El dia comença a despuntar a la plaça d’Europa de Berga. Són les vuit del matí del diumenge 7 de maig i ja fa estona que les prop de quaranta atletes inscrites a la 2a edició de la Marxa de (la) Resistència que organitza la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL) duen les vambes calçades. Les acompanyen un nombre similar de voluntàries, pertanyents als diferents grups locals que componen aquesta associació excursionista, les quals fan possible l’èxit de l’esdeveniment. L’ambient és relaxat: hi ha somriures, encaixades de mans i retrobaments. I és que aquesta marxa, com totes les que promou la UGEL, no pretén ser competitiva. Per aquesta raó, les participants no duen ni xip ni dorsal. L’exigència rau en la llargada del traçat, els 47 quilòmetres que les separen del seu destí, Castellnou de Bages, on hi ha el Museu del Maquis. Depenent del ritme de cadascuna, corrent o caminant, recorreran un tram del GR-179, passant per Casserres, Sant Joan de Montdarn i Sant Cugat del Racó. Durant la ruta es trobaran diversos punts d’avituallament organitzats pels diferents grups de la UGEL, on s’aturaran a gaudir de l’abundant menjar que prepara l’organització –fruita, fruits secs, entrepans i begudes– i a fer petar la xerrada amb les voluntàries i altres participants. L’ambient és festiu i familiar en tot moment.
“Ens han explicat qui eren els maquis i com es movien per aquesta ruta”, destaca Cristina Corbera, una de les participants de la marxa, que no és sòcia de la UGEL i s’ha apuntat amb dues amigues que tampoc en són, perquè les inscripcions són obertes a tothom. “Fem muntanya quan volem i quan podem”, comenta Paula Sobrino, la seva companya, mentre xerrem a l’ombra de l’església de Sant Joan de Montdarn, al punt d’avituallament gestionat pels Mussols de Terrassa, la secció de muntanya de la CNT de la ciutat vallesana. Elisabet Llistuella, la tercera de les amigues, explica que s’hi han apuntat per recomanació d’un amic i perquè els semblava interessant el lloc. “El paisatge és molt bonic i és assequible al nostre nivell, i que fos per la ruta dels maquis ens motivava”, afegeix. Es tracta d’un recorregut prou planer, amb un desnivell positiu de 800 metres i negatiu de 1.024 metres, que transcorre a través de pistes, camins i corriols entremig de camps, boscos i pobles de llarga història, entre d’altres per l’empremta que hi deixà el moviment del maquis del Berguedà i el Bages.
Marcelo Correas i Marc Campreciós són membres de la Penya muntanyera Roses del Llobregat, de Sant Feliu de Llobregat, pertanyent a la UGEL. Han decidit fer la marxa corrent, i han estat els primers a travessar la meta. “Jo havia fet altres curses de muntanya i l’actitud de la gent no té res a veure”, comenta Correas. “A les curses competitives convencionals l’únic que interessa és parlar del material més guai que té cadascú, les marques que han fet i d’arribar els primers”, explica. Campreciós relaciona l’atmosfera més inclusiva amb com s’organitza la UGEL: “Aquí tothom participa una miqueta, com fem en qualsevol projecte al moviment llibertari”.
Escalar en horitzontal
La Unió de Grups Excursionistes Llibertaris és una federació de deu grups locals de muntanya de diversos llocs de Catalunya, cadascun amb la seva història, que organitza les seves pròpies activitats de forma autònoma conforme a les necessitats, possibilitats i gustos de les sòcies voluntàries que el conformen. S’organitzen en una assemblea general, on cada grup té veu i vot, i en una junta amb representació equitativa entre tots els grups. Entre les activitats organitzades hi ha, principalment, excursionisme, senderisme, alpinisme, curses de muntanya, escalada i ciclisme tot terreny. També organitzen sortides divulgatives per la recuperació de la memòria històrica, xerrades ecologistes i de defensa de la terra, formacions de muntanya, jornades de neteja de boscos, campanyes de conscienciació, com la de supressió de les creus a dalt dels cims, i accions reivindicatives, com el desplegament de pancartes en contra de l’ampliació de l’aeroport del Prat en parets verticals, per mitjà del que varen anomenar “escalada conscient”. També a Castellnou de Bages, cada 7 d’agost celebren la Marxa-Homenatge als Maquis, en record a Ramon Vila i Capdevila, conegut com a Caracremada o Passos Llargs, i distingit per ser l’últim maquis català, la tomba del qual es troba, no per casualitat, a la mateixa localitat on acaba la marxa. A la mateixa població, organitzen cada setembre la trobada de corredores Guerrilla PunkTrail.
