Aquest estiu, en una llibreria d’un petit poble del sud de França, me vaig topar amb una tanda de llibres agrupats sota la categoria “Catastrophisme/collapsologie”. Em va sorprendre de trobar una categoria específica dedicada a tots aquells que, com jo acostum a dir, veiem les dimensions del monstre que ha posat el món sencer en una situació de no retorn i que per jo està clar que té un únic responsable: el capitalisme. Un monstre que altera tots els aspectes de la vida, degradant-la, pervenint valors i conceptes, deshumanitzant-la. Que ens aboca al col·lapse.
Llegint Silvia Federicci, necessit dies-parèntesi per digerir i allunyar-me un poc de la dura i cruel anàlisi històrica de la instauració del capitalisme des de l’enfocament de l’opressió de les dones. De com el capitalisme neix sotmetent les dones per controlar la força de reproducció de la mà d’obra necessària per a la producció i l’acumulació capitalista. També per digerir el relat de la violència i crueltat amb què històricament s’han sotmès les revoltes populars contra els poders imposats, i l’extermini que va implicar la colonització, l’esclavatge i la caça de bruixes.
El meu darrer article a la Directa, al mes de juliol, parlava de “Violència” i avui mateix parlàvem, amb una companya de feina i amiga, de la violència estructural de “baixa intensitat” amb la que convivim, assumint les violències intrínseques d’aquest sistema. Del dol que vivim i la impotència que ens rebel·la davant la devastació del territori que sentim nostre, i d’un món que s’encén arreu, matant la vida. El poder ens relega, als que tenim més sort, al paper d’espectadors que brandam braços amb ràbia i ens esgargamellam davant la injustícia assumida com a sistema. I encara cridam poc, trob. Feixisme estructural. I dic als que tenim sort, perquè a moltes vides, aquesta violència estructural les xapa directament i sense complexos, a tantes i tantes bandes arreu del planeta.
En certa manera sí: nihilista, perquè veig que la vida, en aquest sistema capitalista biocida, no té certament significat objectiu, ni valor intrínsec
De resultes de l’article, algú em va dir que malgrat l’esforç per entendre-ho, li va semblar el relat d’una persona inadaptada i nihilista –vaja, dels escrits que a les llibreries de França se situarien a l’estanteria de catastrofisme i col·lapsologia, com a poc. Vaig donar-hi moltes voltes. Inadaptada segur, cada vegada més i diria que n’estic més aviat orgullosa! Ho vaig prendre com un afalac. Nihilista?… Vaig revisar el concepte: “Nihilisme és el rebuig de tots els principis religiosos i morals, sovint en la creença que la vida no té sentit. El nihilisme sol presentar-se com nihilisme existencial, forma en la qual se sosté que la vida no té significat objectiu, propòsit, o valor intrínsec. El nihilisme es pot considerar crítica sexual, política i cultural als valors, costums i creences d’una societat, en la mesura en què aquestes participen del sentit de la vida, negat per aquest corrent filosòfica”. Per tant, potser en certa manera sí. Nihilista, perquè veig que la vida, en aquest sistema capitalista biocida, no té certament significat objectiu, ni valor intrínsec.
Una bona amiga, em va enviar una altra part de l’accepció del terme: “El nihilista és partidari de les idees vitalistes i lúdiques, de desfer-se de totes les idees preconcebudes per donar pas a una vida amb opcions obertes de realització, una existència que no giri al voltant de coses inexistents”. Per tant, des d’aquest vessant, si!, nihilista total em declar!
Tot és polític i en allò personal, amb aquesta resistència íntima, és on tenim més capacitat de subvertir l’ordre imposat, des de la cura, l’ajuntament –concepte pres de J. M. Esquirol– i la reivindicació de la nostra més pregona humanitat
Just uns dies després m’arriba, de la mà d’una altra de les bones i imprescindibles amigues, un regal. Un tresor. Un llibre que ha estat un bàlsam i un antídot davant el cinisme en el qual és fàcil caure per impotència i desànim quan veus les dimensions del monstre i la dificultat de fer-hi front. Un cinisme que si el deixes créixer i l’alimentes no fa més que acabar rosegant-te a tu mateixa per dins, convertint-nos en àcids, incrèduls i desconfiats espectadors de les inèrcies destructives que arrosseguen aquest món. Un llibre que en les primeres pàgines parla també de l’experiència nihilista que cerca recer. El llibre: Resistència íntima: Assaig d’una filosofia de la proximitat, de Josep Maria Esquirol. Un regal immens, perquè no només me va regalar un llibre, sinó un imaginari on aferrar-me per sentir que encara tenim quelcom que dóna sentit a la vida: la quotidianitat, la proximitat, els llaços, la cura, els menjars i les alegries i neguits compartits, la cura de les nostres vulnerabilitats, com a éssers interdependents i ecodependents, com bé diu Yayo Herrero. Una joia que recoman per a no caure en la follia. Una aproximació a la filosofia de la proximitat, una invitació a resistir íntimament. Una reivindicació de la filosofia i dins de totes les filosofies, una reivindicació a la filosofia de la proximitat per fer front a la disgregació a la qual ens aboca un món manejat per unes forces biocides. Que ens vol consumidors i productors, no pensadors ni cuidadors. I això, com a militància política. Perquè tot és polític i en allò personal, amb aquesta resistència íntima, és on tenim més capacitat de subvertir l’ordre imposat des de la cura, l’ajuntament –concepte pres de l’assaig de J. M. Esquirol– i la reivindicació de la nostra més pregona humanitat.
