convidades” (misafir) i Turquia té el deure religiós i moral d’acollir-les i ajudar-les, així com la població de Medina va acollir el profeta Muhammad quan va haver de fugir de la Meca l’any 632.
Diferents estudis coincideixen que la perllongació de l’estada en un país d’acollida potencia la percepció negativa d’aquella societat. El cas sirià és alarmant tant pels números com pel temps que fa des de l’inici del conflicte. La manca de polítiques d’integració efectives o d’acords bilaterals que facilitin el retorn està duent a conflictes socials greus. De fet, els darrers dos anys s’ha pogut observar un canvi en la forma en què les refugiades sirianes són representades als mitjans de comunicació. El setembre de 2018, un virulent debat que encara es manté viu va esclatar a les xarxes socials, especialment a Twitter, eina bàsica de diàleg, debat i crítica a Turquia.
L’operació militar d’Erdogan a Rojava té com a segon objectiu reubicar les refugiades en territori de Síria
Si bé durant els primers anys d’arribada de refugiades (2011-2016) tots els mitjans empraven un llenguatge força neutre per referir-s’hi i destacaven el drama de la guerra, i, com a molt, s’observava ambivalència en l’ús d’alguns termes –mitjans propers al govern insistint en l’aspecte moral i mitjans opositors identificant més la refugiada com una càrrega econòmica i un tema de seguretat–, des de 2017 s’observa un discurs ben diferent. La refugiada siriana s’ha acabat convertint en l’altra en oposició a la identitat turca. En aquest procés, les refugiades són sovint representades en conjunt per les accions d’unes poques en un context on ja no només estan infrarepresentades per ser una minoria, sinó que estan privades totalment de veu.
Les imatges publicades el setembre de 2018 per diversos diaris on es veien refugiades sirianes travessant la frontera per celebrar les festes del mes del ramadà amb els seus familiars van provocar l’esclat a les xarxes socials. Tot i que segons les mateixes notícies només unes 50.000 dels més 3,5 milions de refugiades havien travessat la frontera, les imatges van deslligar una onada de protestes a les xarxes amb una clara estigmatització de totes les refugiades i l’ús de molts termes clarament xenòfobs. Així, des del primer debat iniciat per l’etiqueta “que se’n vagin a la merda” (#suriyelilerdefolsun), s’han anat repetint onades d’odi amb aquesta i altres etiquetes (“no volem sirians” o “al meu país no vull sirians”). Simultàniament, etiquetes a favor de les sirianes han intentat contrarestar aquestes veus amb arguments humanitaris i morals (“els refugiats arriben amb benediccions” o “no toquis el meu germà”).
El malestar general tant a les xarxes com als mitjans ja ha tingut conseqüències polítiques. El mes de juliol, el president Erdogan justificava l’obligació moral d’haver hagut d’acollir tantes refugiades però indicava que l’Estat turc estava treballant perquè poguessin tornar a Síria. Per primer cop deixava clar que repatriarien a totes aquelles que cometessin delictes i assegurava que cercarien les vies perquè retornessin diners a la sanitat pública en el futur. De forma significativa, les refugiades sirianes es van fer sentir per primer cop amb una protesta a Istanbul amb un lema clar: “No marxem”.
Així, l’operació de l’exèrcit turc a Rojava iniciada el mes d’octubre després de la retirada de les tropes nord-americanes també té una segona lectura. Per una banda, fer fracassar l’autonomia kurda existent de facto al nord de Síria i evitar el contagi en territori turc. Per l’altra, reubicar fora de Turquia les refugiades sirianes que ja s’han convertit en el principal problema segons la població (lligat amb la crisi econòmica del país) i aturar el descens de vots que va portar el partit d’Erdogan aquest mateix any a perdre les alcaldies de les dues principals ciutats de país, Istanbul i Ankara.
