Assegut a la plaça, Álvaro Bellot comparteix amb les seues companyes algunes reflexions sobre el turisme rural massiu i l’amenaça que suposa per a la població local. “Ha de ser sostenible i arrelat al territori!”, exclama. Carlota Lasarte assenteix amb el cap mentre mira de reüll els moviments de la seua gossa, Garrofa. Interromp la conversa Alejandro Aguilar, qui travessa la plaça amb dos rucs a qui està educant. L’escena podria situar-se en qualsevol poble de muntanya dels Països Catalans, però té una particularitat: ocorre a Olla, un poble situat en ple parc natural de la serra Calderona –dins del terme municipal de Marines, a la comarca del Camp de Túria– que va quedar despoblat en el segle XVII. Durant les centúries posteriors, de manera intermitent, va donar recer a alguns grups de població fins que, als anys noranta, l’últim habitant va abandonar-lo donada la seua avançada edat. Ara fa una dècada des que Olla va tornar a la vida, gràcies a un grup de joves que recuperaren les cases i els camps. No és l’únic cas. Són molts els pobles i aldees que han renascut de les ruïnes: Les Penyes, a l’Alt Millars; Barchel, a la Serrania; Lliurona, a la Garrotxa; o la Clua de Meià, a la comarca de la Noguera.
El veïnat d’aquests pobles i aldees recuperades comparteix una mateixa manera de concebre la vida. Busquen fugir de l’actual model individualista i consumista i crear el seu propi projecte vital des de la coherència personal i col·lectiva entre la seua ideologia i pràctica quotidiana, fonamentades en la sostenibilitat, la cooperació o el contacte amb l’entorn. “Per mi, el més important era tornar a la comunitat”, s’afanya a manifestar Aguilar, que des de fa un any combina les tasques agrícoles i ramaderes de l’Olla amb el seu treball a l’associació Connecta Natura, el qual desenvolupa de manera telemàtica. “La comunitat que hi ha en els habitatges convencionals –continua– és més destructiva que constructiva. Volia canviar el ritme de vida, a les ciutats tot va molt de pressa”.
Només posant un peu a Olla o Barchel –a la comarca dels Serrans– es poden percebre alguns dels canvis que comenta Aguilar. Les entrades a l’estança principal són tota una declaració de principis, on una gran taula rectangular o rodona dona la benvinguda i trasllada l’esperit comunitari. “És l’espai on més moviment hi ha, dinem, ens reunim…”, matisen des de Barchel. A mesura que te’n vas endinsant, es descobreixen altres maneres de fer i de viure, “al marge del sistema capitalista” –subratllen les repobladores–, com l’autoabastiment energètic mitjançant l’ús de plaques solars o l’impuls de la sobirania alimentària amb la recuperació de bancals. “Intercanviem productes ecològics, recollim les ametlles i les olives, fem conserva, traiem les cabres…”. Així descriuen una jornada a l’aldea de la Serrania, on les habitants viuen de diferents feines: algunes recullen les collites dels pobles dels voltants, altres marxen a l’Estat francés a fer la verema o ajuden en alguns tallers.
A les aldees de l’Olla i Barchel s’organitzen de manera assembleària i col·lectivitzen els ingressos i les despeses
Ambdós projectes de repoblament al País Valencià s’organitzen de manera assembleària i col·lectivitzen els ingressos i les despeses. En el cas de l’Olla, alternen una assemblea organitzativa i una altra emocional setmanalment i cada membre paga una quota de cinquanta euros al mes, mentre que a Barchel en celebren una general a la setmana on prendre les decisions per consens. Tota repobladora de Barchel que fa feina fora del poble ha de tornar a la col·lectivitat un mínim del 20 % dels ingressos i disposen de tres caixes econòmiques: “De resistència, per a fer front a la repressió, donar suport a col·lectius…; de manutenció, per a tenir cobertes les necessitats bàsiques; i d’inversió, per a comprar llavors, ferramentes i material per rehabilitar els habitatges…”, expliquen.
Repoblar en cessió d’ús
La crisi d’habitatge que sofreixen les ciutats s’està extrapolant als pobles, on l’auge dels apartaments turístics i la consegüent manca de lloguer a un preu assequible és una les causes actuals del despoblament. Per això, molts dels projectes de recuperació conceben l’habitatge com un bé comú. “Qualsevol persona pot adonar-se dels efectes perniciosos que té basar els serveis de primera necessitat, com l’habitatge, en els valors de mercat exposats a l’especulació”, rebla amb rotunditat Saül Garreta, arquitecte i un dels impulsors d’un dels projectes de repoblament i d’habitatge cooperatiu més longeus a Catalunya. L’any 2004, Garreta va decidir recuperar Solanell –despoblat des de 1972– començant amb l’adquisició d’algunes cases dels antics propietaris. “Tot eren runes i vaig haver de treballar-hi molt. Vaig portar la llum i l’aigua i, a poc a poc, es va sumar més gent”, recorda. En l’actualitat, hi viuen cinc persones de manera permanent, té cinc cases reconstruïdes de les quasi trenta que en tenia el poble, i s’ha rehabilitat un quilòmetre de la pista d’accés i l’església.
En 2014, van constituir la cooperativa Reviure Solanell, que avui dia compta amb 25 sòcies i s’encarrega de la gestió d’un refugi al poble, on treballa una de les veïnes. Garreta explica que l’objectiu era crear una cooperativa d’habitatge en règim de cessió d’ús, però no va eixir com esperaven. Amb el temps, a aquesta necessitat s’han sumat unes altres, que impliquen la gestió dels serveis bàsics per a viure, la generació d’activitats agrícoles i ramaderes o l’impuls d’altres cooperatives per crear un pol cooperatiu d’activació econòmica a Solanell. “Estem treballant per reformular-la, que es puguin tenir en compte aquestes necessitats i que funcione com si fora l’Ajuntament d’un poble”, exposa l’arquitecte.
