En un article anterior a la Directa, ja s’havia parlat de Santiago Rusiñol i la recuperació de la seva obra teatral, en part reposada en escena i reeditada ara fa tres anys, i que ha demostrat a l’audiència contemporània que el seu enginy ni era ni és tronat, i que les seves visions de la societat eren suspicaces i gens blanques o neutres. A Rusiñol se’l va “oblidar” (una forma passiva de cancel·lació històrica) per raons contradictòries i tergiversades: a alguns potser els semblava massa carrincló i queco, mentre per als altres el senyor del Cau Ferrat representava un creador negatiu i excèntric, d’adscripció ambigua.
Però el vol de Rusiñol és solitari i d’altura, i sempre acaba cagant-se sobre els que se’l miren amb prejudicis. En el seu quefer teatral l’autor observava el seu temps i explorava amb coratge assumptes candents i espinosos del seu voltant, i els qüestionava amb la humorada conduint-los fins a la frontera del ridícul. Rusiñol apuntava, disparava i aconseguia fer esclatar els marcs tristos i els personatges buits de l’època: tractava amb bel·ligerància i molt d’enginy sorneguer temes com la burgesia que li era tan familiar (L’auca del senyor Esteve), el romanticisme i l’amor més claustrofòbics (La niña gorda), el patriotisme militarista com a extensió del masclisme més tòxic (L’héroe), la impostura de la cultura i els paroxismes de la llengua com a emblemes d’un nacionalisme que ell considerava cursi i tronat (Els jocs florals de Canprosa).
Després de la producció d’El bon policia a les Decennals de Valls del 2021, i de presentar-se la temporada passada a El Maldà, el teatret del Barri Gòtic de Barcelona que regenta la companyia Els Pirates, ara aquesta farsa de Santiago Rusiñol torna a reposar-se i obre la temporada d’un dels teatres més petits i amb més encant de la ciutat. I què és, El bon policia? Escrivint sobre aquesta farsa, la investigadora Margarida Casacuberta explicava el següent, en el pròleg per al volum que analitza el “teatre polèmic” de Rusiñol, publicat per L’Avenç l’any 2018: diu Casacuberta que Eugeni d’Ors, referint-se vetlladament a Rusiñol, veia escandalós i perillós que es parlés de certs temes, que es mostrés a la societat una cara de la realitat susceptible de fer-la enfurismar, que es trasbalsessin de manera temerària els mecanismes i engranatges que mantenien ferma i rígida la realitat social i política del país. Sense anomenar-lo, el noucentista d’Ors llançava una crítica als atreviments del modernista: molt de compte amb allò que escrivim, llegim, expressem, deia d’Ors, herald de bons costums i maneres, àrbitre neoclassicista i exquisit… i futur falangista.
Veient ‘El bon policia’ entenem perfectament per què un amant de l’ordre i l’harmonia com Eugeni d’Ors es devia escandalitzar. L’obra, que Rusiñol va haver de retocar i adaptar per salvar-la de la censura, és encara plena d’estirabots als benpensants i de personatges que se salten les normes
Veient El bon policia entenem perfectament per què l’amant de l’ordre i l’harmonia es devia escandalitzar. L’obra, que Rusiñol va haver de retocar i adaptar per salvar-la de la censura, és encara plena d’estirabots als benpensants i de personatges que se salten les normes. S’estrenà el 1905 al Romea, així que situacions i personatges devien ser ben xocants, per al públic de l’època, començant pels dos homes protagonistes –de seixanta anys, al text original– que conviuen i crien plegats tres criatures, en una relació que deixa poc lloc als dubtes (“No vingueu amb atractius d’hembras a pertorbar una família!”, li crida un dels dos a una veïna). Segurament l’homosexualitat no era cap desconeguda l’any 1905, però no era habitual com a tema teatral, i molt menys amb un tractament tan normalitzador, empàtic i fins i tot simpàtic, si de cas gamberro, però no morbós ni moralista, com el que proposa la mirada de Rusiñol: la parella d’homes madurs conviu per raons econòmiques, logístiques, afectives… naturals i ben lògiques i sensates, al cap i a la fi, sembla dir el dramaturg. Rusiñol va posant tots els punts sobre les is: concretament a la “i” d’“irreverent”. Aquella és una de tantes situacions insòlites i diàfanes que l’autor fa aparèixer en escena, i n’hi ha tantes altres: el policia secret no sap fer la seva feina, perquè és ingenu o té massa bon cor; l’intel·lectual subversiu promulga una revolució d’“alegria i extermini”, “vegetalisme” i autors russos, noruecs i suecs; els inspectors i agents representen una Espanya tenebrosa, tragicòmica, corrupta, burocràtica i gairebé medieval; els lladregots i criminals no són ni dolents ni terrorífics, sinó simplement maldestres trossos de pa amb la dissort d’uns destins desgraciats…
Aquesta conga de personatges i capgiraments del tòpic benpensant -en són deu a l’espectacle, però n’eren el doble, de personatges, al text original, retallat i adaptat- van sent interpretats pels dos únics actors de l’obra, Ricard Farré i Arnau Puig. En un exercici de transvestisme exprés, o fregolisme, els encarnen amb una gràcia que a més de divertida és eficaç i sobretot interessant. Perquè proposa una mena de salt temporal, que permet que l’espectador gaudeixi d’un teatre humorístic, satíric i polèmic tal com el devien entendre i gaudir fa més de cent anys, però que per la seva frescor continua “arribant” a la platea. A una platea que, si està avesada a veure els gags del Polònia, per exemple, se sorprendrà del coratge d’aquest humor centenari. Ple d’escenes que són ben enginyoses verbalment, ràpides i lleugeres actoralment, molt encertades. I que se serveixen d’un ambient d’època que ve accentuat per l’escenari, senzill i com “de sala i alcova”: el fons-biombo d’aires modernistes, ple de portes i finestres canviants, que va transformant-se amb cada escena. I un ambient que també ve propiciat per la mateixa sala: una de les estances del palau del Baró de Maldà, el personatge que ens mira des dels quadres que pengen de les parets, i a mitja obra sembla com si assentís amb el cap.
