“Que ho senti tota Sèrbia, Europa i el món: mai no ens rendirem. I vosaltres no excavareu!”. La frase ressona des de la plataforma instal·lada a la plaça Slavija de Belgrad. La resposta és el rugit entusiasta d’una multitud de gairebé 150.000 persones, el soroll de milers de vuvuzeles i xiulets, i un mar de centenars de banderes sèrbies. Davant del micròfon hi ha Zlatko Kokanović, agricultor del poble de Gornje Nedeljice i activista del moviment Ne damo Jadar (No entregarem Jadar en català). És dissabte, 28 de juny de 2025, i Belgrad queda novament presa per una de les multitudinàries manifestacions contra l’actual direcció del país, encapçalada pel president Aleksandar Vučić.
Les protestes van començar quan setze persones van morir sota l’ensorrament d’una marquesina a l’estació de Novi Sad
Les protestes, que duren des de fa mesos, van començar com a reacció als tràgics fets de l’1 de novembre de 2024, quan setze persones van morir sota l’ensorrament d’una marquesina a l’estació de Novi Sad. El principal motor de les manifestacions era aleshores la lluita contra la corrupció i la incompetència del govern. Van ser aquestes les que van conduir, entre altres coses, a una reconstrucció deficient i finalment tràgica de l’estació de Novi Sad.
Al mateix temps, un element inseparable de les protestes és l’oposició social al gran projecte d’extracció de liti a la vall del riu Jadar, a l’oest de Sèrbia, impulsat per la corporació global Rio Tinto.
Nova gasolina o or blanc
El Jadar és un riu que serpenteja prop de la frontera amb Bòsnia, entre camps i pobles. Res no fa pensar que aquest paisatge rural pintoresc, als voltants de la ciutat de Loznica, pugui convertir-se en un dels fronts més importants de la lluita pel futur d’Europa.
La realitat, però, és una altra: aquesta regió no només pot presumir d’una terra excepcionalment fèrtil i d’abundants reserves d’aigua potable, sinó que sota la superfície també amaga un dels recursos més cobejats del present: el liti. Aquest metall alcalí, utilitzat entre altres coses en la producció de bateries, és vist com un element clau per fer possible la transició verda i la descarbonització, especialment a través de l’electrificació del transport automobilístic. A més, podria reforçar de manera significativa la independència energètica d’Europa respecte dels combustibles fòssils, sobretot de Rússia. La presència de liti podria semblar, doncs, una benedicció, però la seva extracció comporta riscos enormes.
“El projecte Jadar és problemàtic no només des del punt de vista ambiental, sinó també social. S’imposa per la força, des de dalt, en contra de la població local ”, explica Nina Djukanović, experta en política ambiental.
“El projecte Jadar és problemàtic no només des del punt de vista ambiental, sinó també social. S’imposa per la força, des de dalt, en contra de la voluntat de la població local i, de fet, també de la majoria dels ciutadans de Sèrbia, que el consideren amb raó destructiu i injust”, explica Nina Djukanović, experta en política ambiental que treballa a Oxford. Segons Djukanović, la gegantina mina podria destruir irreversiblement el paisatge local, la terra i les reserves d’aigua potable, mentre que els beneficis anirien principalment a parar a Rio Tinto, la segona corporació extractiva més gran del món, amb seus a Londres i Melbourne. Molts serbis perceben el projecte com una ingerència en la seva sobirania: el seu propi país hauria de ser sacrificat per interessos estrangers, ja siguin privats o suposadament europeus.
La història del projecte es remunta al 2004, quan geòlegs que treballaven per a Rio Tinto van descobrir a la vall del Jadar un nou mineral amb una concentració excepcionalment alta de liti, aquest metall rar que sovint és anomenat “or blanc” o “nou petroli” (així el descrivia Elon Musk). El mineral, amb la fórmula química LiNaSiB3O7(OH), va rebre el nom de jadarita en honor de la regió a la qual va capgirar la vida. Una mostra es pot veure al museu comarcal de Loznica: són petits granets blancs incrustats en una massa grisa i argilosa, una mica més gran que un disc d’hoquei.
La jadarita es va convertir per a molts en la promesa d’un èxit nacional serbi a canvi del desplaçament de molts habitants, un risc molt elevat de contaminació de les aigües potables o la degradació de terres agrícoles
La jadarita es va convertir per a molts en la promesa d’un èxit nacional serbi i en una oportunitat de desenvolupament per al país. Segons Rio Tinto, la seva explotació podria contribuir a augmentar el PIB de Sèrbia entre un 1% i un 4% i crear dos mil llocs de treball. Tot això, però, al preu del desplaçament de molts habitants, la destrucció de llocs on viuen des de fa generacions, l’alteració irreversible del paisatge, un risc molt elevat de contaminació de les aigües potables, la degradació de terres agrícoles i altres efectes col·laterals, com ara una enorme pressió sobre el transport. Encara que la mina hagi de ser subterrània, la seva construcció i explotació afectarien directament els habitants de desenes de pobles i, en cas de contaminació de l’aigua i del sòl, també la resta del país. No seria només la primera mina de liti d’Europa, sinó també la primera situada en una regió agrícola densament poblada.
