Una plaça qualsevol, d’un barri de València, una vesprada de juliol. Qualsevol indret pot convertir-se en l’escenari d’un microrelat dels que, amb altres, poden construir una gran història.
Imagine que Odisseus, al que coneguem pel nom d’Ulisses segons el relat que va fer d’ell l’imperi –romà–, no esperava que cada pas que feia es convertiria en un mite fundacional. Com segur que tampoc s’imaginarien les espigoladores valencianes que, al mateix temps que treballaven la terra i la casa, aixecaven una manera d’entendre el món.
Però, per a assabentar-se, només cal mirar de manera calmada: moltes xiquetes juguen amb la passió de qui descobreix el món. No donen treva als qui els intenten seguir el ritme. Gent jove i no tan jove. Algunes persones pertanyen a l’assemblea, però es dissolen, a cada minut que passa, entre la resta. Hi ha qui són mares i pares. Algunes hi són perquè, per afinitat, estan connectades o interessades en les activitats que s’organitzen des de “l’ambient”. Però, alegria, a poc a poc s’apropen veïnes de les finques del costat, amb el seu entrepà; s’han assabentat que a l’hora del sopar es projectarà una peli. A més, és una d’eixes per a les que no cal cap carnet militant o llicenciatura universitària. S’entén sola i diverteix a tothom. El missatge vindrà després.
Sense necessitat de proclamacions, una plaça plena de vida és la millor fotografia de la reivindicació del dret a la ciutat: reapropiació, vida i confiances
La temperatura acompanya. A poqueta nit fa una brisa molt d’estar al carrer. El taller de serigrafia fa que, a un ritme tranquil, s’ompli la plaça de missatges contra la mercantilització del barri. Es barreja, entre les borses i les samarretes que reivindiquen la ciutat, la diversitat d’un barri treballador que gaudeix d’una plaça que, en general, no posseeix. De prompte, sense que calga cap discurs maximalista, ni grans performances, sense la puresa que exigeix el llenç en blanc, ens trobem amb un veïnat que s’apropia de la ciutat. Són una taca que trenca l’asèpsia planificada, que insereixen en el no-res, net, un punt on mirar. Sense necessitat de proclamacions, una plaça plena de vida és la millor fotografia de la reivindicació del dret a la ciutat: reapropiació, vida i confiances.
Se’m fa difícil pensar formes més directes i radicals d’arribar al sentit comú dels barris que la d’emprar el seu llenguatge quotidià per a formular un relat que proporcione recer i oferisca emancipació. S’exclama fins a l’extenuació que la pràctica és la millor manera d’arribar a les consciències alienes però, quina pràctica? La d’una persona que esgrimeix la seua puresa i abnegació com a exemple a seguir o la de la persona amb interessos, dinàmiques i contradiccions comunes que assumeix en la seua quotidianitat un relat transformador? En fi, la idea és que es pot parlar de mercantilització amb UP o amb Pier Paolo Pasolini, i si bé, ambdues maneres encisen, no funcionen de la mateixa manera amb la mateixa gent.
No sempre les energies més directes i les més estructurades són les més capaces d’arribar al cor de les persones que ens envolten. Si bé són potencialment mobilitzadores, moltes vegades corren el risc de generar unes identitats tancades
Així, no sempre les energies més directes i les més estructurades són les més capaces d’arribar al cor de les persones que ens envolten. Si bé són potencialment mobilitzadores, moltes vegades corren el risc de generar unes identitats tancades, molt fortes en la construcció d’elles mateixes, però pobres quant a la possibilitat de teixir amb el que queda fora d’elles. En canvi, existeix la que últimament he sentit nomenar com la política del ferment: passar del “fer barri” al “fer-nos barri”. Intentar provocar un esclafit de vida. Que la gent es reapropie d’ella, no perquè ho diu cap eslògan, sinó perquè s’assumeix com a part de la seua quotidianitat. Aproximar-se des dels cossos per facilitar diàleg i comunió, en lloc d’estipular des de la distància del megàfon sense acaronar la proximitat.
En definitiva, es tracta de fer saó. Intentar generar confiances mútues entre les persones que han fet de les polítiques emancipatòries una manera de vida, amb aquelles que només compten amb la seua vida i el seu cos. De participar en la construcció dels relats del veïnat, perquè, pretendre importar-los des d’uns models teòrics, que observaven altre món diferent del d’ara, només pot conduir cap a la desconnexió. I cal fer-ho mitjançant espais que siguen permeables a tothom, que deixen camí per a la vida dels que participen i fomenten la màxima participació possible. Un lloc amb identitat, obert, que abrace i que no ofegue ni fiscalitze. On la responsabilitat col·lectiva siga suport mutu.
Es tracta de fer saó. Intentar generar confiances mútues entre les persones que han fet de les polítiques emancipatòries una manera de vida, amb aquelles que només compten amb la seua vida i el seu cos
Tal vegada, el ferment siga capaç de fer-se gran i d’ajudar a configurar esta mena de consciència col·lectiva. En eixes condicions, les d’un barri que ha fet de la quotidianitat un element comú, podrem esperar una gran capacitat de resistència davant els conflictes que li vinguen donats. És complicat que el dolor d’un veí a qui desnonen, o a qui acomiaden, no et travesse quan has compartit taula d’una manera habitual amb ell. O que no et ressone que s’expulse la vida que hi és al carrer, quan els teus fills han passat hores de jocs i danses, en eixa o en altra plaça, fent-la l’escenari de les seues fantasies. Al capdavall, quan els cossos es troben amb la quotidianitat i amb l’espai, es poden generar unes confiances i unes costures que resistisquen, com una closca, la voracitat del mercat. I que, alhora, desvetllen un subjecte creatiu amb traça per emancipar-se.
Això és, precisament, la saó que fa barri. L’apropiació de la ciutat, és a dir, la disputa pel dret a esta, dels qui fins ara han sigut desposseïts d’ella. Però intentar assolir-ho amb els fets i la quotidianitat, i no només amb la pancarta. Només hem d’imaginar tranquils: una plaça plena de vida, al cor d’un barri. Una barreja de cossos i de sentits diferents que els ajude a expulsar d’ells eixa idea del mercat que en tenim molt a dins i que ens ha fet alienar del nostre context i de la nostra carn.
