Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ruralitzem els cossos, confinem l’agroindústria

Amb la pandèmia del coronavirus tenim l’oportunitat d’aplicar una doctrina del xoc inversa. La privatització de l’economia ja no és un escenari inversemblant, i un fil invisible uneix el repartiment del treball amb la descarbonització de l’alimentació

/ Esther Aguilà

Treballar la terra fèrtil i col·lectivitzada de Can Masdeu durant aquesta primavera confinada ha estat un gust, un privilegi i un recurs. O dit amb les velles paraules que tornen: una reafirmació de la importància d’apropiar-se dels mitjans de producció per diversificar les vies de satisfacció de necessitats i així establir una relació més autònoma –que no autosuficient– amb el mercat assalariat.

Sona abstracte, però està fet de carn i hores. La pèrdua d’autonomia ha facilitat l’expropiació dels nostres principals recursos no renovables: el temps i el cos. És a dir, la imposició d’una lògica que normalitza que milions de persones es passin llargues jornades laborals doblegades davant una pantalla o darrere un taulell mentre a l’altra cara de la moneda molts altres milions es passen el dia doblegades sobre un bancal o dins d’una mina. Les condicions laborals no són simètriques, però als dos extrems els cossos pateixen.

Segons la medicina evolutiva, “vivim un conflicte continu entre un entorn modern propi de la ciència-ficció i un genoma de l’edat de pedra”. A la nostra memòria d’espècie s’inscriu una formidable capacitat adaptativa, però també un mandat ancestral d’estalvi calòric que ens empeny a l’opció fàcil, inclús estant dissenyades per moure’ns. El mercat ho sap, i ens guia, com gossos de Pàvlov, amb el garrot de la incertesa laboral i la pastanaga dels plaers dopamínics. Un fil invisible enllaça el sedentarisme fòssil amb el bliss point –punt de felicitat– dels aliments processats, una convergència de precarietats immunodeficients que el coronavirus ha exposat en tota la seva cruesa.

Això no obstant, sabem que descarbonitzar per afrontar l’emergència climàtica implica recuperar la connexió amb els cicles naturals i reduir l’ús d’energia fòssil, independentment de si les renovables estaran a l’altura del nostre consum actual (spoiler: no ho estaran) o de si ens arribaran les terres rares per robotitzar més o menys sectors. D’aquí se’n deriva la necessitat urgent de redefinir moltes coses, entre elles la comoditat. Avui els gimnasos ja venen sessions d’entrenament funcional per desdoblegar-se amb coherència evolutiva, però, ara mateix, què pot ser més funcional que entrenar el múscul postcapitalista i ruralitzar-se amb sessions d’agrofitness?

La tracció humana serà central en qualsevol estratègia de reducció de l’ús intensiu d’energia. Hi estem preparades? Potser no ha de ser tan dur. Els estudis mostren que el contacte amb la natura aporta reducció de la inflamació i millora del son, i que la inhalació de substàncies volàtils redueix l’estrès i eleva les cèl·lules immunes NK. Microorganismes com Mycobacterium vaccae tenen un efecte sobre les neurones semblant al Prozac, per no parlar dels beneficis de menjar aliments ecològics. En treballar la terra, una íntima sensació d’unitat s’obre pas. L’ecodependència ja no és un concepte, és una vivència. Com escrivia Lewis Munford, “a l’hort, un món que prosperava sense grans esforços ni matances sistemàtiques, els humans vam tenir els primers indicis del paradís”.

Cal anar més enllà de la naturalització de les ciutats i transitar cap a una ruralització de la metròpolis

La proposta és, doncs, escapar del “cadàver matemàtic del capitalisme” cultivant una nova versió idealitzada d’autosuficiència individual bio? Res més lluny de la intenció d’aquest text. No només perquè ja no hi ha un fora del qual escapar, sinó perquè lluitar col·lectivament contra el poder corporatiu és més eficaç que obsessionar-se individualment sobre com és de verd el nostre estil de vida. El problema és sistèmic. Treballar la terra aporta sentit i salut perquè és creatiu, polivalent, multipostural, instintiu, cíclic, artesanal, circular, convivencial… però només cal visitar un hivernacle d’Almeria per observar la distorsió imposada per la megamàquina: la uniformitat és la norma, el ritme s’accelera, els fruits del treball són sostrets, els químics intoxiquen, les jornades s’allarguen, l’utilitarisme ho avala.