Abel Igual és membre del Grup de Muntanya Piolet de Sabadell i secretari de la junta de la UGEL. Piolet és un dels grups de més nivell dins la UGEL: fan alpinisme d’alta muntanya, sortides d’escalada, escalada en gel i esquí alpí. Actualment, són quaranta sòcies, però en un principi van començar com un grup de gent aficionada a l’alpinisme que necessitaven algú amb qui compartir una cordada. “Al final ens hem anat aplegant i hem fet un grup d’afinitat cada cop més gran. Sempre tens algú amb qui sortir i, el més important, amb qui puguis confiar”, explica Igual. “També ens formem mútuament”, continua. “Al principi fèiem formació amb guies de muntanya amb qui més o menys teníem algun contacte, però amb els anys, gent del grup ha anat fent formacions i traient-se títols, com el TD1 i el TD2 d’esquí, i després ens fem formació entre nosaltres”.
Nascuda el 2012, la UGEL és la proposta “d’uns amics que fèiem muntanya i que vam veure que algunes coses molt bàsiques, molt comunes, no lligaven del tot”, explica Albert Luque, fundador de la UGEL i membre de la Penya muntanyera Roses del Llobregat, de Sant Feliu. “T’agrada l’esport, però no l’ambient que l’envolta. A partir d’aquí, entre els de Sant Feliu, els del grup Montbaig de Cornellà i uns amics de Torelló, ens vam ajuntar i vam començar, a través del boca-orella, i ara ja fa deu anys que vam començar, anant cap als onze, i estem contents perquè seguim pujant”. El juny de 2022, es va fundar la UGEL Madrid, una rèplica de l’organització catalana conformada per excursionistes llibertàries de la capital espanyola. “Ens van demanar el projecte i els vam passar el nostre organigrama i els nostres estatuts”, explica Luque.
Federació i assegurances
Quan preguntem al seu fundador, Albert Luque, què hi ha a la UGEL que no es troba en les federacions oficials de muntanya, de gran rellevància dins el moviment associatiu del nostre país, posa èmfasi en “la llibertat” que permet el model UGEL. “Entitats com la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) o la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) fa tants anys que existeixen que estan enquistades en una forma de treballar i de fer molt vertical, amb juntes molt hermètiques, que no permeten fer res amb el teu grup”, explica. “A la UGEL cada grup proposa el que vol, i entre tots ho tirem endavant”.
El GR-179 és hereu d’una de les rutes segures que seguien les guerrilleres antifranquistes per arribar des de l’Estat francès fins a l’estació de Manresa, porta d’entrada a Barcelona
Des dels inicis, la unió fa campanya per desmentir que calgui associar-se a una de les grans federacions per fer excursionisme i evitar haver de pagar els rescats de muntanya en cas de requerir-ne un. “Encara que et vinguin a buscar en helicòpter” emfasitza Luque. “Si paguem impostos de sanitat pública i a Interior, és per alguna cosa”. Des del podcast Refugi lliure, que es pot escoltar al web de la UGEL, expliquen que “sempre que no s’estigui cometent una imprudència temerària, s’estarà cobert en qualsevol rescat”. I que en els últims deu anys, dels prop de 8.000 rescats efectuats pel Grup Actuacions Especials (GRAE) del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, “només en cinc ocasions s’ha arribat a judici i s’ha hagut de pagar una multa derivada d’un acte de negligència flagrant”, afegeixen. Puntualitzen, de forma crítica, que aquest mite “és una propaganda interessada per les federacions per captar noves afiliades”. En qualsevol cas, la UGEL ofereix a les seves sòcies una assegurança d’accidents de no mutualitat amb compensació econòmica per invalidesa o mort, per a activitats de risc com l’escalada d’alçada de vies llargues.
