Aconseguim concertar un dia per trucar-nos, però acabem fent l’entrevista en dues sessions. “Ho sento, vaig de bòlit, hi ha periodistes trucant-me a totes hores, faig dues o tres entrevistes diàries. El tema interessa cada cop més”, es disculpa. L’interès és inevitable quan la crisi ecològica global s’evidencia cada vegada més i de més a prop. Ja fa anys, però, que Antonio Turiel, professor, físic i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), es dedica a la divulgació i a alertar de la situació de col·lapse a la que hem arribat. Els temes que tracta, com l’esgotament de les formes d’energia convencionals, l’escassedat de combustibles fòssils i els seus impactes o el decreixement forçat, prenen ara més sentit que mai.
El col·lapse ja és aquí, però actuem com si no ens importés. Quan començarà a notar-se de forma generalitzada?
Ens trobem immersos en una tendència prou dolenta. L’escassedat de combustibles afecta de retruc materials com els plàstics, els metalls o el formigó. Hem arribat a l’escassedat de gas a Europa, i a països com la Xina o l’Índia no tenen prou carbó per produir electricitat. Hi ha problemes per extreure coure i fabricar plàstic; per tant, començarà a escassejar el cable. Aviat pot haver-hi talls de subministrament de gas. Moltes empreses estan aturant la seva producció per l’encariment del gas natural i també n’hi ha moltes que estan en situació de fallida, ja que consumeixen intensivament electricitat, com les metal·lúrgiques i de transformació. Mentrestant, es pot anar tirant d’estocs, però això té un límit, amb problemes greus d’abastiment associats. El problema ja és aquí, i si no hi ha un canvi radical, amb una aposta ferma i decidida, tindrem dificultats serioses entre aquest hivern i la primavera. Encara podem esmorteir els efectes, però s’ha d’actuar ja.
Com impacta la crisi energètica sobre els recursos necessaris per a la producció agrícola i els aliments?
“Moltes empreses estan aturant la seva producció per l’encariment del gas natural”
El gas natural també té usos químics, entre ells, fer fertilitzants nitrogenats. Es tracta d’un procés químic provinent de la revolució verda. A la natura, totes les plantes necessiten nitrogen, potassi i fòsfor en proporcions diferents. Sense fertilitzants nitrogenats les plantes no arriben al ritme de creixement desitjat i algunes necessiten anys en lloc de setmanes o mesos. D’altres creixen fins a la meitat o la quantitat de collita es veu afectada, el que suposa una caiguda de la producció del 50 %. Nosaltres hem accelerat els cicles de la natura amb nutrients, hem premut l’accelerador, i ara, com el gas natural s’ha encarit tant, moltes plantes de producció de fertilitzants han tancat. Al Regne Unit n’han tancat dues pels alts costos, i a Europa dues o tres plantes més. A més, la Xina ha deixat d’exportar-ne: els que ja ha produït se’ls quedarà. L’escassedat de fertilitzants, que són necessaris per a tota mena de conreus, afectarà directament els cultius d’aquesta primavera.
Davant la crisi i el pic petrolier, les grans empreses del combustible fòssil han renunciat definitivament a incrementar l’extracció?
No exactament. Les petrolieres es guien per resultats. Ni l’extractivisme ni el negoci del petroli són rendibles en aquest moment. Per això, empreses com Repsol s’han llençat a la compra de centrals hidroelèctriques. Això incideix en una caiguda de projectes: cau tota l’activitat de petroli, gas, urani, coure i ferro per falta d’energia i per la caiguda de la demanda i l’increment de costos d’explotació. Però la caiguda de la inversió per buscar i explotar jaciments de petroli ja es nota des de l’any 2014. Els preus són molt elevats, els jaciments estan exhaurits o envellint i no és rendible per a les petrolieres, que perden diners en la seva explotació. Això passa perquè de jaciments bons, hi ha pocs i, per tant, la resta del cru, que és de baixa qualitat, cal refinar-lo molt i això és molt costós. Es tracta d’un cicle acumulat. Des de l’any 2014, les inversions de les petrolieres han caigut un 60 % a tot el món.
En pocs anys, hem digitalitzat el món. Com afectarà l’escassedat en la producció i en el consum diari de tecnologia, telèfons intel·ligents o ordinadors?
En un primer estadi, tindrà una afectació directa, perquè els centres de dades requereixen molta electricitat i per l’encariment general de l’energia, que afectarà la fabricació i el transport de xips i microxips. En un segon moment, l’escassedat de materials i compostos químics afectarà la producció de tecnologies. En un tercer, hi haurà un descens de l’activitat, perquè la digitalització s’aturarà o començarà a anar en marxa inversa. Personalment, jo posaria el món hiperdigitalitzat en quarantena. L’escassedat de xips i ordinadors anirà en augment i els costos submergits d’aquesta producció començaran a emergir. Es tracta d’una tecnologia molt sofisticada en un món en què els recursos seran escassos. A més, tot el que es construeix en l’àmbit digital té temps de vida molt curts i s’ha de restablir contínuament. La digitalització té una base material molt forta, que ara entra en situació de perill. La contracció d’internet és un fet inevitable. El meu pronòstic és que internet farà una baixada brutal en els pròxims deu anys.
