“Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?”. Una nit en què hauria de sortir la lluna plena, aquesta no apareix. No surt, desapareix, no apareix o s’absenta. I aquest fet tràgic uneix les diferents històries i els seus protagonistes de Satèl·lits.
Satèl·lits és un recull de vuit contes en què els personatges són planetes i satèl·lits que s’allunyen. Vuit històries unides pel fet que la lluna no apareix. Les històries evidencien que quan l’astre desapareix qualsevol cosa inesperada pot passar, i el que és inesperat també orbita en temes com el desig d’adoptar, el món de la parella i els sogres, les relacions entre germans i veïns o unes típiques colònies d’estiu. Els temes són quotidians, com ho són els seus personatges: uns amants que es busquen per una estació d’esquí abandonada durant la nit més fosca, un nen albí que espia el cel amb el telescopi del seu veí, una noia a qui totes les amistats li recomanen que se separi, o un sopar a casa dels sogres, una família amb uns rituals pertorbadors.
Els personatges tenen una doble representació: mostren sempre les dues cares de la lluna, dues realitats possibles, dues versions dels fets i en totes elles la lluna, com un fil invisible, les uneix
Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) utilitza un estil aparentment senzill, però poètic i robust, i amb talent construeix uns relats units per l’absència (de la lluna, però també de molts vincles) i la dependència (de la lluna, però també de molts vincles), alguns de més breus i d’altres més extensos (que emocionalment impliquen densitat). A tots els relats els plana una atmosfera inquietant i, mentre llegeixes, un magnetisme (com el de la lluna) et manté a l’expectativa que alguna cosa està a punt de succeir. Les històries són íntimes, originals i un punt tètriques, però magnètiques i addictives.
“Estic volant i el que veig des de l’aire no m’és estrany, potser perquè sempre ho havia anhelat”. Els personatges tenen una doble representació: mostren sempre les dues cares de la lluna, dues realitats possibles, dues versions dels fets i en totes elles la lluna, com un fil invisible, les uneix.
“Engranatges”, “Rems”, “Vies”, “Finestres”, “Balls”, “Sals de bany”, “Closques” i “Reixes”. Vuit contes sincers on res és el que sembla.