L’any 2020, les companyies mineres van començar a comprar terrenys amb la intenció d’iniciar l’extracció el 2026. Va ser aleshores quan es va revelar la veritable escala del projecte. Segons els habitants de la vall del Jadar i altres opositors a l’extracció —acadèmics, activistes i bona part de l’opinió pública—, el projecte Jadar ha estat marcat des del principi per la manca de transparència, tot i que Rio Tinto rebutja totes les crítiques sobre la seva opacitat. La companyia hauria amagat l’abast i la naturalesa de l’explotació, fet que va portar alguns habitants de Gornje Nedeljice i d’altres pobles a vendre les seves terres a la corporació. Avui, però, la majoria dels habitants no pensen vendre ni les seves cases ni els seus camps a cap preu, i sense això l’inici de la construcció de la mina és impossible. La seva determinació va desencadenar protestes massives arreu de Sèrbia, que van portar el govern a anul·lar oficialment el projecte a començaments del 2022. Tanmateix, va resultar ser només aparent: aquella decisió va ajudar el govern a guanyar les eleccions. L’any passat es van reprendre els preparatius per a l’extracció, fet que va revifar el moviment de protesta. Aquest encara es va intensificar més quan el projecte miner va rebre el suport de la Unió Europea.
Ens volen comprar
A finals de juny, la major part d’Europa crema sota una calor sufocant. Malgrat això, al poble de Gornje Nedeljice ens reben Nebojša Petković i la seva dona Marijana, figures destacades del moviment local de protesta. Els preguntem per Dragana Lukić, alcaldessa de Loznica, municipi del qual depenen administrativament les Nedeljice. Lukić, coneguda a la regió com Rio Dragana, és partidària de l’extracció i membre del Partit Progressista Serbi (SNS) de Vučić.
“No hi tenim cap contacte. Diu disbarats sobre nosaltres i nosaltres només li responem a través de les xarxes socials”, afirma tranquil·lament Nebojša. Malauradament, l’alcaldessa no va respondre a les nostres preguntes escrites sobre els beneficis que l’extracció podria aportar a la regió.
Davant de la casa dels Petković ens espera Dragan Karajčić, un home gran amb bigoti, en sabatilles, xandall i una samarreta de l’associació Ne damo Jadar. De seguida pugem al seu vell Passat verd fosc perquè ens ensenyi com uns quants centenars d’habitants normals d’un poble poden defensar-se d’una gegantina corporació internacional i de la pressió de les elits polítiques.
“Quan venen periodistes, sempre hi ha algú de nosaltres que se n’ocupa”, assegura. “Si no poden en Nebojša i la Marijana, puc fer-ho jo; i si no jo, en Zlatko o qualsevol altre”.
En Dragan és el cap del poble. “El meu predecessor intentava col·laborar amb Rio Tinto, però jo m’hi vaig negar. Anava a les reunions a Loznica i informava la gent del que s’estava preparant”, explica en serbi mentre avança lentament per la carretera principal, on es barregen cases cuidades amb ruïnes envoltades de tanques. Fins i tot en algunes d’aquestes encara s’hi pot llegir la inscripció “Nećete kopati” (“No excavareu”). “Aquesta lluita la vam començar cinc persones el 2021, i avui ja som entre tres-centes i quatre-centes persones dels pobles dels voltants”.
Ens aturem davant la porta de l’església ortodoxa de Sant Jordi, i en Dragan ens guia cap al cementiri del poble. “Aquí hi descansen sis o set generacions. Imagineu-vos que hi haguessin enterrats el vostre pare, el vostre avi, el vostre besavi…”. Rio Tinto assegura que ni l’església ni el cementiri desapareixeran, almenys segons els plans actuals. Tanmateix, a les visualitzacions de la mateixa corporació es veu clarament que l’església quedaria separada del poble per un terraplè d’una nova carretera de servei per a la mina, i just darrere del cementiri s’hi alçaria una barrera acústica.
“En aquesta caseta hi fèiem les primeres reunions”, diu en Dragan assenyalant un edifici d’una planta al costat de l’església. “Però ens en van fer fora quan va arribar un nou patriarca a Belgrad. Suposo que està a favor de la mina. Llavors ens vam organitzar i vam muntar el nostre propi quarter general”. Des del turó observem l’àmplia vall, coberta per un mosaic de camps sobre els quals tremola l’aire calent. “Allà hi passa el riu Korenita, i una mica més enllà desemboca al Jadar. El 2014 tots dos rius es van desbordar. Veieu aquells camps de blat de moro? Van quedar sota tres metres d’aigua. I és precisament aquí on volen construir un abocador: dos quilòmetres de llarg i seixanta metres d’alçada”, explica en Dragan.
