Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Retorn a la llar

/ Guillem Arderius

La nit en què el reu Carles Garcia anava a fugir d’aquella presó va dreçar-se tan esponjosa i opaca com havia pronosticat la meteorologia. La lluna era nova; el cel, clapejat de núvols, i l’aire, fresc com un grill de taronja o una incitació a l’amor tavernari.

Quan Carles Garcia va acabar de dipositar les seves pertinences sota els llençols, mirant d’evocar-hi una figura humana, va compassar la respiració i va dirigir una mirada de comiat a l’estança. En aquella cofurna florida deixava el cadàver de la seva joventut. Arribaria mai a cobrar-se els anys perduts? Endurint l’expressió, va espolsar-se aquests pensaments i va formular en veu alta, a tall de cloenda:

–Fins mai més, filla de puta.

I, sense tornar a mirar enrere, va destapar la reixeta del conducte de ventilació, els contorns de la qual havia dedicat mesos a ampliar amb una sèrie d’instruments només tangencialment aptes per a l’empresa, i a abandonar per sempre les parets del seu captiveri.

El més complicat tot just començava. El conducte era estret, i, per molt que s’esforcés, li semblava que el seu serpejar reverberava per tot el canal com un comboi de firaires pels camins. El pròfug s’arrossegava uns metres i s’aturava, esbufegant, a parar l’orella a la recerca d’indicis; i, d’aquesta manera, avançant sincopadament, va anar deixant enrere les cel·les dels seus camarades de penúria.

–Adéu, Àlex, que et follin. Escriu-me quan surtis, Víctor, per l’amor de Déu. Òscar, maleït siguis, et trobaré a faltar allà fora.

En diverses ocasions havia temptejat els seus companys per si volien participar en el pla que ordia, però les seves reaccions havien resultat tan concloents que havia acabat per assumir que aquell ball li tocaria fer-lo sol. Ben mirat, el cert era que un acte com aquell no estava reservat a qualsevol: exigia un risc, un fitar els ulls de la mort sense perdre la captinença. Els havia de guardar rancor, en el fons? Per als covards sigui aquell regne de cadenes! A ell no l’hi trobarien.

Avançant pel canal, que començava a traçar una trajectòria ascendent, Carles Garcia no va poder evitar projectar com continuaria la vida sense ell a la presó. De ben segur que els primers dies s’alçaria un bon rebombori, però un cop els reclusos digerissin aquell cop d’efecte en l’ordre de les coses, cap d’ells tindria gaires problemes per reinserir-se amb indolència a les rutines. Ja podia veure l’Òscar, l’Àlex, el Víctor i la resta fumant una cigarreta sota el sol de la tarda, somiquejant amb pretesa mirada llarga per la vida que els esperava a l’altra banda de les tanques. Un bri de compassió va recórrer-li l’espinada. Com s’ho feien per sobreviure entre les estretors d’aquells murs?

Una llum blavosa sobre la superfície del canal va fer-li notar que havia trobat la seva fita. Sota la trapa rovellada de ferro que separava el conducte del terrat, va aturar-se a recobrar l’esma i a resar el seu primer pare nostre en una llarga temporada. Certament, aquella era la vàlua més feble del seu pla. De la solidesa d’una petita peça metàl·lica penjava aràcnidament el seu destí. Va agafar aire i va empènyer cap amunt.

Contra les seves previsions, la trapa va cedir amb docilitat. El Carles va quedar uns segons de pedra, els ulls com taronges i el pols desbocat. Després, fent tentines, va enfilar-se pel forat i va plantar els peus sobre la teulada.

L’aire gèlid de la nit li va traspassar el costellam amb una mà de punyals. La negror del cel, immensa i buida, tot ho cobria com un barret d’ales infinites. No donava crèdit que hagués arribat fins allà sense entrebancs. A l’altra banda d’aquell espectacle de mort ja l’esperaven els boscos, els balcons, els ports, les avingudes! Petant de dents, va haver de consagrar els seus millors esforços a sostenir-se sobre les cames.

Inquiet per la netedat de l’evasió, i optant per subordinar el sigil a l’anàlisi del camp, va deixar caure primer una pedreta, i, després, un bon grapat, cap al pati principal. El silenci que va seguir la seva acció va ser tan eixordador que es va sentir els batecs del cor als timpans. Va córrer cap a la canonada que recorria la façana septentrional del centre, i, maldant per contenir el vòmit, s’hi va despenjar amb el rastre d’habilitat que encara l’hi concedien els anys acumulats d’atròfia penitenciària. Quan va fer terra, va llançar una llambregada aterrada a banda i banda. Ni rastre de cap ànima. On cony eren els guàrdies? A empentes i rodolons, el Carles va recórrer els escassos metres que el separaven de la tanca.

Mentre recuperava la respiració i es preparava per al darrer esforç que el separava de la llibertat, va girar-se a contemplar el penal una vegada més. Malgrat tot el que hi havia patit, no podia negar-se que l’edifici tenia un punt de solemnitat. La ruda façana, les torres adustes, les finestres com mil ulls interrogants. Quanta vida s’havia deixat entre els seus contraforts! Enrere deixava per sempre l’Òscar i la resta, la seva petita cel·la, la correspondència dels dilluns, els vidres entelats les matinades humides…

–A la merda, hòstia, que aquest malparit podria estar-se així fins demà.

I abans que tingués temps d’escapolir-se com una sargantana, un tret de foam a la panxa va fer-lo caure de genolls sobre la grava. Els guàrdies se li van abraonar amb les botes de punta de ferro per davant.

Quan per fi van cessar els cops i va poder obrir un ull, va entrellucar, entre els rajolins de sang, la cara castigada del capità a un pam de la seva. Dos soldats corpulents sostenien el seu cos inert per les aixelles.

–Em cago en tot, Garcia. Un cop més, amb el numeret de sempre. Algun dia m’hauràs d’explicar què merdes significa aquesta comèdia.

I després de mirar-se’l de dalt a baix amb un front arrufat que oscil·lava entre el fàstic i el desconcert, va girar-se d’una revolada i va cridar a la seva brigada:

–Traieu-me del davant aquest infeliç! I mireu de no empastifar-me tot el camí.

Mentre la soldadesca carregava Carles Garcia com un pes mort, al capità li va semblar percebre de cua d’ull una lluentor semblant a un somriure en el seu rostre. Quatre dècades de servei no el van eximir aleshores d’haver de contenir un estremiment, i tot girant-se d’esquena a l’escena, amb l’estómac remogut, va senyar-se i es va encendre un cigarret. Començava a alçar-se un ventijol humit i els primers rajos de sol ja feia estona que es ponien sobre la façana.

Article publicat al número 456 publicación número 456 de la Directa