Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

COVID-19, sense drets humans ni dignitat

Aquesta crisi ens ha posat davant del mirall i ens ha ensenyat l’ombra de la barbàrie. El que no podem fer és fugir endavant, per por o covardia. La globalització és un gegant amb peus de fang. Tenim la nostra espècie uniformitzada. Cal una planetització i no una globalització. La diversitat integrada i no la uniformitat. El progrés i no el desenvolupament destructiu

/ Marina Labella

Arran de l’estat d’alarma per l’expansió de la COVID-19, molts governs han desplegat mesures extraordinàries en el marc d’un confinament recomanat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que no tothom pot complir sense afectacions econòmiques i socials. Els governs, durant els plans de contingència, estan obligats a respectar l’exercici dels drets humans tenint en compte els col·lectius més vulnerables, i no ho han fet!

En canvi, som capaços de retallar diners dels serveis públics que han de garantir la dignitat de la gent –especialment la sanitat– i tot i així sentir-nos bé o no sentir res. Perquè el sistema capitalista depredador ja ens havia confinat a dins de les nostres vides individuals feia massa temps. Ignorem el valor de les coses més senzilles però vitals (la natura i la seva bellesa). Ens és igual perquè la destruïm.

Deixem que els nostres avis arribin al final de la seva vida productiva i, com que el sistema ja no els necessita, fan nosa i els aparta del davant. Amb tot el cinisme, es permet fer negoci amb les seves vides, ignorant els valors de la saviesa, la tendresa, la memòria, la història, l’amor autèntic, la relació entre infants i avis… És igual. El sistema vol que la cadena productiva no s’aturi (Temps moderns, de Charles Chaplin).

Tenim la gosadia de decretar un estat d’alarma amb confinament a les nostres cases durant tres mesos i ningú pensa amb els col·lectius més vulnerables o discriminats. Per exemple: què faran la família o les persones que no tenen sostre? O les que viuen de forma precària en espais que no són dignes? Què han de fer les persones grans que viuen soles? O les persones dependents (ja castigades des de fa molt de temps) que necessiten l’ajuda continuada d’una altra persona? O les persones amb capacitats diverses (els ciutadans invisibles)? O les persones amb malalties mentals (un altre col·lectiu en augment i molt discriminat)? O les víctimes de violència de gènere o LGTB-fòbia? O les persones amb la llibertat privada dins de les presons? Per què hi ha hagut aquest oblit cruel de les persones que estaven en residències, sense un servei sanitari mínim, on se’ls negava l’ingrés a l’hospital, ja que les consideraven inútils per l’edat? Per què permetem que en plena crisi continuï la segregació escolar, sabent que moltes famílies no tenen els recursos tecnològics ni les possibilitats perquè els seus fills facin seguiment lectiu?

Qui castigarà els governs que no compleixen els mateixos tractats de drets humans que han signat?

Per què no regularitzem els treballadors i treballadores migrants irregulars? Que no són delinqüents! Alguns fan feines semiesclaves al camp i dormen al carrer i, en canvi (dades de març de 2020), més de 3.500 immigrants rics han aconseguit del govern espanyol les anomenades “targetes daurades”, que els permeten entrar a Espanya regularitzats. Ah!, és que venen amb 500.000 euros per invertir en la construcció i després convertir-se en especuladors sense escrúpols. Qui diu que no hi ha classes socials?

Els cossos policials han posat més d’un milió de multes (de dubtosa legalitat) per suposades infraccions del que estableix l’estat d’alarma. Qui posarà multes o castigarà els governs que no compleixen, de forma reiterada, els mateixos tractats de drets humans que han signat? El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides, que supervisa el compliment del pacte, diu: “El dret a la salut està fortament relacionat amb l’efectivitat d’altres drets humans previstos en la Declaració Universal dels Drets Humans, com ara el dret a l’alimentació, a l’habitatge, al treball, a l’educació, a la dignitat, a la vida, a la no-discriminació, a la igualtat, a la prohibició de violència i la tortura, a la intimitat, a l’accés a la informació i a la llibertat d’associació, reunió i moviment. Aquests i altres drets i llibertats també aborden components del dret a la salut”.

Veiem que aquesta crisi ens ha posat davant del mirall i ens ha ensenyat l’ombra de la barbàrie. El que no podem fer és fugir endavant, per por o covardia. La globalització és un gegant amb peus de fang. Tenim la nostra espècie uniformitzada. Cal una planetització i no una globalització. La diversitat integrada i no la uniformitat. El progrés i no el desenvolupament destructiu.

Hem d’eliminar els interessos polítics, els geoestratègics, les classes extractives, i hem de fer una aposta pel pensament crític i la socialització del coneixement. El capitalisme està caducat, ja no soluciona res, només crea problemes. Cal un sistema alternatiu derivat de la mateixa lògica humana, amb valors humans de base i una distribució de la riquesa, amb els drets humans com a motor. Els drets són l’únic full de ruta. Els drets humans no es regalen, es tenen, i cal lluitar per recuperar-los.

Article publicat al número 502 publicación número 502 de la Directa