“Tot això quedaria destruït. De fet, aquí hi apareixeria un desert”, continua el nostre guia. “Ja ho veieu. I nosaltres som un dels pocs casos en aquesta part del món en què un grup de gent local s’ha plantat, no s’ha deixat manipular, i a més s’hi ha anat sumant cada vegada més gent”.
“Tenim enemics poderosos com el president de Sèrbia i el govern, Rio Tinto i Rio Sava, la seva filial local. I també la Unió Europea. Nosaltres només ens defensem, no ataquem ningú”, diu Dragan Karajčić
“Però teniu enemics molt poderosos…”, diem. I ell respon: “Sí, i tant. El president de Sèrbia i el govern, Rio Tinto i Rio Sava, la seva filial local. I també la Unió Europea. Nosaltres només ens defensem, no ataquem ningú”, explica en Dragan mentre assenyala les cases abandonades dels voltants. “Ens voldrien comprar, igual que van comprar els que abans eren els nostres veïns. Ens acusen de ser agents russos o simplement uns ignorants”.
Arsènic contra blat de moro
El Passat d’en Dragan abandona la carretera asfaltada i continua avançant per camins rurals, més polsosos del que és habitual: fa un mes que no plou. Entre els camps de blat de moro comencen a sobresortir pals metàl·lics blaus, d’uns cinquanta centímetres d’alçada i uns vint centímetres de diàmetre: són perforacions geològiques. En total, aquí se n’han fet més de cinc-centes. No criden gaire l’atenció, però les seves imatges i enregistraments han arribat fins i tot als mitjans internacionals. “Han vingut tres televisions franceses”, explica en Dragan mentre baixem del cotxe. “També alemanys, polonesos, russos, Al-Jazeera… Només els nostres mitjans progubernamentals no venen mai”.
Som en un terreny que Rio Tinto té arrendat i pel qual, suposadament, paga compensacions a la propietària pels efectes de la seva activitat, tot i que al mateix temps en minimitza les conseqüències. “Nosaltres només confiem en científics i experts”, subratlla en Dragan. “I també intenten convèncer-los perquè es passin al seu costat, comprar-los. Coneixeu la Dragana Đorđević? Ella no es va deixar comprar, encara que ho van intentar”.
Un estudi liderat per la investigadora en Química Dragana Dordevic va concloure que el projecte posaria en risc les fonts d’aigua potable de 2,5 milions de persones
L’estiu passat, aquesta científica, que treballa a la Facultat de Química de la Universitat de Belgrad, va publicar juntament amb els seus col·legues un article a la revista Scientific Reports sobre l’impacte ambiental dels treballs geològics relacionats amb el liti. Segons les seves conclusions, el projecte miner, en la seva forma actual, destruiria directament 533 hectàrees de terreny, principalment camps i boscos. Però sobretot posaria en risc les fonts d’aigua potable de 2,5 milions de persones, a causa de la ubicació perillosa dels dipòsits de residus en zones inundables i de possibles filtracions de substàncies tòxiques cap a l’aigua i el sòl. Segons els científics, aquestes filtracions ja s’estarien produint a conseqüència de les perforacions.
Đorđević i els seus col·laboradors van prendre mostres d’aigua en dos punts del riu Jadar. Per sota de la zona de perforacions es va detectar una concentració de bor disset vegades superior a la registrada aigües amunt, així com nivells molt més elevats d’arsènic i de liti.
Tal com descriu l’article citat, en un radi d’uns quants metres al voltant d’algunes perforacions els cultius han deixat de créixer. Un any després, nosaltres mateixos ho podem veure amb els nostres ulls: al voltant del cilindre metàl·lic només hi ha terra seca, no hi creix ni una mala herba, i una mica més enllà, on el blat de moro encara aguanta, les plantes són clarament més baixes. Els científics afirmen, doncs, el mateix que els habitants locals: només les activitats preparatòries del projecte ja estan provocant danys ecològics.
L’empresa nega aquestes acusacions i es remet als seus propis experts. Ha qualificat l’article d’enganyós i n’ha exigit oficialment la retirada. En resposta a la nostra petició de comentari, l’equip de comunicació de Rio Tinto va declarar que “les activitats observades sobre el terreny estan relacionades amb el monitoratge ambiental, i que les perforacions són una eina estàndard per mesurar els nivells d’aigua subterrània i obtenir mostres per a anàlisis químiques”.