Sovint, hi ha molta anàlisi i poques receptes en els discursos que parlen del ‘col·lapse’; distopia i espectacularitat que, en el fons, es tradueixen en nihilisme, atordiment i paràlisi.
“Tenim una veritable crisi energètica i això causa descontentament, paràlisi i hostilitat”
Les persones que hi ha als comandaments de la societat estan del tot perdudes i no volen ni saben canviar el rumb. Volen aprofitar-se de la ingenuïtat i que la gent se senti conforme, apel·lant al reciclatge i a petits gestos individuals en lloc de dir que cal empoderar-se. Tot indica que arribem al límit, a tots els topalls que està trobant el capitalisme, i a un problema ambiental i de recursos que afecta la diversitat, l’aigua, les espècies… Tenim una veritable crisi energètica i això causa descontentament, paràlisi i hostilitat entre la població. Això es combina amb el fet que la majoria de la gent està convençuda que no s’hi pot fer res. Creuen que la fi del capitalisme serà la fi del món, perquè només han viscut aquest model i no tenen perspectiva històrica. L’hegemonia del discurs capitalista ocupa tots els espais del pensament, fins al punt que la gent ni tan sols imagina una alternativa. La gent es desespera, es torna nihilista. Cal fer pedagogia, explicar que això és un pas més en la història per la superació d’aquest sistema, que només té 150 anys. Hi ha energies menys impactants i amb més rendiment que no requereixen materials escassos, amb les que podem viure molt bé i assolir nivells de benestar similars als actuals. Però el que no podrem és aconseguir una escala de producció
i consum com l’actual. Quan intentes obrir aquest debat se’t tiren a sobre. No interessa.
A què ho atribueixes?
És una visió que va molt lligada a aspectes ideològics de la persona i hi ha gent que està molt ficada en l’economia capitalista i hi té interessos directes. Els fa ràbia que hi hagi veus incòmodes i discrepants que critiquem el seu model i diem que no es podrà dur a terme. El seu somni daurat és un malson, però encara no se n’han adonat. El que està passant és que el poder econòmic vol tenir una continuïtat en el sistema capitalista que vindrà, substituint els combustibles fòssils per energies renovables. Intenta fossilitzar les energies renovables, és a dir, tenir molta energia concentrada en molt poc volum, tal com funciona el petroli. I és una idea errònia, perquè la renovable és diferent, arriba dispersa des de tot el territori i és molt difícil concentrar-la. Aquí és quan hi haurà pèrdues per a ells, perquè en el fons estem parlant de models de gestió diferents, d’una estructura econòmica i social del capitalisme que es veurà afectada. Repartir la riquesa i l’energia pel territori canvia el model actual, s’acaba amb la concentració de poder. Per això aquesta gent no vol aquest canvi, no vol redistribuir, no vol una sobirania productiva energètica. Un discurs tècnic acaba sent revolucionari.
La tecnolatria, el capitalisme verd o el pla occidental Green New Deal formen part d’aquesta protecció psicològica?
“Ens volen fer creure que la substitució energètica serà a costa de més tecnologia i això és infantil”
Hem posat el sistema tecnocientífic al mateix nivell on abans col·locàvem les religions: “Tenim un problema i vindrà un déu que ens salvarà”. Ens volen fer creure que aquesta substitució energètica serà a costa de més tecnologia i això és una mirada infantil, la ciència no funciona així, no és una cosa que vindrà a solucionar-nos res. És només una eina que no té troballes casuals, ja que necessita temps contemplatius. A més, els poders plantegen ara un model que és independent de combustibles fòssils i de materials escassos, quan la realitat és que tot el sistema actual en depèn i que sense ells no podem instal·lar aquests sistemes renovables ni substituir-los. Tal com jo ho veig, avancem cap a un món distòpic, cap a l’existència d’una o algunes illes o regions industrialitzades, reductes molt petits, i la resta de territoris estaran sumits en una indigència per produir recursos per abastir aquesta illa. Un format de metròpolis alimentades per colònies energètiques.
De fet, les autopistes elèctriques, les línies de molt alta tensió (MAT), no representen ja aquest concepte de colònia energètica?
