Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ritual d'institució

“El ritual obliga a reconèixer límits i diferències arbitràries en assignar propietats de caràcter natural a propietats de naturalesa social. És aquí on cobra sentit l’exercici de la violència simbòlica com a element fonamental dels processos de legitimació.”

Gustavo Téllez Iregui

 

S’apropa el 8 de març i les demandes de col·lectius feministes augmenten. Molts col·lectius necessiten complir quotes. Els colors són una d’aquestes quotes. Les tendències de l’activisme social i polític a l’Estat espanyol són bastant previsibles. Estan consolidades. I pretenen canviar el món… I sí, dic l’Estat espanyol perquè les dinàmiques són molt semblants. Menys la dreta. Aquí a Catalunya, podríem dir, que la dreta és menys conservadora per la necessitat de diferenciar-se de l’espanyola i per justificar l’autodeterminació que fins fa poc no hi creia gaire i que des de fa poc i creu a mitges (depenent de qui paga). Però bé, això és un altre tema. Avui toca parlar del 8 de març, ja que he tingut la gran sort que em toqui publicar aquesta setmana. No es tracta que el context mediàtic condicioni gaire els meus interessos. És més per aprofitar-ho en benefici propi. Aprofitar l’efervescència programada per introduir la crítica. La crítica de la crítica, de fet. Per transcendir-la. Tot i que serà ben rebuda. No perquè estigueu d’acord, sinó per l’estranya sensació que us generen les contradiccions. Suposo que són els privilegis. Podem bramar tot el que sigui que les estructures de poder continuen intactes. I a més participem en el vostre carnaval. Però aquesta participació té límits i condicions.

Algunes hem decidit, després d’un llarg camí i dificultós d’encabir-nos en les vostres lluites, deixar d’anomenar-nos feministes

Algunes hem decidit, després d’un llarg camí i dificultós d’encabir-nos en les vostres lluites, deixar d’anomenar-nos feministes. Per fi, hem entès que el feminisme, per nosaltres, no és més que una forma sofisticada d’integració. Per això, hem reivindicat el nostre lloc en el feminisme, ens hem disciplinat fins a nivells insospitats per qui no coneix la nostra experiència, per qui ens ha construït des del rebuig i ara per l’interès.

L’altre dia em deia indirectament una diputada del parlament que com parlar de feminisme i hegemonia amb les xifres brutals de violència de gènere. Doncs bé, parlem d’hegemonia del feminisme, com un procés en marxa, evidentment no acabat; és a dir, de la idea que el patriarcat és un sistema que provoca violència i que s’ha de combatre. Això és el que està arribant arreu sense necessitat d’utilitzar conceptes com feminisme o patriarcat. Aquesta idea s’està consolidant en el sentit comú. A poc a poc i amb bona lletra. Per això, l’antifeminisme es fa gran perquè ha sabut llegir la conjuntura.

Tanmateix, tota hegemonia porta una contra-hegemonia i aquest no és l’antifeminisme sinó l’antiracisme, que un no té res a veure amb l’altre.

Tot i el seu procés d’esdevenir hegemonia, el feminisme és un fenomen situat. Les ganes de les seves portadores d’universalitzar el subjecte dona forma part d’aquest procés. De fet, els conflictes, en part, venen per aquesta universalització. Que les persones “racialitzades” i migrants no creiem en la justícia? Sí, clar que hi creiem. De fet, ens hi hem deixat la pell i el cos per ella. Però és un altre tipus de justícia que la blanquitut desconeix. Massa contaminació a l’aire. La justícia nascuda en el si d’un sistema capitalista neoliberal està destinada al fracàs i a ser part del Leviatan.

Si bé podem reconèixer la voluntat de sectors feministes de representar a totes les dones, de ser un moviment transversal on incorpori la classe i l’antirracisme, s’ha de dir que en el segon cas per ara és pura retòrica. Estem vinculades des de l’oposició, el privilegi d’unes és la misèria de les altres. I la feina de desenllaçar aquest nus no és nostra sinó vostra, ja que teniu els recursos per fer-ho.

Si bé podem reconèixer la voluntat de sectors feministes de representar a totes les dones, de ser un moviment transversal on incorpori la classe i l’antirracisme, s’ha de dir que en el segon cas per ara és pura retòrica

Mentre feu aquesta feina queden qüestions a l’aire, no per crear un feminisme antirracista/interseccional/decolonial o qualsevol altra etiqueta de moda que consumeixen els feminismes blancs, sinó les preguntes que ens hem fet i ens fem aquelles que habitem el Nord en cossos construïts pel capitalisme racial. Per aquestes preguntes comparteixo la següent reflexió de la Salma Amzian i la Natali Jesús que ha de servir-nos com a punt de partida: “”Un projecte decolonial en relació a la lluita de les dones ha de desenvolupar una altra política i una altra metodologia d’alliberament. Cal que ens adonem quan la nostra pràctica política estan sent funcional als moviments nascuts en el si de la modernitat occidental; està sent funcional, en definitiva, a la colonialitat”.