Tot es faria, suposadament, de manera legal i transparent, incloent-hi la recollida de mostres d’aigua i de sòl en col·laboració amb “la principal institució consultora i de recerca del sector hídric serbi: l’Institut Jaroslav Černi”. Tanmateix, aquest institut, que porta el nom d’un destacat hidròleg txec que havia treballat a l’antiga Iugoslàvia, va ser privatitzat el 2022 malgrat les protestes de la ciutadania, del món científic i fins i tot del Consell Governamental Anticorrupció. L’Estat va renunciar així a defensar l’interès públic en el sector de l’aigua i va vendre l’institut a la constructora Millenium Team, coneguda pels seus vincles amb l’SNS de Vučić. La cooperació entre l’institut i Rio Tinto encaixa perfectament amb la lògica de corrupció generalitzada i de venda de l’Estat contra la qual es manifesten centenars de milers de persones.
El seny no viu en un sol cap
Arribem al poble veí. Aquí també hi ha moltes cases abandonades, de vegades fins i tot edificis relativament nous que aparentment només van servir durant pocs anys. Rio Tinto va continuar comprant propietats a preus molt superiors al valor de mercat fins i tot quan el projecte estava oficialment aturat. Ens sorprèn veure que la majoria de cases tenen les teulades arrencades. “És una guerra psicològica que fan contra nosaltres”, explica en Dragan. “A la gent que va vendre casa seva els deien: “Traieu les teulades, destruïu les estructures i us donarem un cinc per cent més”. Ho feien perquè els que encara resisteixen veiessin que també haurien de rendir-se. Però a Nedeljice ja no queda ningú a favor de la mina: la gent aquí té camps, té el seu mitjà de vida”.
I què passa amb els qui van vendre? “Se’n van anar i la majoria es van gastar els diners de seguida: jeeps, mòbils cars i tota la resta. Però què són els diners? Venen i se’n van en un instant”.
És una guerra psicològica que fan contra nosaltres”, explica en Dragan. “A la gent que va vendre casa seva els deien: “Traieu les teulades, destruïu les estructures i us donarem un cinc per cent més”
Passem davant d’una casa que Rio Tinto havia llogat com a seu local. “Però els vam fer fora. Des del cotxe posàvem contínuament antigues malediccions de Kosovo a tot volum”. Ara els representants de la corporació gairebé no s’atreveixen a venir; la gent del poble els reconeix immediatament. O detecten els drons que l’associació ha comprat per no quedar-se enrere respecte de l’adversari.
“No s’esperaven resistència. Pensaven que ens doblegarien ràpidament. Però si cedim, tot s’haurà acabat”.
Els habitants de Nedeljice mantenen aquesta actitud amb una coherència absoluta. Sense el consentiment previ d’en Dragan i d’en Zlatko, líder de l’associació, la gent de Rio Tinto no pot entrar al poble. Si hi apareixen igualment, els habitants els bloquegen immediatament amb tractors, cotxes o simplement a peu. “Tenim una dita: el seny no viu en un sol cap, m’enteneu? Una sola persona mai no és prou intel·ligent ni pot fer-ho tot sola. I no tothom serveix per a tot. Així que hi ha qui escriu correus, qui parla amb periodistes, qui va a les protestes, qui controla la situació… Ens anem rellevant, tenim horaris i, quan sona el senyal d’alerta acordat, tothom deixa el que està fent i acudeix al lloc. I la lluita continuarà: no s’acabarà demà. Ells juguen a esgotar-nos. Així funcionen les guerres. Però sense la gent local no aconseguiran res”-
A l’oficina dels miners
Només unes hores abans de recórrer aquests camps abrasats pel sol, érem asseguts en una oficina agradablement climatitzada de “l’altra banda”. A Loznica, al centre d’informació local de Rio Tinto, ens van rebre dos representants serbis de la companyia. Ens van acollir amb grans somriures, ens van oferir aigua, fruita fresca, bosses amb marxandatge i materials sobre el respecte de l’empresa per la biodiversitat i el patrimoni cultural. Però no ens van permetre enregistrar la conversa.
“Les nostres portes són obertes a tothom. A qui vulgui parlar, li explicarem tot sobre el projecte”, asseguren. “Però hi ha persones que no volen dialogar i rebutgen qualsevol conversa. Davant d’això poca cosa podem fer”. Segons ells, les relacions amb la comunitat local serien molt bones. “Ens prenem molt seriosament la nostra responsabilitat envers la comunitat i intentem ajudar la població local. Per exemple, hem comprat un nou camió als bombers de Loznica”.
