La soledat no desitjada no agrada, és un sentiment que ens alerta que hi ha quelcom a la nostra vida social que no ens convenç: pot ser que les activitats socials que fem, o amb qui les fem, no ens satisfacin (el que s’anomena soledat social). Pot ser que no tinguem persones al voltant que escoltin els nostres problemes o ens donin consells sobre un tema important per a nosaltres (el que s’anomena soledat emocional), o pot ser que no tinguem metes o objectius que ens satisfacin, que ens facin sentir bé i útils cap a nosaltres mateixes i cap als altres (el que s’anomena soledat existencial).
La soledat no desitjada no agrada perquè genera altres sentiments també difícils de gestionar. Un de molt rellevant és el de culpa. En sentir-se sola, una persona pot fer-se preguntes com ara “tinc la culpa de no tenir amics?” o “què he fet malament perquè no interessin les meves històries?”. A més, la soledat també genera aquesta culpa a gent que sigui propera a la persona gran. Aquest entorn (ja sigui un fill, la parella…) es pot preguntar: “Ja faig prou per a aquesta persona?” o “tinc en part culpa que aquesta persona se senti sola?”.
Són molts els estudis que evidencien que la soledat no desitjada té uns efectes sobre la salut global de la persona gran. Abans, però, hem de diferenciar que no és el mateix estar sol que sentir-se sol i que, a vegades, moltes persones grans viuen ambdues condicions, la qual cosa dificulta saber què té més pes en la seva condició de salut actual, si el fet d’estar a soles o el sentiment de soledat.
També, metodològicament parlant, és complicat mesurar el sentiment de soledat. Malgrat que hi ha treballs de recerca que ho pregunten directament (“vostè se sent sol/sola?”), no és fàcil reconèixer aquesta soledat i molt menys si la persona se sent així malgrat viure acompanyada.
La gent d’edat avançada pot perdre capacitats cognitives si el seu entorn es torna massa rutinari i sense activitats estimulants
Finalment, per veure si la soledat té un efecte negatiu en la salut de les persones grans, ens hauríem de centrar en el sentiment crònic que fa que moltes d’elles entrin en una espècie d’espiral de la soledat en el que cada vegada tenen menys ganes de fer coses i, de retruc, es queden encara més soles.
Per tant, responent a la pregunta: sí, la soledat no desitjada té un efecte negatiu a molts nivells de la vida i la salut de la gent gran. Les afectades van perdent autoestima i el sentiment d’utilitat en veure que ningú no s’interessa per elles i el que encara poden aportar a la societat. La gent gran pot perdre capacitats cognitives si el seu entorn es torna massa rutinari i sense activitats cognitivament estimulants. En anar perdent interès pel seu voltant, també poden descuidar la seva alimentació, les visites mèdiques o l’exercici físic i, al final, tot plegat, afectar negativament la seva salut física i provocar un empitjorament de malalties que ja poguessin tenir prèviament.
Les principals intervencions per reduir la soledat no desitjada han estat centrades a augmentar el suport social i emocional. És a dir, fer créixer la xarxa de persones al voltant de la persona gran que es preocupen per ella, l’escolten i li ofereixen la seva estima; que pugui crear noves amistats amb les quals compartir idees, preocupacions o il·lusions fa disminuir la seva soledat emocional. En segon lloc, altres propostes socials han intervingut per augmentar les oportunitats d’interacció social per a la gent gran. Tota acció que les ajudi a poder sortir de casa i fer activitats d’oci o educatives al seu entorn permeten pal·liar la seva soledat social.
Això no obstant, ambdues propostes poden tenir una mirada més assistencial i un efecte poc proactiu per la persona afectada, perquè estan enfocades a què no sigui ella qui pugui dirigir com gestionar la seva soledat. En aquest sentit, propostes que ajudin les persones grans a comprendre millor les seves emocions i relacions personals, o que els proporcionin les eines i habilitats interpersonals per poder ser elles les que creïn el seu nou teixit social, serien línies complementàries i necessàries per sumar a les que es fa en l’actualitat.
Un altre element que s’ha introduït per reduir el sentiment de soledat són les noves tecnologies, des d’aquelles més assistencials i amb les quals podem monitorar les necessitats de la persona gran, fins a les més dirigides al seu oci i l’aprenentatge. És cert que aquestes noves eines poden ajudar a reduir la soledat de la gent gran, sempre que actuïn sobre les fonts de soledat de les persones i les seves expectatives pel que fa a la relació i interacció amb els altres. Si no, la tecnologia pot provocar encara més soledat si no facilita les relacions que per a una persona gran són importants o no troba aquelles persones o temàtiques que serien significatives per a ella. La tecnologia tampoc hauria de proporcionar només serveis i contactes, sinó que també hauria de promoure la participació digital plena de la persona gran i que pogués crear contingut o ajudar a altres a través d’aquests mitjans.
És relativament fàcil omplir l’agenda de les persones grans d’activitats perquè no se sentin soles o facilitar-los dispositius electrònics o un robot assistencial perquè estiguin més connectades amb el seu entorn, però si no ens parem a reflexionar sobre el perquè ens sentim sols, d’on ve aquesta soledat i si podem, inclús, aprendre’n coses, no entendrem la complexitat que té l’abordatge de la soledat no desitjada en l’envelliment.
