Fa unes setmanes vam pujar al cim del Cabeçó, una de les serres que envolten la comarca de l’Alacantí. Anava amb les amigues que viuen fora del País Valencià i que tornen per a passar les vacances de Nadal. Quan estic amb elles, el seu enyor de la terra em fa tindre present tot el que té de bo romandre ací i em reconcilie amb un territori que de vegades es fa difícil d’estimar.
Eixe dia la visió des de dalt era espectacular. El dia estava clar i lluminós, teníem a l’abast la costa des de Calp a Guardamar i l’enormitat de les nostres muntanyes, ara agrestes, ara verds, ara abancalades o de pura pedra. Miràvem amb ulls del segle XXI un paisatge que durant generacions només els pastors tenien el privilegi de gaudir; enquadràvem en pantalles digitals un territori que delimitava el món dels nostres avantpassats.
Ara, el món occidental sembla que no té límits, o almenys aquest és el missatge que rebem en la publicitat i que habita en els referents socials i culturals; fins i tot l’imaginari de “no tindre límits” està present en com ha canviat la idea de felicitat des dels nostres iaios a nosaltres. Paradoxalment, una fórmula exitosa per a explicar que la civilització del creixement i el consum no pot durar és l’argument que vivim en un “planeta limitat”, finit. És fàcil d’entendre i en aquest punt sembla incontestable que hem de fer canvis com a societat, pensar i practicar altres economies, etc. Però, més enllà del vessant pedagògic, pot ser interessant aprofundir en com estem entenent aquest raonament.
Com que els recursos són finits, substituirem unes energies per altres i farem marxa amb la consciència tranquil·la
Canvia alguna cosa essencial el fet que aquests límits biofísics ens impedisquen continuar pel camí que anàvem? Si el motiu d’alterar la ruta ha vingut de fora i no n’hi ha darrere un qüestionament propi, fins i tot un dol, sembla que en realitat no estem canviant (transformant) res. Com que els recursos són finits, substituirem unes energies per altres, renovarem la fe en la tecnologia, posarem de moda algunes pràctiques “ecològiques” i farem marxa amb la consciència tranquil·la. Si coneixem un mínim el problema, sabem que aquestes solucions són només pegats.
Giorgos Kallis, en el llibre Límits, explica el concepte d’heteronomia enfront del d’autonomia. Recollint les reflexions de Castoriadis, descriu heteronomia com els límits que atribuïm a una autoritat externa, per exemple a un deu o a la natura; límits “còmodes” perquè no poden ser qüestionats. En canvi, defineix autonomia com els límits que una societat estableix conscientment per a ella mateixa, de forma reflexiva, lúcida i lliure; l’acte de l’autolimitació. Que hem impactat amb els límits biofísics del planeta i que hem d’actuar al respecte és un fet, ara bé, actuem perquè és l’única estratègia de supervivència o perquè volem un canvi real? Què contestaria una societat madura i autònoma?
L’autolimitació com a projecte col·lectiu va a contracorrent d’allò que marca el sistema capitalista perquè qüestiona el contingut dels seus somnis i pot significar limitar els desitjos que alimenten eixe sistema. El llibre de Kallis fa un repàs de què han significat els límits en altres civilitzacions i, lluny de ser un concepte negatiu, es vinculen amb la llibertat i la sobirania. Sembla que per a l’ésser humà ha sigut més freqüent buscar límits per a “sentir-se en pau” que trencar-los, i això no vol dir submissió ni renúncia. De vegades tenim necessitat d’apagar les pantalles, d’aturar el soroll mental i comprovar si davall n’hi ha silenci. “En la nostra era, obsessionada amb la productivitat, la llibertat no és la capacitat de fer més, sinó la força per a limitar l’autodestructiva persecució de més i més coses”, diu Kallis.
L’autolimitació com a projecte col·lectiu va a contracorrent d’allò que marca el sistema capitalista
En qualsevol cas, els límits també parlen de cura dels altres. Hem de diferenciar els límits justos dels injustos, aquells imposats des d’una posició de poder. Amb tot això al cap, torne al cim i als límits coneguts del passat i recorde unes paraules de Joan Pellicer al Diari de Sotaia: “Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el mateix país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai havia d’haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l’àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres”. Romandre en la teua terra pot ser també un privilegi.
Així doncs, resignificar el concepte de límit trencant amb les seues connotacions negatives i autolimitar-nos com a societat per voluntat pròpia, pel bé comú, sí que seria un canvi essencial i disruptiu. Pense que també satisfaria als moviments ecologistes i anticapitalistes, perquè una societat autònoma no entendria el xoc amb els límits del planeta com un problema tècnic, sinó com un problema polític i de valors sobre el qual hem d’actuar d’arrel.
Resignificar els límits també vol dir trencar amb la idea que la felicitat ha d’estar lligada al consum, a estar per damunt d’altres o a models imposats des de fora; vol dir fins i tot revisar i eixamplar la nostra manera d’estimar.