Garreta té molt clar que, tot i els esforços dedicats, aquest tipus d’experiències no fan front al despoblament que s’arrossega des de fa dècades. “Si hi ha cases, però no hi ha treball, la gent marxarà”, adverteix. Comparteix la mateixa mirada Sergi Saladié, geògraf, expert en planejament territorial i una de les persones que ha participat en la recuperació de Castelló, un nucli rural al Baix Camp que va quedar despoblat després de la Guerra Civil espanyola i on s’iniciaren els treballs en 1998, després que nou propietaris donaren onze cases del poble a l’Associació Masia de Castelló. “El repoblament pot tenir èxit quan una part important de les activitats que farien els nous residents està relacionada amb les activitats tradicionals”, assenyala. “El sector primari –continua– és la base. Després, es poden crear uns altres usos, culturals, turístics…”. De fet, a parer seu, Castelló ha de treballar en aquesta línia, ja que durant dues dècades s’han organitzat activitats culturals i festives que “només han despertat l’interés d’una família”. “Cal potenciar l’agricultura i la ramaderia”, reconeix un dels fundadors de l’associació, Xavi Espelta, qui explica que un repte és crear un “alberg gran on la gent puga treballar, però ens trobem amb moltes dificultats burocràtiques”.
Obstacles administratius i processos judicials
Independentment del procés seguit per a recuperar els pobles –compra d’algunes cases per part d’una persona a títol individual que després cedeix el seu ús, com va ser el cas d’Olla; crear una cooperativa, pactar un acord amb les famílies propietàries o, fins i tot, la donació dels immobles, com va ocórrer a Castelló–, les traves administratives són la tònica en la majoria de projectes. “L’administració no ha volgut ni portar-nos l’aigua”, denuncia Garreta, qui argumenta que es deu al fet que “hi ha altres llocs a punt de despoblar-se i amb la inversió en els quals poden aconseguir un benefici més gran”. Saladié, en canvi, considera que els ajuntaments els veuen com a una “competència”. “L’administració té por que es demostre que és possible recuperar el patrimoni al marge d’ella i, a més, fer-ho sense tenir gens d’interés econòmic”, afirma.
Al marge del procés seguit per a recuperar els pobles, les traves administratives són la tònica en la majoria de projectes
Convençudes que no cal el suport institucional per a recuperar un poble, ja que defensen que l’Estat “no pot ajudar, perquè ell mateix és el problema”, les habitants d’Olla han après a desenvolupar les seues pròpies estratègies resilients, sobretot, en relació amb les dificultats que suposa recuperar una aldea en un espai travessat per les figures de protecció d’un poblat declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) en 2002 i d’un parc natural, on no està permesa l’activitat ramadera. “És contradictori que un poble estiga dins d’una àrea de protecció, però dialoguem amb el parc, expliquem el que fem, i no hem tingut cap problema greu”, assegura Lasarte, qui reconeix que ni a elles ni a l’administració els interessa jugar a la denúncia.
Un cas ben diferent és el de Barchel, on les denúncies estan a l’ordre del dia. Tot es remunta als orígens del projecte, en 2013, quan les repobladores acordaren amb la família propietària un contracte de paraula per a la cessió d’ús dels habitatges. L’entesa entre ambdues parts fluïa sense obstacles fins que un dia alguns dels membres de la família els digueren que havien de marxar. El detonant va ser una denúncia de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, que els demanava 5.000 euros per haver utilitzat aigua del riu Túria. Van recórrer la denúncia al·legant que “el cabal no altera el curs del riu” i que fan ús “amb plena consciència ecològica” i, al final, van haver de pagar 500 euros. Segons recorden, els amos s’alegraren, però pocs dies després, van rebre la notícia que un familiar els havia denunciat per “ocupació i usurpació” d’una xicoteta casa, una part de l’aparcament i de l’hort.
Convençudes que no cal el suport institucional, les habitants d’Olla han après a desenvolupar les seues estratègies resilients
“De poc servia ja l’acord al qual havíem arribat. Era la nostra paraula contra la d’ell”, lamenta un dels acusats que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Després d’un judici ple d’incoherències, tal com assegura l’acusat entrevistat, la sentència –que s’ha impugnat– va resultar desfavorable per a les repobladores, les quals s’enfronten a una multa de 1.200 euros i a una ordre de desallotjament. A aquesta denúncia s’ha sumat una segona per uns altres presumptes delictes: “d’usurpació, mediambiental, danys i coaccions”, explica Adrián E. Salavert, advocat de la defensa. “Per ara, podem dir que no hi ha usurpació, perquè la propietat l’ha abandonada durant quaranta anys i si la casa no té ni paret ni sostre, no es té res; ni delicte mediambiental i de danys, perquè els posseïdors han millorat l’espai”, assevera.
“El fet que unes persones que es fan dir ‘propietàries’ abandonen les seues ‘possessions’ i impedeixen que unes altres les recuperen està dirigint els entorns rurals a l’extinció”, denuncien des de Barchel per mitjà d’un comunicat. A cent quilòmetres de l’aldea de la Serrania, des de l’Olla, els traslladen tota la seua solidaritat: “Hi ha molt d’ego amb la propietat privada. La gent està aferrada a la seua casa, però si una persona deixa caure una teulada, moralment, no pot ser ama d’eixa casa”, conclou Bellot.
