“Protestar està malament aquí?” pregunta en anglès un noi del Pakistan davant la Prefettura, la seu del govern italià a Trieste. Es tracta d’un palau de principis del segle XX situat a la plaça de la Unitat d’Itàlia, centre neuràlgic d’aquesta ciutat fronterera amb Eslovènia, al nord-est de la República italiana. És un dimarts calorós d’estiu i un centenar de persones migrades han organitzat una manifestació per demanar unes condicions d’acollida dignes.
Tot i que, segons la normativa italiana, totes les persones que demanen protecció internacional tenen dret a accedir a les mesures d’acollida previstes per la llei, la realitat és molt diferent. Un cop arribades a Trieste, moltes d’elles acaben vivint al carrer o a un refugi precari a prop de l’estació central de trens. En aquestes condicions, els toca esperar que el procés de sol·licitud de l’estatus de refugiada avanci.
Gràcies al suport de dues mediadores públiques, les reivindicacions del col·lectiu de manifestants arriben a les funcionàries de la prefectura, que prometen rebre una delegació de les qui protesten en els dies següents i agilitzar el trasllat de sol·licitants d’asil a altres regions d’Itàlia. Aquesta mesura pot implicar una millora, tot i que també és un risc per a les nouvingudes. Ara per ara, els trasllats es fan de forma arbitrària i això comporta que puguin acabar a llocs remots del país, com ja ha succeït amb alguns pobles molt aïllats de l’illa de Sardenya. Les sol·licitants no poden queixar-se ni expressar preferències. I rebutjar el destí assignat significa sortir del programa d’acollida.
Fa anys que Trieste s’ha convertit en un dels principals punts d’entrada a Itàlia. A la ciutat hi arriba gent que ha recorregut l’anomenada ruta balcànica. Són sobretot de procedència afganesa i pakistanesa, però també n’hi ha procedents del Nepal o de Bangladesh. Algunes persones es volen quedar a Itàlia, però moltes tenen previst seguir el viatge cap a altres països d’Europa. Quasi tots són homes joves, entre els vint i els trenta anys. Moltes es troben cada tarda a la plaça de la Llibertat, just davant de l’estació ferroviària. A la part central, de dimensions modestes, hi ha un jardí amb una estàtua de l’emperadriu d’Àustria Isabel I, coneguda com a Sissi. Al voltant, hi ha un trànsit constant de cotxes i de vianants que arriben a Trieste o se’n van. Molts d’ells eviten el centre de la plaça i opten per les voreres que la rodegen.
Segons afirmen activistes veteranes de Trieste, el fet que hi hagi gent que dorm al carrer és una decisió institucional, ja que es podrien trobar alternatives
Des del 2015, un grup de voluntàries –majoritàriament de l’associació Línia d’Ombra– té un punt de suport en aquesta plaça, on ofereixen una primera ajuda sanitària, roba i àpats per a qui ho necessita. A causa de la insuficiència d’ajudes institucionals, aquest lloc s’ha convertit en un referent per a les nouvingudes. “Les migrants són com una ciutat dins de la ciutat”, remarca Gianfranco Schiavone, president del Consorci Italià de Solidaritat (ICS), l’associació que, des de l’any 1998, s’ocupa d’ajudar les refugiades o les que demanen asil o protecció a Trieste, una població de poc més de 200.000 habitants. “L’any 2’22, van passar per aquí més o menys 13.000 persones. Però els trasllats no són ràpids, així que la gent es queda al carrer. És per això que pot fer l’efecte d’una invasió” afegeix.
Segons afirmen activistes veteranes de Trieste, el fet que hi hagi gent que dorm al carrer és una decisió institucional, ja que es podrien trobar alternatives. Tanmateix, la gestió de la immigració d’acord amb una lògica d’emergència no és una característica exclusiva de Trieste. A tot el país, no s’ha aconseguit establir una estratègia per solucionar l’acollida amb una planificació a mitjà o llarg termini.
Fronteres externalitzades
Fins ara, bona part de l’atenció pública en l’àmbit migratori s’ha centrat en les accions de l’Estat italià a la zona central del Mediterrani, entre Sicília, Tunísia i Líbia. L’any 2013, després de dos naufragis que van commocionar la societat italiana, es va tirar endavant l’operació militar naval Mare Nostrum, una missió de rescat de les persones que intentaven arribar a territori italià per mar. Tot i això, l’operació es va tancar amb el pretext que era massa cara. A partir de llavors, els salvaments que efectua la Marina italiana estan cada cop més limitats, de manera que la gestió es deriva per mitjà d’acords de col·laboració amb les autoritats de Líbia o es deixen en mans dels vaixells de les ONG. Els naufragis, evidentment, no s’aturen. Mentrestant, s’estén la idea, també en l’àmbit europeu, que cal externalitzar les fronteres i, en aquest sentit, es tanquen acords amb estats d’Àfrica o amb Turquia per reduir el nombre de persones que viatgen cap a Europa. Això no bloqueja les temptatives, sinó que fa que aquestes siguin més perilloses i rendibles per a les organitzacions que gestionen els fluxos de persones, tant per mar com per terra.
Però a banda de les rutes marítimes, les persones procedents de l’Àsia Central travessen l’Iran i Turquia fins a Grècia. Des d’allà, emprenen un complex recorregut pels Balcans, amb Itàlia com a meta. Un cop arribades a Bòsnia i Hercegovina comencen les temptatives de creuar els límits de Croàcia per fer cap a Eslovènia. El pas d’una frontera és en el que en l’argot de les refugiades se sol anomenar game (joc en anglès) i sovint s’ha d’intentar més d’un cop. A la frontera entre Bòsnia i Hercegovina i Croàcia es formen campaments, formals o informals, on s’aturen momentàniament les persones que volen intentar el salt.