Les nostres portes són obertes a tothom. A qui vulgui parlar, li explicarem tot sobre el projecte”, asseguren des de l’’empresa Rio Tinto. “Però hi ha persones que no volen dialogar i rebutgen qualsevol conversa. Davant d’això poca cosa podem fer”
No podíem deixar de preguntar-los si, malgrat l’oposició al projecte, no es troben amb reaccions hostils. Tots dos intenten convèncer-nos insistentment que no. “M’he traslladat aquí i fins i tot m’he casat”, diu el més jove. “Loznica és una ciutat petita, tothom sap per a qui treballo, però em tracten bé”. És originari de Bor, ciutat de l’est de Sèrbia on s’extreuen coure i or. Per això volia treballar per a Rio Tinto: és una de les empreses mineres més importants del món. “A Bor estem acostumats a la mineria. Ens ha alimentat durant generacions i no hi veiem males intencions”.
Malgrat les fórmules de màrqueting habituals en situacions així, hi vam percebre una certa sinceritat. Sabem, per experiència en regions mineres, que sovint la població no vol renunciar a l’extracció i la considera part de la seva identitat local. Al mateix temps, però, Bor és un dels llocs més contaminats d’Europa i presenta taxes de càncer molt superiors a la mitjana. La situació encara es va agreujar després que el 2018 la participació majoritària fos venuda a la corporació xinesa Zijin. En Dragan i els seus companys van visitar Bor: com un advertiment.
Ens menjarem les bateries?
Els representants de Rio Tinto descriuen la convivència entre la corporació i la població local gairebé com un idil·li. Però l’escala de la resistència, tant a la regió com arreu de Sèrbia, indica que els habitants viuen la situació més aviat com una nova lluita per la supervivència. Ho comprovem a Nedeljice, quan en Dragan Karajčić ens porta fins al “quarter general”.
És allà on la gent del moviment Ne damo Jadar ha aixecat una petita construcció de fusta per tenir un espai de trobada i per planificar noves accions contra els miners i el seu lobby. Tal com explicava recentment Nebojša Petković a la Ràdio Txeca, l’amenaça ha apropat els habitants del poble que no van vendre les seves terres, i ara passen molt més temps junts que abans.
Les protestes contra l’extracció i contra el govern de Vučić també tenen lloc sovint a la propera Loznica. Normalment van acompanyades de concerts i d’altres activitats, com ara rostir porcs a la brasa. En l’última gran mobilització del juliol, a més dels tractors i d’un mar de banderes sèrbies, es podia veure una gran pancarta amb el rostre del Che Guevara, i al final de la protesta els manifestants van llançar ous contra el centre d’informació local de Rio Tinto. Aquesta és, probablement, la violència més gran a què han recorregut fins ara.
Mentre intentem refrescar-nos una mica sota l’ombra de la terrassa, arriben al “quarter general” diversos homes de mitjana i avançada edat. Descobrim que avui hi té lloc una reunió de la secció de veterans de guerra. Alguns semblen jubilats corrents; d’altres, amb llargues barbes, gorres i samarretes nacionalistes o monàrquiques, recorden més aviat els txètniks. En altres circumstàncies probablement preferiríem evitar-los, però aquí sabem que han vingut en qualitat d’activistes ecologistes.
El moviment Ne damo Jadar es declara apolític i es concentra en un únic objectiu: impedir l’extracció
El moviment Ne damo Jadar es declara apolític i es concentra en un únic objectiu: impedir l’extracció. D’altra manera, probablement no seria possible que al quarter general de Nedeljice coincidissin agricultors locals, estudiants d’esquerres de Belgrad, motoristes, ecoactivistes estrangers i veterans de les guerres iugoslaves.
El més jove d’ells, d’uns quaranta anys, s’asseu mmediatament amb nosaltres i, sense necessitat de cap pregunta, inicia un monòleg en anglès carregat de determinació: “No necessitem cap mina aquí. Per què? Per guanyar un 20% més durant uns quants anys? Fa mil anys que vivim sense mineria i no hi veiem cap futur”, diu indignat. “Per a nosaltres és molt més important que aquí produïm aliments de qualitat a gran escala. Quan comenci l’extracció no hi haurà marxa enrere. S’acabaran l’agricultura i també el turisme. Què menjarem aleshores? Bateries?” També assenyala el caràcter colonial del projecte: les persones que viuen a les regions afectades per l’extracció mai no en treuen benefici. “La gent de l’Àfrica obté alguna cosa de les mines de diamants i metalls preciosos? La nostra veritable riquesa és l’autosuficiència alimentària, i amb la mineria la perdríem. Aquesta no és una regió pobra, aquí no hi ha masses d’aturats esperant feina a la mina”, afirma el veterà.