Ruralitzar els cossos és, doncs, un punt de partida, no d’arribada. La imatge de Jeremy Corbyn anant amb bici al seu hortet no ens diu que les patates substituiran els sindicats, sinó que, tal com afirma la permacultura, el canvi “comença pel llindar de casa teva”. En una societat tan intensament industrialitzada, la gent està condicionada per obtenir les coses més que per fer-les, per valorar el que pot comprar més que el que ella mateixa pot crear. La ruralització i la primarització vindrien a ser una peça clau en la desprogramació d’aquest modus vivendi descrit per Ivan Illich.

Però com ruralitzem el cos social? Segons l’ecologista Luís González Reyes, “la crisi del coronavirus és aquest tipus de frenades en sec que pot evitar un canvi climàtic desbocat”, i ens convida a “abordar ràpidament la tríada decreixement, ruralització i localització”. Efectivament, sembla un bon moment per aplicar una doctrina del xoc inversa que imposi renda bàsica, repartiment del treball i socialització dels recursos. Però aquest cop no podem tornar a fer malament els números. Com apunta Emilio Santiago, “el gran error dels autors que diagnostiquen un segle XXI madur pel repartiment d’una abundància alliberada de les relacions socials capitalistes és el seu analfabetisme ecològic”. Cap problema amb expropiar Google, però en un escenari de descens energètic i declivi de molts minerals estratègics, és viable una automatització tan generalitzada com per “alliberar-nos” del treball físic?

Reduïm la jornada laboral? Sí, però no per repartir una abundància insostenible, sinó per repartir el treball i les cures, reduir la relació salarial, multiplicar l’autonomia. El capitalisme farà el que calgui per seguir endavant amb la quarta revolució industrial i fent negocis catabòlics amb cada crisi. Però nosaltres, quina és la relació que realment volem tenir amb la tecnologia i el treball? De moment, en temps de peak-all i descarbonització, sembla sensat donar més protagonisme a la innovació social que al fetitxisme tecnològic. Més pageses de proximitat, menys enginyers nuclears.

De fet, una de les idees que ha guanyat centralitat durant aquest confinament és la importància de relocalitzar sectors estratègics com el de l’alimentació. Però sanar la molt deteriorada relació camp-ciutat tindrà més a veure amb una “repoblació permacultural i una realfabetització en sabers agroramaders” que amb triar productes eco al Lidl. O dit de manera més concreta, implicarà consumir aliments i no productes, pràctiques agroramaderes regeneratives, petita i mitjana pagesia, cinturó agrari metropolità, mercats d’aliments a les places i mercat social en general, més autoabastiment i un altre tipus de supermercats. És a dir, anar més enllà de la naturalització de les ciutats i transitar cap a una ruralització de la metròpolis.

No tenim una bola de vidre. No sabem si la COVID-19 desbrossa el camí cap a societats “amb una mica d’indústria lleugera, tecnologies intermèdies i un nivell de vida material molt modest” o bé si reforçarà societats emmurallades d’alta taxa de retorn energètic (relació entre la quantitat d’energia invertida en un procés i l’energia obtinguda) preservades pel tecnoextractivisme i la guerra neocolonial. El que és innegable és que el capital està multiplicant la vulnerabilitat climàtica dels sistemes agraris. La sobirania alimentària té, doncs, una missió vital: revertir els impactes de la producció agroramadera –un 24% de responsabilitat en el canvi climàtic (IPCC, 2018)–, sanar els absurds de la distribució –si el malbaratament alimentari fos un país seria el tercer país que més CO2 emet– i desmercantilitzar el dret a l’alimentació. En resum, no cultivem entre el ciment urbà només per sanar els nostres cossos; és tot el cos social, el pacte ancestral dels humans amb la seva llar planetària, qui demana a crits un reajustament postural.

Article publicat al número 502 publicación número 502 de la Directa