Aquest cotxe sona a llauna. La matrícula de darrere no està ben collada i va picant la xapa. El soroll és semblant al de la rentadora dels veïns de baix. Els diumenges renten la roba a l’hora de la migdiada i sempre desperten el meu pare. És ell qui condueix de tornada a casa.
—Voleu que anem pel litoral o segueixo cap a Glòries? —ens pregunta.
“Un altre cop la ronda, no!”. Ho penso, però callo. Dins el meu cap la frase ressona perllongada i greu, com quan veus vídeos de YouTube a mitja velocitat. “Laaa rooonda litoooraaal, noooooo…”.
—Ves per on vulguis —respon ma mare, que seu al seient davanter—. Però si has de girar, afanya’t, que et passaràs la sortida.
Encara no he sentit l’intermitent que ja som al carril esquerre. De peus a la galleda.
—No, papa! Jo no vull anar per la ronda! —salto.
—I per què no has dit res?! —em diu.
—Prou que ho saps! —crido indignada. Ell no s’esforça
a negar-ho; sembla que ja li està bé si em conformo. Tot d’una, reprèn la paraula.
—És que aquest camí no té semàfors, filleta —s’excusa.
I encara pregunta:— Per què t’enfades?
—Doncs perquè ho has fet a posta, i ja està! —explico
de mala gana—. I perquè ets un tossut!
—De tossuderia, val més que tu no en parlis gaire —s’hi posa ma mare—. Que darrerament estàs ben especialeta. Sé molt bé de què parlo —afegeix tot seguit.
—A sobre! —em queixo jo. Però com que no en vull parlar, d’aquest tema, miro de defugir la conversa—. Tant s’hi val. Ara ja està.
—El que vol dir la teva mare és que des de fa temps trobem que estàs una mica més maniàtica —continua l’altre.
—Apa, ja hi som! “La maniàtica”, “l’especialeta”; pim-pam-pum i ja estic diagnosticada —esclato—. Doncs mira, sí. Sí que en tinc, de manies! I tant. Tinc manies de tota classe, jo… Fixa’t-hi, ara, quina olor que fa! És pudor de tòxics! O només el sento jo, aquest tuf? —pregunto, fent-me la tòtila.
—És la incineradora de Sant Adrià. És pudor de residus, filla —explica mon pare—. L’olor marxarà de seguida.
—Que no! Que jo tinc manies i ja està! —remato la rebequeria.
—Va, ja està, doncs —ara és la meva mare qui vol deixar estar la conversa—. Deixem-ho córrer.
Una altra vegada obro la porta a aquell pensament recurrent que ningú ha convidat mai a la festa: el meu besavi, que va morir a l’andana de l’Estació de França. Imagino l’escena en color sèpia, a cop de filtre d’Instagram
“Per ara”. Mentalment, li acabo jo la frase. “Peer araaaaa…”. Puc fer durar minuts cada síl·laba. “Puuuc feeeeer duuraaaaaaaar…”. Mira! Hi ha una cuca! Pel costat de dins de la finestra. Me la miro de molt a prop, com si hagués activat el mode macro de la càmera del mòbil. Rere el vidre, una composició de llums distants va lliscant a poc a poc en la foscor. La cuca i jo ens ho mirem com espectadors del Piromusical de la Mercè. Enguany la banda sonora és el soroll de la rentadora dels veïns. De cop, entrem en un túnel i es trenca la màgia. L’esclafit de llum groga em fa aclucar els ulls prou estona per a rebre una visita. Una altra vegada obro la porta a aquell pensament recurrent que ningú ha convidat mai a la festa: el meu besavi, que va morir a l’andana de l’Estació de França. Imagino l’escena en color sèpia, a cop de filtre d’Instagram. Potser va ser la catenària, o un atac de cor… I jo què sé! Si ni el vaig conèixer. Hi ha coses que val més no saber. Un moment, per on anem, ja?
—Papa, pots sortir per la rotonda del Paral·lel? —deixo caure la idea com si parés un esquer.
—Saps? Totes aquestes manies… —mon pare torna a burxar-me—. Tal vegada hauries de fer-hi front.
—Pots sortir pel Paral·lel? —li repeteixo més inquisitiva.
—És que tampoc passa res si passem per la Zona Franca! —replica exasperat.
—A veure —intervé la meva mare, agafant delicadament pel colze el meu pare; es gira per mirar-me i fa una pausa dramàtica. Llavors amb tota serenor comença a exposar—: Per superar les manies, per superar les pors, cal encarar-s’hi. Conèixer-les millor. Sovint descobrim que no hi ha motius fonamentats per sentir-nos aterrits.
—I amb les supersticions, exactament el mateix, eh? —apunta el meu pare—. Totes aquestes coses són molt incapacitants. No et deixen viure!
—Tant us costa, agafar l’avinguda Paral·lel? —em desespero.
—Que només és un cementiri. Amb prou feines es veu entre les roques de la muntanya —prova de convèncer-me la meva mare—. I, a més, queda molt lluny.
—Què no! Si és a tocar de la carretera! —m’enfado—. Es veuen les làpides i tot!
—Au, va! I s’hi poden llegir els noms… —se’n riu mon pare—. Allà no hi ha pas fantasmes! No hi ha res! Què és el que et fa por?
—No tinc por! Només que em fa pensar i m’angoixo —mentre parlo, miro per la finestra. La cuca ja no hi és—. Papa, t’has passat la rotonda…
—Va, escolta’m. Ara passarem per Montjuïc i tot anirà bé —conclou el meu pare—. Vols que encengui la ràdio?
—No cal —responc abatuda—. Ja m’està bé el soroll de la rentadora…
—Quina rentadora?
Torno a tancar els ulls, respiro profundament i em dic
a mi mateixa, “la rentadora”. Dins el meu cap ho faig ressonar ben fort “… laaa reeeentadooraaaaaaa”.
