Les vagues feministes de 2018 i 2019 van tindre la potència de resignificar la paraula vaga, una eina del moviment obrer enfront del capital. Les vagues feministes són més, molt més, que una aturada laboral. Es van articular en quatre eixos: laboral, de cures, de consum i estudiantil; perquè si les dones parem, el món es col·lapsa. Els treballs (que no ocupacions) que assumim les dones són essencials per a sostindre les nostres existències vulnerables en un sistema que no garanteix la reproducció de la vida.
En aquell moment érem conscients que moltes companyes no podrien sumar-se a la vaga perquè, tancades entre les parets de les llars, desenvolupen treballs que mai paren. Totes entenem quins són els essencials per a la vida i quins són aquells altres treballs que només mouen fluxos monetaris d’unes mans a unes altres, encara que, potser, ja ho hem oblidat de nou i pensem que l’essencial és poder consumir el que vulguem o el que puguem segons les nostres exhaurides butxaques. També sabíem que no totes les dones amb ocupacions remunerades podrien exercir el seu “dret constitucional” a la vaga, pel fet de no tindre papers, pel seu context de precarietat vital i laboral, per la por a les represàlies… Tot això ho sabíem, així i tot, vam convocar la vaga, i va ser així perquè també vam ser capaces de teixir en el camí xarxes de solidaritat i suport mutu cap a les companyes en situacions més precàries. La vaga va ser el resultat d’un any de trobades, debats i reflexions amb els quals construir un feminisme radical (que aprofundeix en les arrels del sistema), anticapitalista, antiracista i dissident.
És que hui no hi ha motius per a anar a la vaga? Clar que n’hi ha. Aquest sistema heteropatriarcal capitalista i racista ataca les nostres vides, i, de forma més salvatge, aquelles que habiten les seues perifèries: les migrants sense papers, les treballadores sexuals, les precàries… I és justament per elles per qui hem de reinventar les estratègies de confrontació al sistema. No podem permetre’ns que la vaga feminista siga un instrument de lluita assimilat pel sistema, que es transforme en un dia festiu en el qual celebrar i lloar a aquestes “bones dones que ens cuiden tan bé”. No, no tenim res a celebrar, perquè el feminisme és disputar privilegis i transformar-los en drets per a totes.
2018 no és 2024 i, en part, perquè la potència transformadora d’aquelles vagues va fer por i els tentacles del poder van desplegar tots els seus mitjans per a afeblir el moviment feminista. O és que no va d’això, afeblir el moviment amb la vella estratègia de “divideix i venceràs”?
Si el subjecte polític del feminisme són els marges del sistema, des d’ací, des de les que són expulsades a la misèria, sentim la ràbia i construïm la nostra lluita. El 8M a València no anirem a la vaga, però ens trobarem als carrers.