“La gent de l’Àfrica obté alguna cosa de les mines de diamants i metalls preciosos? La nostra veritable riquesa és l’autosuficiència alimentària, i amb la mineria la perdríem”, afirma un integrant del moviment
Per a ell, la lluita contra la corporació minera és literalment una altra guerra: “Aquesta és la meva quarta guerra. I n’hi ha milers com jo: tenim anys d’experiència militar, sabem perfectament com lluitar i estem preparats per defensar aquest lloc al preu que sigui. També ensenyem això als nostres fills. En dos dies podem reunir aquí mig milió de persones”. Igual que la resta dels nostres interlocutors, subratlla la unitat del moviment de protesta, tant contra Rio Tinto com contra el govern. “Som diferents, però hi ha una cosa que ens uneix: quan algú ens oprimeix, sabem unir-nos i treure el millor de nosaltres mateixos. Com el 1999, quan ens bombardejaven i, potser per primera vegada a la història, tots ens vam unir. Però aquesta amenaça és encara més gran que els avions i les bombes”.
No volem marxar del nostre país
L’endemà hi ha convocada a Belgrad una nova manifestació nacional contra el govern de Vučić. Sortim de Loznica amb el primer autobús del matí, seguint els advertiments dels habitants locals que, en dies de grans protestes, les autoritats intenten dificultar tant com poden l’arribada a la capital. En mobilitzacions anteriors alguns trens ni tan sols van arribar a Belgrad. Però els manifestants estan preparats: per internet circulen formularis per compartir cotxes.
A la capital ens dirigim primer a Novi Beograd, un immens barri ple de brutalismes iugoslaus. Ens espera una trobada amb la Jana i la Dunja, de la Facultat d’Arts Dramàtiques de la Universitat de Belgrad, un dels centres de resistència més actius, i amb en Vasilije, estudiant d’enginyeria ambiental a la Facultat Tecnològica i Metal·lúrgica. Tots tres estan rodant un documental sobre el moviment Ne damo Jadar. També vol ser una resposta a un film propagandístic projectat al febrer al Parlament Europeu, on els manifestants apareixien retratats com a “degenerats” ignorants i endarrerits que obstaculitzen el desenvolupament de la indústria europea. Sembla, però, que la pel·lícula, reforçada per una intensa campanya de greenwashing, va agradar als responsables polítics europeus.
Des de la tragèdia de Novi Sad, a totes dues facultats es manté una ocupació permanent: no hi ha classes, la majoria d’estudiants i professors es dediquen a organitzar protestes, alguns dormen als edificis universitaris i les següents accions es decideixen en assemblees generals. Tanmateix, l’oposició al govern de Vučić ja havia començat a finals de la dècada passada. “Des d’aleshores he anat a gairebé totes les protestes antigovernamentals”, ens explica en Vasilije assegut a la terrassa d’un cafè. “El govern signa acords extremadament perjudicials per al nostre país. Convida empreses extractives que destrueixen el nostre medi ambient i la nostra salut. I, com hem vist a Novi Sad, ja hi ha morts”.
La Dunja recorda un incident de novembre davant de la seva facultat. Estudiants i professors havien tallat el trànsit per guardar un minut de silenci en memòria de les víctimes de la tragèdia. Aleshores, un grup organitzat de desconeguts va baixar dels cotxes i va començar a atacar-los: primer verbalment i després físicament. Més tard es va saber que entre els agressors també hi havia membres de l’SNS governant. “Recordo aquell dia perfectament: també van atacar dos dels nostres amics”, explica la Dunja. “Va ser una cosa que em va afectar personalment. Quan passa tan a prop teu, et sacseja profundament. Llavors vam decidir junts que ja no podíem continuar vivint com fins aleshores. I així va començar la nostra primera ocupació”.
“El govern farà qualsevol cosa per mantenir-se al poder”, afegeix la Jana. “Podrien continuar governant fins i tot si al país ja no hi quedés ningú”, afirma la Dunja de la Facultat d’Arts Dramàtiques de la Universitat de Belgrad
“El govern farà qualsevol cosa per mantenir-se al poder”, afegeix la Jana. “Podrien continuar governant fins i tot si al país ja no hi quedés ningú. I jo estimo aquest país, vull viure aquí i no veure’m obligada a marxar. L’inici de les protestes va ser, per a mi, una esperança. I pel que fa al documental sobre Rio Tinto que estem fent amb gent d’altres facultats: és clar que no hi ha cap garantia que canviï res, però és simplement allò que puc fer amb les meves capacitats”.
Quan compartim les nostres impressions de Loznica i Nedeljice, la Dunja observa que amb els pocs partidaris de la mineria gairebé ningú no parla: “Realment sembla una guerra. La gent hi ha entregat tota la seva vida”. “Però sobretot ha estat la propaganda la que els ha dividit”, respon en Vasilije. “Rio Tinto els va manipular completament; fins i tot tenen psicòlegs professionals per fer-ho. Però quan la científica Dragana Đorđević va arribar-hi i va començar a fer preguntes com una veïna qualsevol del poble, els va desarmar del tot. De cop van començar a refugiar-se darrere del secret comercial. La segona vegada ja no la van deixar entrar a la reunió”.