A partir de 2020, en coincidència amb l’esclat de la pandèmia, l’Estat italià ha intensificat les operacions de retorn de persones arribades al país en direcció a Eslovènia. L’Associació d’Estudis Jurídics sobre la Immigració (ASGI, per les seves sigles en italià), un dels actors més actius a Itàlia en la defensa dels drets les persones que migren, ha evidenciat la il·legalitat d’aquestes accions que no es basen en una decisió administrativa: són “informals” , ja que segueixen només un acord entre ambdós països que no ha sigut mai ratificat pel Parlament italià. Reenviar una persona a territori eslovè ha sigut sovint el primer pas per a conduir-la en poques hores de nou fins a Bòsnia i Hercegovina, el punt de partida del game, gràcies a una cooperació entre les forces dels tres països.
L’Associació ASGI denuncia la il·legalitat de les ordres de retorn a Eslovènia, sense resolució administrativa i basades un acord entre estats no ratificat pel Palament italià
En molts casos, però, el primer pas de frontera, entre Bòsnia i Hercegovina i Croàcia, des d’on arriben moltes notícies de violències sobre les migrants, ja és suficient per impedir que la temptativa vagi endavant. Des de la xarxa RiVolti ai Balcani s’assenyalava, en un informe de l’any 2021 sobre la realitat de la ruta balcànica, com aquestes pràctiques representen una violació del dret internacional inacceptable. Una directiva del Tribunal de Roma del 9 de maig sobre el cas d’una persona expulsada d’Itàlia ha confirmat aquesta interpretació: s’afirma que “la readmissió a la frontera incideix de forma inevitable i profunda sobre l’esfera jurídica i sobre la llibertat de la persona interessada, atès que, en aquest cas, l’apel·lant va ser aturat, retingut, transferit en un altre lloc i consignat a la custòdia dels agents d’un altre país sota el constant control de les autoritats [italianes] sense que s’hagués pogut desvincular del procediment”. A més, a causa de la informalitat de l’operació, no existia cap document que prescrigui una decisió administrativa motivada, i d’aquesta manera no es va poder presentar un recurs d’apel·lació.
Les ministres dels afers exteriors d’Eslovènia, Croàcia i Itàlia es van reunir a la localitat d’Ancona el 10 de juliol i van aprovar una declaració que proclama que, conscients de la pressió migratòria que els tres països encaren, la cooperació serà reforçada quant a “les activitats de patrulla i les seves modalitats; el desenvolupament dels procediments de readmissió; el reforçament de l’intercanvi d’informació o els procediments d’investigació”.
Malgrat tots els perills i entrebancs, la ruta balcànica encara és molt activa. Qui supera els obstacles de l’última part arriba al Cars, un altiplà situat entre Eslovènia i Itàlia. Un cop traspassada la frontera va a parar al poble d’Opicina. És el marge de l’altiplà, des d’on es contempla la part més septentrional del mar Adriàtic i, just pocs quilòmetres més enllà, Trieste.
Un joc de fet i amagar
“He caminat molt i ara he arribat aquí. Pensava que un cop a Itàlia tot seria més fàcil, però no és així. Em sento molt cansat”, ens diu una de les persones que trobem a la plaça de la Llibertat. Passar temps en aquest lloc significa veure les voluntàries que, fent servir dos bancs com a base, fan revisions mèdiques a qui acaba d’arribar; altres porten algunes coses per menjar o per beure com el chai, una beguda amb llet típica de Pakistan, o es limiten a donar conversa. Hi ha molta gent que arriba o marxa, quasi cada dia hi ha qui juga amb una pilota de voleibol, a vegades hi ha petits concerts. És tot autogestionat, les institucions s’ho miren des de la distància i quan intervenen ho fan perquè es preocupen pel fet que la plaça doni una mala imatge de la ciutat a les turistes que van i venen de l’estació. Alhora, però, no s’aconsegueix trobar una solució per a les que ja són a Trieste: centenars d’elles no tenen altra opció que viure al carrer o en un antic dipòsit mig enderrocat al costat de l’estació, que una de les persones amb qui hem parlat ens ha qualificat de lloc “horrorós”. Sense la intervenció de les voluntàries, la situació seria molt més complicada.
Al mateix temps, el govern italià té intencions de replicar a Trieste un hotspot com a l’illa de Lampedusa –punt d’arribada massiva de pasteres provinents de Tunísia–, o sigui, una estructura on es pugui identificar les persones que arribin de forma ràpida, per decidir qui pot demanar protecció i qui no. Això significaria insistir en la necessitat d’isolar les persones, com ja es fa amb el Centre de Permanència per a la Repatriació (CPR) que es troba a prop de Trieste, a Gradisca d’Isonzo, on es confinen les qui es troben en una situació d’irregularitat administrativa. Però la falta d’acords bilaterals amb molts dels països d’origen de les migrades fa que la repatriació sigui sovint impossible. “És el mateix sistema que produeix irregularitats i és sempre complicat accedir a aquestes estructures per comprovar quines són les condicions”, afegeix Schiavone.
A l’estiu, després de les 21.30 h, la plaça de la Llibertat es comença a buidar. Moltes voluntàries s’acomiaden, mentre algunes persones preguen o juguen amb la pilota. D’altres ja han marxat o s’estan preparant per passar la nit amb mantes isotèrmiques com a protecció. Quan sortim de la plaça anem a una altra part de la ciutat, que té el seu ritme i una altra vida, però que faria bé de no oblidar allò que passa, cada dia, davant de l’estació.