Un camí de lluita
Castellnou de Bages és la seu municipal d’una sèrie d’urbanitzacions i pobles disseminats per la carena que separa les conques dels rius Llobregat i Cardener, al nord de Manresa, entre Navàs, Balsareny, Sallent, Santpedor i Súria. En aquest llogarret boscós, prop de les ruïnes d’un antic castell, s’hi troba la tomba de l’últim maquis de Catalunya, Ramon Vila Caracremada. Anarcosindicalista de la CNT, Vila nasqué prop de Berga l’any 1908 i tingué el seu bateig de foc l’any 1932, durant la Revolta de l’Alt Llobregat, efemèride de caràcter revolucionari també coneguda com els Fets de Fígols, on treballadores del tèxtil i la mineria aconseguiren alçar-se en armes i controlar de facto aquest i altres municipis de la zona durant set dies, fins a ser dissuadides per intervenció de l’exèrcit de la Segona República espanyola. Aquella aventura li valgué a Vila un breu encarcerament a la presó colonial de Villa Cisneros (actual Dakhla, al Sàhara Occidental). També fou empresonat durant la vaga de tramvies de Barcelona de l’any 1932 i per un tiroteig contra dos policies mentre vivia a Castelló de la Plana. Milicià a la Columna de Ferro de València i a la Brigada Columna Terra i Llibertat durant la Guerra Civil, combaté als fronts de Terol, d’Aragó, del Segre i a Madrid. Refugiat posteriorment a Argelers de la Marenda, el 1943 s’escapà d’una detenció nazi i s’integrà al maquis francès de Llemotges i de Rechoard, amb rang i sota el pseudònim de Capità Raymond. Després de la Segona Guerra Mundial, tornà al sud dels Pirineus per seguir amb la seva activitat guerrillera fins que fou abatut a trets per la Guàrdia Civil franquista l’any 1963 a la masia de la Creu del Perelló, situada a Castellnou de Bages. L’any 2000, les seves restes foren exhumades d’una fossa comuna i fou enterrat al cementiri del municipi, on s’obrí el Museu del Maquis, que es pot visitar i encara conserva algunes pertinences de Caracremada.
Després de quedar abandonat, arran de la crisi econòmica del 2008, la UGEL va treballar per reobrir el museu i recuperar el sender de gran recorregut GR-179, també anomenat Ruta o camí dels Maquis, que parteix de Manresa i arriba fins a l’Estat francès. Inspirat en el que va ser durant molts anys la zona emprada pels maquis per moure’s en la clandestinitat, aquest camí ressegueix una de les rutes segures que seguien les guerrilleres per arribar fins a l’estació de Manresa, porta d’entrada a Barcelona. Un dels objectius principals de la Marxa de (la) Resistència és, justament, donar a conèixer entre excursionistes i corredores aquest camí que compartiren tants maquis, entre ells, Caracremada. Actualment, la gestió del GR –que és una marca registrada pertanyent a les federacions de muntanya, a casa nostra, la FEEC– està cedida a la UGEL, que s’encarrega del seu manteniment i de repartir-se els trams entre cada un dels grups que la conformen. També s’ha modificat una mica el recorregut proposat inicialment pel Consorci de Promoció Turística del Cardener per adequar-lo a la història del moviment de resistència antifranquista. Entre altres indrets, passa per la casa de naixement d’un altre maqui, Marcel·lí Massana i Bancells, àlies Panxo, a Berga, i per l’antiga caserna de la Guàrdia Civil d’aquesta localitat.
L’origen del maquis
Al museu de Castellnou de Bages, la instal·lació audiovisual que ressenya la vida de Ramon Vila comença de la següent manera: “Ramon Vila i Capdevila és, abans de res, fill de la muntanya”. Ramon Vila (1908-1963), Panxo (1918-1981), Quico Sabaté i Llopart (1915-1960), Josep Lluís Facerías Face (1920-1957), Jesús Martínez Maluenda Maño (1914-anys vuitanta), Teresa o Florencio Pla Meseguer, La Pastora, (1917-2004), Antoni Ton Franquesa i Fonoll (1920-1950) o Joaquina Dorado Pita (1917-2017), són alguns dels noms i malnoms d’aquelles milicianes antifranquistes, anarquistes o comunistes, reconvertides en guerrilleres clandestines després de la caiguda de la Segona República espanyola. Varen continuar amb la resistència armada contra el règim de Franco amagades en la clandestinitat durant els anys més foscos de la dictadura feixista. El terme maquis té origen francès i cors, i fa referència a la màquia, la vegetació arbustiva seca i de fulla dura pròpia del paisatge mediterrani; d’aquí la confusió entre si és un terme plural o singular. Grans coneixedores de l’orografia local i esguardades per una extensa xarxa de suport que els oferia aliments i refugi, varen realitzar centenars d’accions armades, de sabotatge i contraban contra l’ocupació nazi a l’Estat francès durant la Segona Guerra Mundial
i contra les infraestructures i els interessos econòmics del règim franquista. Per moure’s amb seguretat i arribar (o escapar) de Barcelona, on també s’organitzaven en guerrilles urbanes, el maquis va desenvolupar una sèrie de rutes segures, entre les quals hi havia masies amigues o coves on podien fer nit i guardar-hi subministraments o armes, que introduïen des de l’Estat francès pels Pirineus. Un moviment de resistència estretament lligat a la muntanya.