La UE en el paper d’hipòcrita
Preguntem com ha influït en la situació la decisió de juny de la Comissió Europea d’incloure Jadar a la llista de projectes estratègics fora de la UE. “La Unió Europea no és gaire popular aquí”, diu la Dunja, “i després d’aquesta decisió encara menys. Quan va arribar la notícia, érem precisament a Nedeljice. Però això no va espantar els habitants: són perseverants”. Segons en Vasilije, el suport a la UE ha caigut en picat: “Tenim motius per estar enfadats. Com a comunitat acadèmica vam enviar una carta a la Comissió Europea aquesta primavera: hi explicàvem per què ens oposàvem al projecte i per què no hauria d’entrar a la llista. La resposta? Un dit del mig ben alçat”.
El veterà de guerra que ens havia tornat del “quarter general” fins a Loznica també expressava hostilitat envers la Unió Europea: “La UE per a mi és una broma. Li som completament indiferents”. I hi ha força veritat en això: cap polític europeu de primer nivell no ha donat suport a les protestes estudiantils, tot i que tenen un caràcter clarament prodemocràtic. Ben al contrari: durant la seva visita a Sèrbia l’any passat, Ursula von der Leyen va elogiar Vučić per les seves reformes. El filòsof Slavoj Žižek va qualificar així recentment la Unió Europea de “l’hipòcrita més gran de tota aquesta història”, afirmant que Brussel·les té por de pressionar Vučić perquè no es decanti cap a Rússia.
El filòsof Slavoj Žižek va qualificar la Unió Europea de “l’hipòcrita més gran de tota aquesta història”, afirmant que Brussel·les té por de pressionar Vučić perquè no es decanti cap a Rússia
Costa evitar la impressió que aquesta és precisament la naturalesa del joc brut: la Unió tanca els ulls davant les pràctiques del govern serbi perquè vol accedir al liti.
Segons Nina Djukanović, “estem observant l’erosió dels valors democràtics originals de la UE només perquè Europa, suposadament, pugui atrapar els Estats Units o la Xina, sense adonar-se que així perd la seva posició d’actor moral en l’escena internacional. I mentre que inicialment s’afirmava que necessitàvem el liti per a la transició verda, ara s’hi ha afegit una dimensió de militarització i securització. Això, a més, no afecta només Sèrbia: la llista de projectes estratègics també inclou l’extracció de liti a Cínovec”. En el marc jurídic serbi, però, aquest tipus de projectes es poden impulsar molt més fàcilment.
“El nostre govern ni tan sols és capaç de construir una marquesina d’estació sense que caigui sobre el cap de la gent. I nosaltres hauríem de confiar que sabran gestionar un projecte tan arriscat?”, diu en Vasilije, un estudiant d’enginyeria ambiental a la Facultat Tecnològica i Metal·lúrgica
“El nostre govern ni tan sols és capaç de construir una marquesina d’estació sense que caigui sobre el cap de la gent. I nosaltres hauríem de confiar que sabran gestionar un projecte tan arriscat?”, continua en Vasilije. Segons ell, Rio Tinto no és capaç de fer sense problemes ni tan sols les perforacions exploratòries. “A més, és una empresa amb un historial terrible: durant la Guerra Civil espanyola va col·laborar amb els feixistes, i fa pocs anys va destruir llocs sagrats dels aborígens a Austràlia. A Madagascar està sent jutjada per contaminació, i en altres llocs pesa sobre ella l’acusació de corrupció. Prometen que tot anirà bé, però allà on arriben deixen una catàstrofe”, diu el futur enginyer. “El liti es pot obtenir de maneres molt més respectuoses amb el medi ambient que no pas a partir de roca sòlida, per exemple de les aigües geotèrmiques, com es fa a Alemanya. A més, ja apareixen alternatives com les bateries d’ions de sodi. Però ells continuen explicant les seves faules”.
Pumpaj! Pumpaj!
Ens acomiadem d’en Vasilije, la Jana i la Dunja per arribar a temps al centre de Belgrad, on ha de començar la manifestació. Ja de camí cap a l’autobús ens creuem amb grups de gent amb banderes i vuvuzeles que, sobre el gran pont del Sava, es van fonent en una sola multitud. L’autobús no continua més enllà, així que seguim a peu. Almenys tenim l’oportunitat de veure un altre símbol de la corrupció del govern de Vučić: el monumental projecte immobiliari Belgrade Waterfront, per al qual es va traslladar l’estació central i es van aprovar lleis especials per facilitar una inversió finançada per actors dels Emirats Àrabs Units.