Fa deu anys hi havia una obsessió per transportar energia a escala continental. La idea era: “Omplim tot el continent europeu de parcs eòlics i plaques fotovoltaiques i fem grans autopistes per la transmissió de l’electricitat”. Així volien solucionar el problema de la intermitència que tenen les renovables i garantir-se més seguretat de subministrament. Però hi ha un problema fonamental que els tècnics ja van advertir i que té a veure amb l’estabilitat de la xarxa. La gent pensa que l’electricitat és un fluid, com l’aigua, però és més aviat una onada, va i ve, oscil·la cinquanta cops per segon. És el que anomenem corrent altern, el tipus que fem servir i al qual hem adaptat tot el nostre sistema d’instal·lacions. El problema de l’oscil·lació és que quan poses sistemes de producció a la xarxa han d’entrar tots sincronitzats, pujant i baixant alhora. Si no, hi ha pics de potència molt elevats, sobreacumulació energètica, i això pot volatilitzar subestacions o cables d’alta tensió. Quan poses un munt de sistemes dispersos distribuïts en un territori, cada cop costa més mantenir la sincronia i l’estabilitat. Com més distancia, més difícil. L’ideal és que hi hagi vint quilòmetres entre la generació i el consum d’aquesta electricitat, però ara hi ha uns 500 de mitjana. Per això no ens podem treure de sobre les centrals de gas de cicle combinat: serveixen per estabilitzar la xarxa perquè es poden regular.
Per què es continua apostant per aquest model a territoris com el País Valencià?
La idea de les grans autopistes elèctriques és una elucubració mental d’economistes de despatx. El model és inviable. El que queda avui dia de tots aquells megaprojectes són subprojectes, sobretot branques per distribucions. Hi ha molta complexitat tècnica, però s’ha volgut mostrar com si fos una cosa senzilla i seguim improvisant. Per això, ara giren cap a l’hidrogen i el venen com el futur, tot i que té moltes pèrdues en el procés de transformació, prop del 90 %, i encara més si l’utilitzes per a motors. Per mantenir el seu nivell de consum actual, Europa haurà d’importar hidrogen d’altres zones del món, perquè no pot autoabastir-se. Hi ha un model de colonialisme energètic, i països com Alemanya ja s’estan posicionant. Per exemple, al complex hidroelèctric Inga, al riu Congo, volen muntar una planta per produir hidrogen verd per portar a Europa. El negoci que vindrà serà produir energia per Alemanya, en forma d’hidrogen, o transformar la nostra energia excedentària en hidrogen i posar-la al mercat.
Pots parlar-nos d’experiències inspiradores?
N’hi ha moltes i cada cop en surten més que tenen en compte la situació energètica i climàtica. Una iniciativa interessant és la xarxa de transició, que crea producció, resiliència i moneda local, que afavoreixen la circulació de béns de proximitat. D’altres organitzacions, com les ecoviles o algunes comunitats, són projectes en la bona direcció. Però s’ha de tenir en compte que tot i que quan crees una comunitat comences amb molta il·lusió, amb el temps intervenen també les relacions humanes. Compartir un ideal no és suficient. Tots aquests projectes tenen una vocació gradualista, agafaran més pes a mesura que les coses es vagin aguditzant.
Com podem enfrontar-nos al col·lapse d’una manera menys traumàtica? Iniciatives col·lectives, com les comunitats energètiques o la mancomunació de recursos, poden ser una alternativa eficient?
“Hem de lluitar contra la imposició de certs models que poden derivar en propostes de tall ecofeixista”
És que no hi ha una altra alternativa. Hi haurà un decreixement perquè estem apostant per models fossilistes, però aquests models fracassaran per raons físiques, per la dependència del petroli
i de materials escassos. És insostenible i inviable. Si l’espècie humana sobreviu, de manera forçosa haurem de crear comunitats que gestionin tots els recursos en l’àmbit local. Això vindrà forçat pels esdeveniments. Si ho pilotes i ho fas de manera organitzada, pots fer un aterratge controlat, però si no, sobrevindrà el caos.
Podem trobar-nos que les societats postcapitalistes siguin de tall ecofeixista?
Veient-ho amb perspectiva històrica, al que tendim amb més facilitat és cap a un sistema ecofeixista. Les mesures actuals de lluita contra el canvi climàtic ja estan augmentant la despossessió i la restricció de drets. Però el que passarà després depèn en gran part del que fem ara. Depèn de la pedagogia, perquè la majoria de la població no entén el que estem vivint. Hem de fer difusió i sobretot iniciatives i projectes en aquesta direcció. I hem de lluitar contra la imposició de certs models de l’estat bastats en la seguretat o la renúncia de llibertats que poden derivar en propostes de tall ecofeixista. També cal tenir en compte que tot tendirà a ser més local, les estructures dels estats també, i això afavorirà iniciatives locals o per barris. El millor és treballar localment, perquè des d’allà es pugui produir un canvi.
