Al cel, com a la Terra, tot és un desastre. Milers de puntets embruten el cel nocturn, trossos de satèl·lits cauen sobre el nostre planeta i restes de coets romanen a la deriva a l’espai. L’òrbita de la Terra s’està convertint en un abocador a cel obert. El creixement de la indústria aeroespacial des de la segona meitat del segle XX ha possibilitat el somni ancestral de conquerir l’espai; però produir i expandir-se sempre deixa residus. Més de 10.900 tones de ferralla suren sobre els nostres caps, segons l’Agència Espacial Europea. Les escombraries s’han duplicat en els darrers quinze anys a l’espai i tenim set vegades més satèl·lits actius que fa deu anys.
Aquesta tendència s’ha accelerat de forma exponencial els darrers tres anys a causa de la irrupció del sector privat. En quatre anys, l’empresa d’Elon Musk Starlink ha llançat gairebé 5.000 satèl·lits de comunicacions –i se’n preveuen 37.000 més–, als quals se n’hi sumen 634 llançats per la companyia One Web. Amazon també planeja posar en òrbita 3.236 satèl·lits els cinc anys vinents. Lightspeed al Canadà, Guo Wang a la Xina i la Unió Europea també han anunciat que entraran a la cursa, una frenètica carrera espacial que augmentarà la quantitat de deixalles que suren més enllà de l’atmosfera terrestre.
La lluita contra la contaminació espacial pretén atenuar la proliferació d’aquests residus en el futur, vigilar els del present i sanejar els del passat: “L’obstacle no és tant tecnològic com econòmic”, assenyala Pierre Omaly, especialista del Centre Nacional d’Estudis Espacials de França (CNES). El 87 % dels objectes en òrbita han estat llançats pels Estats Units, Rússia i la Xina. “Seria una bona idea que cadascú posés ordre a casa seva. Però els russos, per exemple, no se senten particularment responsables de les restes de l’etapa soviètica”.
A diferència del cas del clima, no hi ha una autoritat superior que fixe un límit als llançaments, ni que obligue els estats a assumir la seua part de responsabilitat en la contaminació espacial. La situació encara no és tan catastròfica com amb el clima, no s’ha aplegat el punt de no retorn, però aquest s’aproxima a la velocitat de la llum. Com resumeix Christophe Bonnal, també membre del CNES, “si hi ha una presa de consciència ràpida i global, seguida immediatament d’accions concretes, tot eixirà bé”.
D’ençà de l’Sputnik (1973) s’han posat en òrbita terrestre al voltant de 15.760 satèl·lits dels quals un 50 % estan en desús.
ON SÓN?
La majoria dels objectes circulen dins d’un rang que fluctua entre els 180.000 i els 36.000 km.
Òrbita Terrestre Baixa
Entre 180.000 i 2.000 km L’òrbita que està just per sobre de l’atmosfera és la més saturada. S’hi toba el 78 % de la deixalla espacial, 400 km: Altitud de les dues estacions espacials (Tiangong i Estació Espacial Internacional).
Entre 700 i 1.100 km: la més congestionada,Zona Kessler de forts xocs.
980 km: pic de restes d’antics coets soviètics.
Òrbita Circular Intermitja
Entre 2.000 i 35.780 km
Òrbita Geoestacionària
Al voltant de 35.780 km
És l’òrbita de major interès per als operadors de satèl·lits artificials de comunicació i televisió, ja que el seu període orbital és igual al període de rotació sideral de la Terra, 24 hores.
ACCIDENTS ESPACIALS
Les col·lisions entre satèl·lits abandonats produeixen una miríada de xicotets projectils que es desplacen a velocitats de quilòmetres per segon i poden generar una reacció en cadena en què les deixalles generades xocarien amb altres satèl·lits: és el que les professionals d’aquest àmbit anomenen la “síndrome de Kessler”. Si el fenomen continua es reduirà dràsticament l’esperança de vida dels satèl·lits i algunes òrbites quedaran inutilitzades.
MITIGACIÓ DE RISCOS
El trànsit espacial depén únicament de la bona voluntat dels actors –públics i privats– que hi intervenen. Segons l’Organització de les Nacions Unides i el Comité Interinstitucional en Matèria de Residus Espacials (IADC, per les sigles en anglès) els satèl·lits han de poder-se passivar buidant els dipòsits de propel·lent i les bateries elèctriques o estar equipats amb sistemes de desorbitació controlada per tal que no romanguen en òrbita més de 25 anys després de complir la seua funció. I els futurs satèl·lits hauran de comptar amb sistemes-guia per evitar escombraries.
COL·LISIONS CONTRA LA TERRA
Tot i que la major part de les restes espacials es cremen per fricció quan entren a l’atmosfera, assistim a un degoteig sistemàtic de fragments que impacten al sòl. Fins ara cap govern ha reportat cap accident mortal per la caiguda de brossa espacial. Ewan Wright, de la Universitat de British Columbia, avisa que el risc d’un impacte a àrees habitades serà d’entre el 20 % i el 32 % a la dècada vinent.
GESTIÓ EN TEMPS REAL
Catalogar totes les deixalles i la seua posició en temps real permetria protegir els satèl·lits anticipant les topades i permetent maniobres evasives. Actualment, ja s’estan desplegant xarxes de radars i telescopis, però encara no els resulta fàcil distingir els fragments inferiors a 10 cm o aquells situats per sobre dels 36.000 km d’altitud.
La deixadesa dels estats ha posat en mans d’empreses privades la caríssima tasca del sanejament orbital mitjançant tècniques sorprenents: capturar les ferrades amb xarxes, arpons, braços robòtics i tentacles o desorbitar-les mitjançant làsers.
INTERFERÈNCIA A LES OBSERVACIONS
Les megaconstel·lacions de satèl·lits de comunicacions impedeixen observar el cel sense que aquests hi interfereixen. Els observatoris realitzen fotografies que requereixen un llarg període d’exposició per captar la llum. Si es creua algun satèl·lit, la foto queda pràcticament invalidada.
PER SABER-NE MÉS:
National Aeronautics and Space Administration | “Orbital Debris Quarterly News” | Vol 27, núm. 2 (2023)
The European Space Agency | “ESA’s Annual Space Environment Report” | (2023)
Bravo, J.P. | “Basura espacial” | Diario El Mercurio-Infografía Digital (2016)
Aquest article és fruit del treball col·lectiu de científiques de l’àmbit de la física, la química, la biologia i el periodisme científic.