Al carrer Rei Milan la multitud és tan densa que només podem avançar molt lentament. Els lemes de les pancartes deixen clar que hi ha arribat gent de tota Sèrbia. Observem eslògans i caricatures, sovint dirigides contra Vučić; en una apareix convertit en el Pokémon “Vuchichu”, i una mica més enllà un jove corpulent sosté un cartell amb la contundent frase: “Treba im jebati mater”. Tampoc no falten consignes com “Kosovo és Sèrbia”, i de tant en tant es veuen samarretes del moviment Ne damo Jadar. L’ambient és festiu: les vuvuzeles no paren de sonar i pertot arreu ressona el crit “pumpaj” (“bomba-ho”), una expressió sense significat ocult que probablement va sorgir per casualitat i s’ha quedat. Per això és encara més colpidor el moment en què tota la multitud, formada per 140.000 persones, calla durant setze minuts per honorar novament les setze víctimes de la tragèdia de Novi Sad.
Mentre a l’escenari intervenen estudiants, científics i activistes —entre ells també Zlatko Kokanović, de Gornje Nedeljice—, tot transcorre de manera pacífica. El moviment estudiantil subratlla constantment el caràcter no violent de les seves accions i, igual que els opositors a l’extracció, limita les seves demandes a uns quants punts senzills: convocar eleccions anticipades, dur a terme una investigació transparent sobre la tragèdia de Novi Sad, alliberar tots els manifestants detinguts, garantir la llibertat de premsa i aturar el projecte Jadar. Els estudiants eviten entrar en continguts polítics més detallats, per por que el moviment es desintegri ràpidament. Al mateix temps, alguns comentaristes de les protestes de Belgrad es mostren preocupats pel fort accent sobre la qüestió de Kosovo i es pregunten si el moviment no s’està desplaçant cap al nacionalisme i la dreta.
Quan cau la nit, ens sorprèn haver vist tan poca policia fins aleshores. Però una part de la multitud es desplaça cap al nucli antic, i pels carrers comencen a aparèixer unitats antidisturbis. Abans de mitjanit, un cordó policial talla la principal avinguda que porta cap al parlament i cap al campament de tendes dels partidaris del govern. La tensió augmenta: apareixen cada cop més joves amb passamuntanyes, i veiem manifestants amb la cara tapada, respiradors i màscares antigàs. Tothom espera que la policia carregui amb porres i gas lacrimogen, com ja va passar durant la gran manifestació del març. Per prudència, ens refugiem amb l’equip d’una televisió sèrbia en una cafeteria oberta i observem la multitud immòbil rere els vidres. En un moment determinat, després d’una sèrie d’explosions i enmig d’un soroll ensordidor, la massa de gent es gira i comença a fugir, empesa pels antidisturbis.
Veiem diversos ferits i, poc després, algú ajuda una dona gran a entrar a la cafeteria amb una ferida sagnant al cap. Resulta que les lesions no són greus, i enmig del soroll general només aconseguim sentir com respon lentament a la periodista: “He vingut de Loznica…”
Els bloquejos continuen
Aquella nit ja no presenciem escenes tan dramàtiques, només una sèrie d’enfrontaments verbals entre policies i manifestants, que intenten convèncer els agents perquè es passin al seu costat. Com era previsible, Vučić no va anunciar eleccions anticipades ni va suspendre el projecte Jadar. En lloc d’això, va declarar que darrere de les protestes hi havia “potències estrangeres”, sense especificar quines.
Van ser detingudes 77 persones, entre elles Zlatko Kokanović i Nebojša Petković, que van ser alliberats de matinada. La Unió Europea va continuar indiferent.
L’energia de les protestes, però, no es va extingir: en els dies següents es va transformar en bloquejos espontanis de cruïlles, accessos a autopistes i ponts, que continuen fins avui. Alguns d’aquests encara vam arribar a veure’ls amb els nostres propis ulls.
Tenen els manifestants serbis una possibilitat real de fer caure el govern i forçar unes eleccions justes? És difícil de dir. També és possible que, en una competició política desigual, la gent torni a votar Vučić. En canvi, els activistes del moviment Ne damo Jadar podrien tenir més opcions d’aconseguir salvar la seva regió de l’extracció minera. Estan extraordinàriament ben organitzats, són persistents i avui ja tenen reconeixement internacional.
Treballen estretament amb opositors a l’extracció de liti a Xile, Bòsnia, Portugal, Alemanya i Espanya.
Tal com ens van dir en Vasilije, la Jana i la Dunja: “Aquesta gent ha dit: només passaran sobre els nostres cadàvers. I actuen exactament d’acord amb això”.
–
Aquest text s’ha realitzat amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburg. Traducció del txec (en col·laboració amb els autors) per Krzysztof Katkowski.
